Estudi Comparatiu d'Obres Mestres: Arquitectura i Pintura

Magatzems Carson (1891)

Magatzems Carson - 1891: L’obra a analitzar són els Magatzems Carson, dissenyada per l’arquitecte i enginyer Louis Sullivan, datada al 1891 i localitzada al centre de la ciutat de Chicago. L’estil de l’obra pertany a l’Escola de Chicago. Els materials que s’utilitzen en aquest edifici són el formigó, el ferro armat i el vidre. El sistema constructiu emprat és a base de materials sorgits de la Revolució Industrial. Tot i que és del 1891, se li va fer una petita remodelació a principis del segle XX.

En aquest temps, els Estats Units assoleixen ser la principal potència mundial, comparable amb el Japó, França, Anglaterra i Alemanya en indústria i comerç. Com que els Estats Units no tenen una tradició constructiva tan antiga com la d’Europa, no es troben limitats per tota aquesta herència, la qual cosa els permet innovar. D’altra banda, l’any 1871 es podrà innovar gràcies a un incendi que pateix Chicago i que destrueix el centre de la ciutat. Finalment, comencen a haver-hi migracions del camp a la ciutat; les ciutats creixen de manera molt ràpida i, per tant, s’ha de plantejar com organitzar el disseny d'aquestes.

Endinsant-nos en una anàlisi més formal de l’obra, com a elements de suport i suportats ens trobem que estan sostinguts per una estructura en forma de malla de nous materials, el principal dels quals és el formigó armat, que li dona dues qualitats que el fan apropiat per a la seva funció: és resistent al foc i és un material molt mal·leable. Això fa que tinguem la possibilitat de tenir una estructura interna amb espais diàfans i una façana plena d’obertures sense necessitat de murs de càrrega.

A nivell exterior, l’element principal és la façana, que està dividida en dos cossos. El primer cos ocupa la planta baixa i l’entresòl. Es caracteritza per un seguit d’aparadors que es troben dividits per una estructura de ferro, i en destaca la decoració amb forma de fulles d’acant i altres elements vegetals. El segon cos l’ocupa la resta de plantes, que culminen amb una coberta plana. Es distribueix en deu plantes amb fileres de finestres que segueixen el mateix ritme, és a dir, tenen la mateixa grandària i totes mantenen la mateixa distància. Al trencant de la façana s’hi concentra un element diferent que fa que la planta i l'estructura de la façana no siguin completament quadrades. En aquest punt de la façana s’hi aixeca un pavelló on es concentra gran part de la decoració de la planta baixa i, a més a més, als finestrals hi ha el nom dels magatzems. Dins d’aquest pavelló circular s’hi troba el primer ascensor elèctric de la marca Siemens. Com a element principal del segon bloc hi ha la finestra. És horitzontal, va ser creada per la mateixa escola i ofereix que, a nivell visual, un edifici que és molt alt, suavitza les línies i fa que sigui més horitzontal. A més, permet l'entrada del doble de llum, la qual cosa fa que multipliqui l’efecte dels espais diàfans, seguint la teoria de Sullivan: “La forma segueix la funció.”

Pel que fa a l’estil, l’obra compleix amb les característiques de l’arquitectura de l’Escola de Chicago. Sullivan és la figura més important de Chicago, tot i que va rebre la seva formació a París; per això incorpora certa decoració d’estil modernista a la façana i, al mateix temps, combina la possibilitat dels nous materials amb noves estructures, i incorpora la teoria que qualsevol element ha de servir a la seva funció. L’autor no s’inspirarà en ningú, però sí que inspira a l’escola de la Bauhaus; un dels màxims representants n'és Le Corbusier, amb la seva Villa Savoye. A Espanya també hi ha un clar exemple que s’inspira en l’estructura dels magatzems Carson: l’edifici Carrión de Madrid.

A l’hora d’interpretar l’obra, podem dir que l’edifici el compra la firma de roba Carson, Pirie i Scott, que era una empresa especialitzada en la venda de calçat, mobles, roba i perfums. Aquest edifici és la primera construcció de l'Escola de Chicago que es construirà seguint la teoria de Sullivan, en la qual la forma segueix la funció i s’elimina qualsevol element decoratiu que no sigui funcional.

Finalment, respecte a la funció, és comercial perquè és un centre comercial que respon a aquestes noves necessitats de consum. Qui encarrega la construcció, després de l’incendi de Chicago, és un grup de minoristes que es dediquen al sector immobiliari, i és aquesta empresa qui farà de vincle entre l’arquitecte i el consumidor final.

El Jurament dels Horacis de David

DOCUMENTACIÓ GENERAL: L'obra a analitzar és El jurament dels Horacis de Jacques-Louis David. L'obra data d’entre els anys 1784-1786 i s'encaixa dins de l'estil neoclàssic. La tècnica utilitzada és la pintura a l’oli pintat sobre tela, que consisteix en la mescla de pigments amb oli de llinosa o d’anous. La pintura és de grans dimensions. La localització original de l’obra va ser el Saló de París (1786), i actualment es troba al Museu del Louvre, a París. El tema principal és històric: narra la història clàssica dels tres germans Horacis que fan un jurament de lleialtat davant del seu pare, en el qual estan disposats a morir per defensar l’Estat, i en un racó les dones ploren pel que està a punt de succeir.

CONTEXT HISTÒRIC: En el context al qual pertany l'obra, ens trobem amb una societat postrevolució industrial amb unes noves necessitats. Hi ha una redescoberta de l'antiguitat clàssica a partir de les troballes de la ciutat de Pompeia; per això hi va haver grans excavacions arqueològiques de la mà de Winckelmann. A nivell polític, va haver-hi una caiguda de l'Imperi Francès (1789), que estava dominat per una burgesia a la qual se li criticava que dominés tots els aspectes de la vida. Per substituir aquesta burgesia, apareix la figura de Napoleó Bonaparte, que aspirarà a igualar la grandesa de l'Imperi Romà.

ANÀLISI FORMAL: Hi ha un predomini de línies, ja que hi ha un retorn a dibuixar al voltant de les figures. Hi ha un grup de personatges que tenen les línies del voltant més arrodonides (grup de dones) i un grup que les té més rectes (homes). Respecte als colors, aquests són brillants i més clars (homes); les dones tenen colors més apagats i foscos, i una llum menys intensa. La tonalitat que predomina és el vermell (a la túnica del pare, a la vestimenta dels tres germans i, amb menys intensitat, a les teles de les cadires de les dones). Tot i que una de les característiques del neoclassicisme és la llum plana i freda, encara veiem una mica d’inspiració en Caravaggio, perquè hi ha molts contrastos amb la il·luminació dels personatges i la part fosca del fons del pati. La perspectiva és lineal, i el punt central són els arcs, dels quals surten els punts de fuga que es projecten a terra amb les rajoles. El que emmarca l'escena és una arquitectura que està formada per tres arcs, que són de mig punt, i unes columnes d’ordre toscà; sota cada arc hi ha els tres grups de personatges: a l'esquerra, els germans; al centre, el pare, i, per últim, les dones. Els germans estan organitzats en triangles, i aquest triangle està format pels caps i les cames obertes. El pare segueix el mateix patró, aguantant les tres espases. Entre aquests dos grups de personatges s’hi forma un triangle invertit. Al grup de les dones també s'hi poden veure dos triangles: el primer, el de les dones que estan il·luminades, i el segon, el que formen una dona i dos infants. A nivell d’actituds, veiem diferències entre els personatges masculins i els femenins. Els homes es mostren amb actitud valenta, decidits a lluitar, dempeus i amb el braç ferm. En canvi, les dones estan assegudes, plorant per desesperació.

ESTIL: Pertany a l’estil neoclàssic, ja que podem observar que hi ha un predomini de la línia sobre el color. S'inspira en temes de Grècia i Roma, té una composició molt senzilla i s’emmarca per una arquitectura. S’inspirarà en temàtiques de l’època clàssica, però també agafa inspiració de Caravaggio amb el tractament de la llum, i de Rafael amb el tractament de la musculatura. A posteriori, ell inspira el seu deixeble Ingres i també l'estil següent, que és el Romanticisme, per inspirar temes patriòtics.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ: El tema es basa en la història del segle VII aC, quan dues ciutats, Roma i Alba Longa, es disputaven el domini de l’Itàlia central. Per no provocar una massacre, decideixen enfrontar tres germans d’una ciutat i tres d’una altra. Els Horacis representaran Roma, i els Curiacis, Alba Longa. Dels Horacis només sobreviu un germà, i quan va veure que una de les seves germanes plorava per la mort del seu marit (que era Curiaci), la va matar per plorar la mort d’un enemic. El símbol principal de la imatge són el roig, que representa la sang que es vessarà, i les espases, que representen la victòria i l’orgull.

FUNCIÓ: La funció és propagandística, pel sentiment de pertànyer a la pàtria francesa. Té funció propagandística de la pàtria francesa, ja que qui fa l'encàrrec és el rei de l'època (Lluís XVI). Obra feta per exposar al Saló de París.

Els Afusellaments del 3 de Maig

Datada el 1814, per tant, a l’estil de la pintura neoclàssica, de la seva tercera etapa. Aquesta etapa té un nom: Els desastres de la guerra. Tècnica a l’oli, que consisteix a barrejar oli de llinosa i nous. És de grans dimensions, i la localització actual és al Museu del Prado de Madrid, tot i que mai va arribar a veure la llum fins a l’obertura del museu. La temàtica és històrica, i retrata el moment en què les tropes napoleòniques entren a Madrid i executen diverses persones que estaven en contra de l’ocupació.

CONTEXT HISTÒRIC: L’obra està ambientada l’any 1808. França, amb l’excusa d’envair Portugal, va veure's amb la necessitat que tot l’exèrcit travessés Espanya per arribar a Portugal. En el marc d’aquesta operació, es va signar el tractat de Fontainebleau, en què s’autoritzava els francesos a creuar el país però, això sí, sense ocupar cap ciutat. Els francesos van acabar trencant el tractat i van ocupar grans ciutats, com Madrid, prenent el control d’Espanya. El dia 2 de maig, un cop feta efectiva l’ocupació, va tenir lloc un aixecament popular de tots els patriotes a favor de la independència d’Espanya i, hores més tard, l’endemà de matinada, van tenir lloc els afusellaments, als afores de Madrid, dels líders de la revolta. Ens trobem, a més, en el context de la Guerra de la Independència.

ANÀLISI FORMAL DE L'OBRA: Seguidament, continuem amb l'anàlisi formal de l'obra. Hi ha un predomini del color sobre la línia. El predomini de color és l’ocre, i la resta són colors càlids que es troben al grup d’afusellats. Hi ha una pinzellada molt solta, la qual provoca que no es pugui veure un gran detallisme en les figures. Pel que fa al fanalet (punt de llum de la imatge), és l’element principal a partir del qual s’organitzen tots els elements, i el que il·lumina el grup dels afusellats, però es centra principalment en el personatge que porta la camisa blanca i aixeca els braços en forma de creu. El fet que porti una camisa blanca fa que es vegi encara més il·luminat. L’altre color que destaca és el vermell. Tot i que l’obra s'encaixa dins del neoclassicisme, Goya continua utilitzant el tenebrisme o clarobscur, que és una característica del Barroc. Al quadre hi predomina una línia diagonal, fent que la composició del quadre estigui basada en contrastos.

Al grup anònim no se'ls veu la cara, la tenen tapada per por, i als afusellats se’ls pot identificar. També trobem un contrast entre vida i mort, i guerra i derrota. El que dona dinamisme al quadre és el personatge principal i els que estan a punt de ser afusellats. El que dona profunditat al quadre i el que es troba més a prop de l'espectador és el turó de l’esquerra, i en un segon pla queda la silueta de la ciutat de Madrid.

ESTIL: Pel que fa a l’estil, el classifiquem com a neoclàssic, tot i que l’estil de Goya serà propi i agafarà característiques de l’estil anterior, però també en tindrà de posteriors. Del Barroc, n'agafa el clarobscur; del Neoclassicisme, un tema patriòtic, i d’estils posteriors, del Romanticisme, un heroi que no està idealitzat, contorns de les figures molt desdibuixats, una pinzellada molt solta i, fins i tot del Cubisme, la característica de geometritzar algunes formes. Inspirarà, sobretot, el gran cubista Picasso, amb l’obra de Corea.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ: Representa un dia en concret de la Guerra de la Independència, i es converteix en un símbol i en una crítica del conflicte de la guerra. La primera interpretació és de crítica social, on els afusellats representen els ciutadans de Madrid i els soldats, les forces opressores. La segona interpretació és religiosa, en el sentit que hi apareix representat el martiri de Crist. El personatge principal representa Crist; la forma dels braços, la creu on el van crucificar, i els colors blanc i groc del personatge representen l’Església. A més a més, el fanalet representa Déu, que tot ho il·lumina. I si ens fixem en el fons del quadre, hi ha un monjo que resa per les ànimes que moren. I la tercera interpretació és que es creu que hi ha representats els tres temps: passat, present i futur. Passat: els que ja són morts; present: els que estan a punt de ser afusellats; futur: els soldats que aguanten els fusells.

FUNCIÓ: Una de les funcions és commemorativa dels fets, i l’altra és propagandística, perquè havia de fer propaganda del rei, però en el moment en què el rei veu que els que es revolten contra la guerra decideix amagar l’obra per por d'una revolta.

Eros i Psique de Canova (1792)

El conjunt escultòric a analitzar es titula Eros i Psique, dissenyada per Antonio Canova, datada l’any 1792, i pertany a l’estil neoclàssic. Utilitza com a material el marbre, i la tècnica emprada és per extracció i un polit final amb àcid de llet, que li dona aquest acabat especial. És una escultura exempta i no és monocromàtica. Fa dos metres de dimensions. Es localitza al Museu del Louvre de París. El tema de l’obra és mitològic, on s’explica la història de Psique, que era una noia molt bella de la qual Eros, el déu de l’amor, s’enamora. En un moment en què Psique estava dormida per un encanteri de la deessa Venus, Eros la besa i ella desperta.

ANÀLISI FORMAL: A nivell de composició, fa servir una X: la part superior la marquen les dues ales d'Eros, i la part inferior, les extremitats tant d’Eros com de Psique. El punt on es creuen les pales són els caps i l’espai que hi ha entre l'un i l’altre. El fet de deixar aquest espai provoca, a nivell visual, dues coses:

1. Que a nivell de ritme hi hagi molt moviment.
2. Dona la sensació que hi ha tensió sexual, ja que sabem que d'aquí a uns segons estaran molt més a prop del que estan ara. Aquesta tensió sexual es veu encara més exagerada per la forma en què col·loquen els braços, ja que s'entrellacen. Ella li toca delicadament amb les puntes dels dits el cap, mentre ell, amb una mà, li subjecta el cap i, amb l’altra, li acaricia el pit. La pell dels personatges no és casualitat que sigui de color blanc i que hagi utilitzat el marbre, perquè amb la tècnica que fa servir, amb la qual poleix el marbre amb àcid de llet, fa que la pell sembli molt real; aquest efecte contribueix al fet que la llum llisqui per la pell dels personatges i, a part de lliscar-hi, crea un efecte de difuminació de dos dits al voltant de l’escultura. Tot això fa que passem de tenir un moment anecdòtic a què Eros i Psique es converteixin en una imatge universal d’amor i, al mateix temps, de desig carnal.

ESTIL: L’estil és neoclàssic.

Característiques: hi ha una bellesa molt idealitzada, unes línies molt pures (molt net, delicat, de color net), hi ha un moviment contingut i imita molt models de l’antiguitat.

Amb qui s'ha inspirat? S’inspira en les descobertes de Winckelmann, però també s’inspirarà en el tractament que farà de la pell dels personatges, com Bernini, la qual cosa farà que sigui una mica criticat per haver adoptat característiques del Barroc i no tenir un estil neoclàssic pur.

A qui inspira? Als simbolistes.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ:

El mite està extret del llibre L’Ase d’Or, escrit per Apuleu. La història diu que Psique era la filla d’un rei d’Àsia, i que era famosa per la seva bellesa i també per ser molt capritxosa. Eros s’enamora de Psique i, per conquerir-la, li regala un palau; ella l'accepta, tot i que no sap qui li regala. Psique anirà a viure a aquest palau i, a la nit, Eros l’espia per una finestra. Un dia, Psique el descobreix i, espantada pel caràcter diví del déu, li tira cera a la cara. Eros, enfadat, marxa, i Psique s’intenta suïcidar. Per intentar arreglar-ho, demana consell a Venus, qui la castiga fent-li complir tres ordres. L'última ordre (la més important) era recollir aigua de Proserpina amb un cànter amb la condició de no mirar a dins, però la curiositat va poder amb Psique i, en obrir el cànter, va caure en un son profund del qual no es despertaria fins que Eros li fes un petó d’amor real. El moment que escull Canova per representar és el moment exacte del petó, i decideix representar-los com a dos adolescents, ja que és el període culminant del desig carnal.

FUNCIÓ: Única i bàsicament decorativa, ja que va ser un encàrrec d’un lord escocès per decorar la seva vil·la, però l’obra seria robada per Murat, el qual tenia gran amistat amb Napoleó i li va fer el favor, ja que era un dels seus amics de confiança.

La Torre Eiffel (1889)

L’obra a analitzar és la Torre Eiffel, dissenyada per l’arquitecte i enginyer Gustave Eiffel, datada el 1889 i localitzada a París. L’estil de l’obra pertany a l’arquitectura del ferro i del vidre. Els materials que s’utilitzen en aquest edifici són el vidre i el ferro colat. El sistema constructiu emprat és a base de materials sorgits de la Revolució Industrial. L’edifici és de dimensions colossals: fa 320 metres d’alçada.

En aquest temps, hi ha una nova societat que demana noves necessitats: cultura, oci i classes socials. Comencen a haver-hi migracions del camp a la ciutat; les ciutats creixen de manera molt ràpida i, per tant, s’ha de plantejar com organitzar el disseny d'aquestes. D’altra banda, a causa de la Revolució Industrial, el 1889 es va fer aquest edifici per representar França, on hi haurà una competitivitat entre els grans imperis per demostrar els grans avenços, tant a nivell artístic com cultural. Finalment, l’encàrrec de les obres es farà per demostrar el poder i els avenços que té cada país o imperi.

Endinsant-nos en una anàlisi més formal de l’obra, la macroestructura té un pes de 10.000 tones. Com a elements suportats i de suport, trobarem 18.000 peces, on les més importants són els reblons, que són flexibles i, per tant, permeten que es pugui moure sense perdre estabilitat. Com a elements de suport, trobem una base quadrada amb quatre pilastres que s'inclinen cap al centre i s’uneixen entre si per quatre arcs. Els avenços tècnics de la Revolució Industrial permetran que, a nivell intern, no hi hagi la necessitat d’elements de suport.

La construcció té una estructura piramidal que s'aconsegueix a la base, on s’ajunten al centre per acabar de formar un sol element. Aquesta estructura està dividida en tres pisos; cada pis és una plataforma. Cada plataforma té una funció: la primera plataforma és un mirador que té capacitat per a 800 persones; la segona plataforma és un restaurant, i la tercera no té accés al públic perquè és una antena. A tot l’edifici hi ha accés per unes escales, però per accedir a la primera plataforma i a la segona s’hi pot accedir per cinc ascensors. Predomina la verticalitat, a causa de la forma piramidal que té. Aquesta forma piramidal no és ben bé recta, sinó que fa una corba.

A nivell decoratiu, a la zona dels arcs podem trobar petites recargolacions que recorden elements vegetals.

Pel que fa a l’estil, l’obra compleix amb les característiques de l’arquitectura del ferro i del vidre. Utilitza nous materials característics de la Revolució Industrial, que ofereixen més possibilitats que els materials tradicionals. No hi ha antecedents, perquè és el primer cop que es construeix amb aquest tipus de material; la Torre Eiffel no va ser el primer edifici, sinó que ho va ser el Crystal Palace de Londres. Inspira totes les construccions posteriors d'aquest estil; la més destacable és l'estructura interna de l'Estàtua de la Llibertat, portada des d'Europa amb vaixells.

A l’hora d’interpretar l’obra, podem dir que la Torre Eiffel va ser construïda per a l’Exposició Universal del 1889, en la qual se celebrava el centenari de la Revolució Francesa. Es va celebrar un concurs per escollir el millor disseny, i Eiffel va guanyar amb el seu projecte, perquè deixava a la vista a tothom els elements constructius i, en haver utilitzat materials nous, mostrava modernitat, que era una cosa que la burgesia valorava molt.

Finalment, respecte a la funció, és commemorativa, perquè servirà per commemorar la Revolució Francesa. Així com és propagandística, perquè té la intenció de demostrar el poder de l’Imperi francès.

Característiques de l’Arquitectura de l’Escola de Chicago

• Sempre es posarà per davant la funció abans que l’estètica; no trobarem elements afegits, ni a la façana ni a l’exterior, per decorar.
• Serà una arquitectura racionalista, és a dir, molt quadriculada.
• A causa d'aquesta racionalitat, hi haurà unes grans fileres de finestres.
• S’eliminen els murs de càrrega, i les pilastres estaran fetes de ferro.
• S’incorporen ascensors elèctrics.
• Dona la sensació que hi ha elements decoratius: les línies horitzontals i verticals que es formen a partir de les finestres.