Estructura de la Matèria: Àtoms, Molècules i Enllaços Químics

Estructura de la Matèria: Àtoms, Molècules i Enllaços

Les molècules, les xarxes cristal·lines i els tipus d’enllaç són conceptes clau per entendre com es disposen i mantenen els àtoms en les substàncies.

Molècules: Definició i Tipus

Les molècules són grups d'àtoms units per enllaços covalents, on els àtoms comparteixen electrons per aconseguir estabilitat. Poden ser simples, com l'oxigen (O₂), o complexes, com l’aigua (H₂O). Si els àtoms tenen diferent electronegativitat, es formen enllaços covalents polars, com passa a l’aigua. Les molècules poden ser gasoses, líquides o sòlides, depenent de les interaccions intermoleculars.

Xarxes Cristal·lines: Ordre en Tres Dimensions

Les xarxes cristal·lines són estructures ordenades d'àtoms, ions o molècules repetides en tres dimensions. En les xarxes iòniques (ex. NaCl), els ions es mantenen units per atracció electrostàtica. En les xarxes covalents (ex. diamant), els àtoms estan units per enllaços covalents forts. Les xarxes metàl·liques tenen àtoms de metall amb electrons deslocalitzats, permetent bona conducció elèctrica i calor.

Tipus d'Enllaç Químic

1. Covalent: Dos àtoms comparteixen electrons. Pot ser polar si els àtoms tenen diferent electronegativitat (ex. H₂O).
2. Iònic: Un àtom cedeix electrons a un altre, creant ions de càrrega oposada que s'atrauen (ex. NaCl).
3. Metàl·lic: Els electrons de valència són deslocalitzats entre els àtoms, permetent bona conductivitat i mal·leabilitat (ex. coure).

Propietats de les Substàncies

Substàncies Iòniques

Les substàncies iòniques tenen enllaços iònics, on ions de càrrega oposada s'atrauen. Formen estructures ordenades (com la sal comuna) i són sòlides a temperatura ambient. Són durs, però fràgils, i tenen punts de fusió i ebullició elevats. Són solubles en dissolvents polars com l’aigua, i quan es dissolen, els ions lliures condueixen electricitat (són electròlits).

Substàncies Covalents

Les substàncies covalents es caracteritzen per enllaços covalents, on els àtoms comparteixen electrons. Poden ser cristal·lines (dures, amb punts de fusió alts, i no condueixen electricitat) o moleculars (molècules separades per forces intermoleculars febles, amb punts de fusió variats). Les substàncies covalents moleculars no condueixen electricitat i solen ser fràgils. Un exemple és l’aigua, amb enllaços covalents i ponts d’hidrogen, que expliquen les seves propietats físiques.

Substàncies Metàl·liques

Les substàncies metàl·liques tenen enllaços metàl·lics, on els electrons es deslocalitzen i es mouen lliurement entre els àtoms. Els metalls són bons conductors d'electricitat i calor, i són sòlids (excepte el mercuri). Són mal·leables i dúctils, amb punts de fusió variats, tot i que metalls com el tungstè tenen punts de fusió molt alts. Els metalls no es dissolen en aigua i són essencials per a aplicacions tecnològiques.

Models Atòmics al Llarg de la Història

1. Model de Dalton (1803): John Dalton proposa que l'àtom és la partícula més petita i indivisible d'un element, i que els àtoms d'un mateix element són idèntics en massa i propietats. Aquest model era una simplificació inicial de l'estructura atòmica.
2. Model de Thomson (1897): Amb el descobriment de l'electró, Thomson proposa el model de"pudinga de panse", on els electrons (càrrega negativa) estan incrustats en una massa de càrrega positiva, com panses en una massa de natilla. Aquest model no podia explicar com es mantenia l'estabilitat de l'àtom.
3. Model de Rutherford (1911): Mitjançant l'experiment de dispersió de partícules alfa, Rutherford descobreix que l'àtom té un nucli petit i dens, carregat positivament, amb els electrons movent-se al voltant en una gran regió buida. Aquest model va introduir la idea de nucli i la distribució de la càrrega.
4. Model de Bohr (1913): Niels Bohr proposa que els electrons es mouen en òrbites fixes al voltant del nucli, amb energies quantitzades. Cada òrbita correspon a un nivell energètic específic. Aquest model explica l'emissió de llum per part dels àtoms en termes de transicions d'electrons entre òrbites.
5. Model de Sommerfeld i Schrödinger (1920s): Sommerfeld afegeix a Bohr el concepte d'òrbites el·líptiques per explicar millor les línies espectrals. Schrödinger desenvolupa la mecànica quàntica i proposa un model més complex, amb els electrons representats com a funcions d'ona que descriuen probabilitats de trobar un electró en una regió de l'espai. Aquest model és la base de la teoria moderna.

Orbitals Atòmics i Nombres Quàntics

Els orbitals són regions en l'espai on és probable trobar un electró. Són solucions de l'equació de Schrödinger i es poden descriure per quatre nombres quàntics: el nombre quàntic principal (n), el nombre quàntic angular (l), el nombre quàntic magnètic (m) i el nombre quàntic d'espín (s). Els orbitals es classifiquen en diferents formes, com s, p, d i f, depenent de l'energia i la forma geomètrica de la regió on es troben els electrons.

Els nombres quàntics són quatre valors que descriuen l'estat d'un electró en un àtom. El nombre quàntic principal (n) indica el nivell d'energia de l'electró i la mida de l'òrbita, amb valors enters positius (n = 1, 2, 3, ...). El nombre quàntic angular (l) determina la forma de l'òrbita (s, p, d, f) i depèn de n, podent tenir valors entre 0 i (n-1). El nombre quàntic magnètic (m) especifica l'orientació espacial de l'òrbita i pot tenir valors entre -l i +l. Finalment, el nombre quàntic d'espín (s) descriu el gir de l'electró i pot ser +½ o -½. Aquests quatre nombres defineixen l'estat energètic i la posició probable d'un electró en l'àtom.

L'Àtom: La Unitat Fonamental de la Matèria

L'àtom és la unitat bàsica de la matèria, compost per un nucli dens i positiu (format per protons i neutrons) i una regió de probabilitat on es troben els electrons, que tenen càrrega negativa. Els electrons es distribueixen en diferents nivells d'energia, i la configuració electrònica determina les propietats químiques i físiques de l'àtom.