Estratègies d'entrenament per a millorar la força i la tècnica

Vorobjev (1974):

presenta una modalitat de càrregues en “salts” tant del volum com de la intensitat, per així evitar l’adaptació als estímuls constants (aplicable a l’halterofília).

Werchoshanskij (1978):

Proposa l’entrenament en blocs. No només s’ha de planificar la càrrega de l’entrenament sinó també tenir present l’evolució tècnica de l’atleta, inclús la tàctica, confeccionant així la total formació en blocs de tots els components de rendiment esportiu. Va comprovar que l’augment de força absoluta exercia una influència negativa a la velocitat d’execució de la tècnica, pel que el volum de treball de força i la seva duració en el temps, han de ser modificades en funció de la necessitat creixent d’aplicació al nivell tècnic aconseguit. Un treball de força amb un volum concentrat durant 2 mesos, seguit d’un treball especialitzat de força-tècnica, assegura la continuïtat de l’ascens i millora de la força ràpida durant 2-3 mesos després de tal entrenament. L’estructura “en blocs” obliga una elecció determinada dels mitjans d’entrenament en els successius blocs, perquè no es separin massa els continguts i que la combinació escollida ofereixi assimilació positiva en el temps.

Tschine (1977)

Va proposar fonamentar l’entrenament en mantenir un nivell alt d’intensitat durant tot el cicle d’entrenament. Intercala, després del període preparatori, un “Interval profilàctic”, per iniciar el període de competicions suficientment descansat (aplicable a esports amb un alt component de força explosiva i amb dos fases de competicions diferenciades).

Bondarciuk (1980)

: La seva proposta es centra en aspectes estructurals de la planificació que desenvolupa mitjançant dues idees fonamentals. L’atleta és una unitat i com a tal, l’estructura condicional específica i l’estructura tècnica han d’entrenar-se simultàniament (no pot ser una vegada només físic-condicional, i una altre tècnic, sinó que ambdós estructures). Ell proposa: Eliminar la preparació general, només la utilitza com a mitja de recuperació. Gràcies a aquestes dues idees l’entrenament pot fer-se més individual ja que l’aplicació dels elements condicionals a la tècnica, dependrà del nivell d’execució, de l’ajustament motor de l’esportista, davant als moviments tècnics específics del seu esport.