Estructura de la democràcia a l'antiga Roma

Casos i funcions

Terminacions

Un origen grec, la democràcia

Per als grecs, «polític» era tothom que vivia a la polis ('ciutat'). La ciutat més important del món grec va ser Atenes, on es posaren en pràctica diversos sistemes de govern: l'oligarquia ('govern d'uns quants'), la monarquia ('govern d'un sol home'), la tirania ('poder absolut d'una sola persona'), fins a arribar a la democràcia ('govern del poble').

Aquest mot va ser inventat a Atenes en el segle V ac per designar un sistema de govern en què les decisions les prenia l'assemblea de ciutadans, i no un rei o un emperador, com en altres ciutats de l'antiguitat.

No tots els habitants d'Atenes eren considerats ciutadans. Les dones, els infants, els esclaus i els estrangers no podien participar en les assemblees populars, perquè no eren considerats ciutadans atenesos. Avui dia la democràcia se sustenta en l'abolició de l'esclavitud i el sufragi universal.

La democràcia atenesa permetia només la participació d'un grup molt reduït de persones, la qual cosa feia possible la implicació directa dels ciutadans. Democràcia directa: els ciutadans es representen a ells mateixos i voten directament.

La república romana tenia una estructura basada en tres eixos: el senat, les assemblees o comícis i les magistratures.

El senat, existent ja en la monarquia, va esdevenir la màxima autoritat i el màxim òrgan de representació. Hi havia sis-cents senadors que ostentaven el càrrec de forma vitalícia. Les seves funcions: assessorar els magistrats, discutir les lleis, controlar les finances públiques, declarar la guerra i la pau...

Les assemblees tenien la funció d'elaborar i aprovar lleis i la d'elegir els magistrats.

Les magistratures eren càrrecs públics que podia ocupar qualsevol ciutadà, amb unes tasques específiques per a cada càrrec. Hi havia molts tipus de magistratures amb la finalitat que ningú no volgués acaparar massa poder:

• Els magistrats eren escollits per les assemblees del poble.
• Tenien temps limitat, d'un any.
• Més d'un membre per magistratura.
• En acabar una magistratura havien de passar, com a mínim, tres anys per tal que aquesta persona es pogués presentar a una magistratura de més rang. Si volia repetir en la mateixa magistratura, n'havia d'esperar cinc.

Els magistrats no cobraven, només una minoria adinerada podia accedir a un càrrec públic.

Digues si són vertaderes (V) o falses (F) aquestes afirmacions sobre l’etapa de l’antiga Roma:

• Abans de la votació, el magistrat consultava els auspicis per endevinar si el dia era favorable o no. V
• Els romans també votaven en diumenge i el dia abans era considerat dia de reflexió. F
• Els candidats romans formaven part d’un partit polític i es presentaven en representació d’aquest. F
• Els candidats romans no podien fer actes electorals multitudinaris per guanyar votants. F
• Alguns grafits demostren l’interès de la gent del poble a favor d’algún candidat. V

Arribat el dia de la votació, el magistrat que presidia les eleccions consultava els auspicis i, si aquests eren favorables, l'assemblea es reunia al camp de Mart, una esplanada als afores de la ciutat de Roma.

Començava la votació. D'un en un tots els votants travesaven una passarel·la per dipositar el vot en una mena de cistella. Sembla que d'alguna manera acreditaven la seva identitat i escrivien el nom del seu candidat en una tauleta de cera.

Candidat era aquell que portava la toga més blanca que els altres, per tal de sobresortir i que tothom l’identifiqués. En llatí candida significa ‘blanca’.

Els ciutadans romans podien participar activament en la política de la seva ciutat a través de les assemblees o comícis. Aquestes assemblees, que reunien una minoria de la població, solien estar controlades i dominades pels dirigents polítics.

Així, les reunions de les assemblees no tenien dies fixos, només les podia convocar un alt magistrat quan a ell li interessés, i la convocatòria podia anul·lar-se al·legant, per exemple, que els auspicis eren desfavorables. I quan finalment es reunien, es passava a la votació sense una prèvia discussió.

Malgrat aquestes restriccions, el poble romà, tal com havia succeït amb el grec, era, en l'antiguitat, el que més podia dir la seva d'una forma estructurada. Vegem, doncs, com tenia lloc el procés electoral a Roma.