Estructura de l'Univers: Aristòtil a Copèrnic

L'estructura de l'Univers: d'Aristòtil a Copèrnic

2.3 L'estructura de l'univers: El cosmos aristotèlic

Per a Aristòtil, el cosmos és un tot organitzat en dos mons de naturalesa diferent: el món sublunar o terrestre i el món supralunar o celeste.

El Món sublunar o terrestre:

És el món on viu l'ésser humà: la Terra. Per a Aristòtil, té forma esfèrica, és molt reduïda i ocupa un lloc central a l'univers. Està constituït pels quatre elements. Cadascun té un lloc que li és propi a l'univers. Si estiguessin en estat pur, s'organitzarien en esferes concèntriques. Els quatre elements tendeixen de manera natural a recuperar la posició i, per això, els caracteritza un moviment natural de caràcter rectilini. Com que el món sublunar el conformen substàncies que són compostos o barreges d'aquests elements, els correspondrà un moviment natural d'un signe o un altre. Ara bé, a la regió sublunar hi ha canvis i transformacions d'altre tipus. Per Aristòtil, tot moviment que no sigui natural necessita una causa aliena que el justifiqui. El moviment de rotació de l'esfera dels estels fixos es trasllada, d'una esfera a una altra, fins a arribar a l'esfera de la Lluna. Aquest moviment produeix la mescla dels elements. Un cop ja generats, els cossos actuen com a causes agents immediates d'altres canvis.

El món supralunar:

És el món que hi ha més enllà de l'esfera de la Lluna i que té el seu límit al firmament dels estels fixos. A diferència del món sublunar, el supralunar es compon d'un cinquè element: l'èter. És un element de naturalesa divina. Per aquest motiu, el món supralunar és etern i immutable. L'estructura d'aquesta regió segueix el model de les esferes homocèntriques d'Eudox. Cada esfera es mou amb un moviment circular uniforme, que es transmet pel fregament d'unes esferes amb altres, i això produeix com a resultat els moviments complicats dels planetes.

L'aportació de Ptolomeu

En el decurs del temps, es van anar acumulant observacions astronòmiques que implicaven dificultats enormes per al plantejament cosmològic d'Aristòtil. En alguns trams del seu recorregut, els planetes feien un bucle estrany com si, en comptes d'avançar en el seu recorregut entorn de la Terra, retrocedissin. Es podien apreciar canvis pel que fa a la velocitat de desplaçament i a la intensitat de la llum. Semblava que els planetes s'allunyessin de la Terra en alguns trams del seu recorregut, un fet impossible si estaven ancorats a una esfera circular. Claudi Ptolomeu va dissenyar un sistema que conservava una gran part de l'esquema aristotèlic. El propi Ptolomeu sosté que a Occident es va conèixer a partir de la traducció àrab anomenada l'Almagest. L'esfera que girava al voltant de la terra és el deferent i al seu damunt el planeta gira entorn d'un centre imaginari dibuixant una segona òrbita circular que va anomenar epicicle. La conjunció dels dos moviments permetia explicar perquè semblava que alguns planetes tornessin enrere. Al mateix temps, els planetes s'allunyaven i s'apropaven a la Terra a mesura que traçaven el seu recorregut per l'epicicle.

Continuïtat històrica del model

La cosmovisió aristotèlica fou adoptada per totes les civilitzacions que es van interessar pel coneixement científic i filosòfic des del segle III a.C. fins al segle XVI. En aquest període, el model aristotèlic va perviure en els cercles d'erudits, que van introduir-hi modificacions a fi de fer-lo compatible amb la fe que s'exposava a la Torà, l'Alcorà o la Bíblia. La teologia cristiana va continuar acceptant que la Terra ocupa el centre de l'univers i el model d'esferes concèntriques que l'envolten, però va adaptar el model aristotèlic-ptolemaic a la seva doctrina.

2.4 Implicacions filosòfiques

Les cosmovisions o imatges conceptuals del món són elaborades per l'ésser humà i per a l'ésser humà amb la finalitat de comprendre el seu entorn físic. És natural que una cosmovisió tingui tota una sèrie d'implicacions que van més enllà del terreny estrictament científic i condicioni posicions filosòfiques o religioses. Algunes de les implicacions filosòfiques del model antic són les següents:

• La realitat està perfectament ordenada. Totes les coses estan organitzades i integrades en la totalitat de l'univers i cada part té una finalitat pròpia dins el tot.
• La realitat és totalment cognoscible. Senzillament fent servir la raó, l'ésser humà pot comprendre plenament el funcionament de l'univers, ja que es basa en relacions de causalitat que estan establertes en relació a un fi.
• La perspectiva amb què s'estudia la realitat és antropocèntrica. Efectivament, el món es contempla des del punt de vista de l'ésser humà, com si estigués fet just a la seva mida.

3 La cosmovisió moderna

La cosmovisió moderna va començar a gestar-se en el segle XVI. Una física i una visió del món noves sorgeixen de manera paral·lela i amb dependència mútua per tal de substituir el cosmos grec. El nou clima intel·lectual europeu del Renaixement va fer possible que nombrosos astrònoms i físics es qüestionessin la cosmovisió heretada i els seus dogmes. Aquesta cosmovisió nova es va crear pel treball conjunt d'astrònoms i físics.

3.1 El gir copernicà

Des de Ptolomeu fins a Copèrnic, els astrònoms s'havien vist forçats a introduir cada vegada més epicicles en la representació de l'univers. Copèrnic es va adonar que tots els problemes que suscitaven tant el moviment retrògrad dels planetes com els seus canvis de lluïssor es podien explicar d'una manera més senzilla, en suposar que el Sol era el centre de l'univers i que la resta dels planetes giraven al seu voltant. Va proposar un model heliocèntric.

• Rotació: La terra gira sobre ella mateixa, i això provoca dia rere dia el moviment aparent de les estrelles i els planetes que s'havia atribuït a l'esfera dels estels fixos.
• Translació. En el cas de la Terra, té un període anual i es produeix al voltant del sol. D'aquesta manera, els canvis de lluïssor i els bucles que tracen els planetes es poden interpretar com un efecte òptic produït per les diferents distàncies respecte del Sol en els trams diversos del recorregut orbital.
• Declinació de l'eix terrestre. La Terra es mou de manera semblant a una baldufa que, a la vegada que gira sobre ella mateixa, s'inclina en direccions diferents, tot canviant la direcció del seu eix de rotació.