Etapes de la Revolució Francesa: Un Anàlisi Completo

Etapes de la Revolució Francesa:

1. Assemblea Constituent (1789-1791):

Estava formada per part de l’aristocràcia més liberal i per l’alta burgesia. Les tasques realitzades per l’Assemblea van ser:

• La supressió dels privilegiats. El 4 d’agost de 1789, per tornar la pau al camp, s’eliminen els drets de feudalisme i del delme de l’església.
• Aprovació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Proclamava la llibertat i la igualtat entre les persones.
• Nacionalització dels béns de l’església. (10 d’octubre de 1789). Els béns de l’església foren expropiats i passaren a estar administrats per l’Estat (separació església-Estat).
• Aprovació de la Constitució del 1791. Establia la divisió de poders entre el rei, que nomenaria als ministres i dirigia la política exterior. L’assemblea votaria les lleis i seria elegida per sufragi censatari, és a dir, sols votarien aquells que tingueren una determinada renda. A més a més, una desamortització dels béns de l’església.

Més tard, el rei Lluís XVI va jurar la constitució i es van celebrar eleccions per a nomenar una nova assemblea (assemblea legislativa). Aquestes mesures van fer acabar amb l’Antic Règim i l’inici de la monarquia constitucional.

2. Assemblea Legislativa o Caiguda de la Monarquia (1791-1792):

Una vegada aprovada la constitució, l’Assemblea Nacional va rebre el nom d’Assemblea Legislativa. La família reial tenia com a objectiu unir-se a la noblesa exiliada a Prússia i Àustria i reorganitzar un exèrcit que invadiria França. Més tard, va ser detinguda a Varennes i obligada a tornar a París.

En el clergat, els diputats de l’Assemblea Legislativa confiscaren els béns del clergat i els utilitzaren per a reduir el deute de l’estat. A canvi, l’Estat es veu obligat a mantenir als sacerdots, sempre que juren fidelitat a la constitució; molts d’ells es negaren.

La noblesa desitjava recuperar els seus privilegis; molts d’ells s’havien exiliat a països on destacava l’absolutisme i conspiraven des d’allí contra la monarquia constitucional. Els nous diputats iniciaren les seues tasques l’1 d’octubre de 1791, on la cambra es distingia per diversos grups.

Més tard, el poble de París va culpar al rei de les derrotes franceses i va atacar el palau reial, les Tulleries. La revolta popular va forçar a nomenar una nova Assemblea denominada Convenció, elegida per sufragi universal masculí. La Convenció va decretar l’arrestament del rei, l’abolició de la monarquia i la proclamació de la I República.

3. La Convenció Nacional (1792-1795):

Els dos grups més importants en la Convenció eren els girondins, un grup de republicans moderats, i els jacobins, més radicals i amb el seu líder Robespierre. Aquesta Convenció va tenir tres problemes: la guerra exterior, el perill de la contrarevolució i la revolta popular.

A) Convenció Girondina (1792-1793):

Aquesta nova assemblea està dominada per la burgesia mitjana. Les dues actuacions més importants foren les següents:

• En el exterior, la condemna a mort de Lluís XVI en 1793 va provocar l’entrada en la guerra d’Anglaterra, Espanya i els alemanys i italians.
• En el exterior, els camperols de la regió de La Vendée es sublevaren a favor del rei, els nobles i el clergat (absolutistes contra revolucionaris). A més a més, hi haurà una radicalització popular (sans-culottes) que donarà lloc a la caiguda dels girondins, sent substituïts pels jacobins.

B) Convenció Jacobina (1793-1794):

El líder dels jacobins era Robespierre. La nova Convenció va canviar el calendari francès. Aquest primer any, els jacobins aprovaren una nova constitució, coneguda com a Constitució de l’Any 1, amb un sufragi universal directe i una sobirania popular.

També es va aprovar la llei del màxim general: aquesta llei suposava la tornada a l’intervencionisme de l’Estat en l’economia, després que el liberalisme el criticara. Amb aquesta llei, el govern jacobí, encapçalat per Robespierre, va fixar el màxim preu al qual podien arribar a ser venuts els articles de primera necessitat i també el màxim salari que es podia pagar.

També es van adoptar mesures descristianitzadores on el govern va substituir el cristianisme, com a religió oficial a França, pel culte de la raó. A més a més, els rectors i els altres membres de l’església que criticaven les mesures adoptades pel govern foren guillotinats.

Robespierre va exercir una dictadura i va aplicar una política de terror: tota persona sospitosa de no donar suport a la república va ser guillotinada. La Convenció, atemoritzada per Robespierre, va ordenar la seva execució en 1794 (reacció termidoriana). Es va aprovar una nova constitució, més moderada, establint-se el sufragi censatari i el poder executiu va recaure en un Directori.

4. Reacció Termidoriana (1794-1795):

Aquesta etapa suposa el retorn a la fase moderada de la Revolució, la defensa dels interessos de l’alta i de la mitjana burgesia i una aliança amb l’exèrcit per posar fi a l’extremisme, per la qual cosa els jacobins foren empresonats i executats. El govern queda en mans d’un Directori de 5 persones, entre les quals destaca el general Napoleó Bonaparte.

Estat del Conflicte

El factor principal de la Revolució Americana fou el endeutament de la guerra dels 7 anys (1756-1763), que és l’enfrontament d’Espanya i França contra Gran Bretanya. Aquest endeutament va portar a un major centralisme i una major pressió fiscal, on hi ha una societat colonial dividida entre l’aristocràcia terratinent i l’alt funcionariat; aquests estaven preocupats perquè estaven perjudicant els interessos econòmics. A les classes populars també els afecta el tema dels impostos. Els índígenes i els esclaus completaven aquesta societat i eren els que estaven forçats a fer treballs. Aquesta societat es caracteritza pels polítics liberals (amb el liberalisme de Locke).

A més a més, el parlament britànic aprovà la Llei de Sucre (1764) i la Llei de Timbre (1765). Les protestes i els boicots obligaren a derogar les lleis on aparegueren nous impostos que gravaven el consum (vidre, plom, pintures, te i paper). A partir d’aquí, va haver-hi un increment de tensions amb el Govern Britànic que va dur a un enfrontament civil i a les tropes reials. El ministre Lord North va decidir aplicar una política conciliadora i va derogar les taxes excepte les del te. La situació empitjorà quan el Parlament concedí a la Companyia de les Índies Orientals l’excepció del pagament de drets duaners als ports metropolitans (als de les colònies no).

Evolució del Conflicte

• La reacció britànica fou l’aprovació de les Lleis de Coerció (1774), que derrogaven molts dels drets dels britànics i també una eliminació de les principals institucions enfrontades als anglesos.
• Finalment, per la Quartering Act (1774), les colònies es vegueren obligades a acollir tropes i pel Quebec Act (1774) s’estenia la província de Canadà fins al riu Ohio, amb una administració centralitzada.
• Es va celebrar el primer Congrés Continental a Filadèlfia, en el qual s’acordà un boicot als productes britànics, es creà una Associació Continental i es consensuà una declaració on es defensava la llibertat dels colons. Els conciliadors fracassaren i es produïren els primers enfrontaments militars entre colons i exèrcit que portaren a la Guerra d’Independència (Lexington, 1775).
• Més tard, es va convocar el Segon Congrés Continental també a Filadèlfia. Va haver-hi una extensió dels ideals independentistes gràcies al pamflet de Thomas Paine (pensador anglès que va redactar el text de la Independència). També s’aprovà la resolució presentada per Richard Henry Lee on les colònies s’havien de convertir en estats lliures i sobirans. Més tard, s’aprovà la Declaració d’Independència preparada per Thomas Jefferson.

Napoleó Bonaparte:

El període napoleònic també mostra una trajectòria ben definida, que es caracteritza per un procés de concentració personal de poder. Podem diferenciar tres etapes:

-Directori (1795-1799):

Napoleó comparteix el poder amb altres quatre persones. Es tractava d’evitar que l’experiència jacobina es tornés a repetir, és a dir, que el poder es concentrés en una sola persona, com havia passat amb Robespierre. No obstant això, en el pensament de Napoleó sempre estava el convertir-se en el cap de l’equip del govern i acabà donant un cop d’estat executat el 18 de Brumari, en què participà activament l’exèrcit, posant fi al Directori i obrint les portes del Consolat.

-Consolat (1799-1804):

L’etapa del Consolat està dividida en dos períodes: En un primer moment trobem un Consolat format per tres persones, entre les quals la quota més elevada de poder li correspon a Napoleó, que és el primer cònsol. Més tard, Napoleó protagonitza un nou cop d’estat, elimina als altres dos consols i s’autoproclama cònsol vitalici, és a dir, cònsol únic i de per vida.

-Imperi (1804-1814):

L’imperi és l’etapa més gloriosa de Napoleó. Bonaparte tenia un gran poder i mitjançant un altre cop d’estat, es va autoproclamar emperador de França i quasi d’Europa. La seva pretensió era dominar tot el continent, per la qual cosa va entrar en guerra contra tots els països. Conforme conqueria un país, posava al front d’ell a algun germà o a algun militar de confiança. Aquests fets provocaren una reacció per tot arreu del continent contra França, que es va caracteritzar per la defensa d’allò que era propi de cada territori, és a dir, va provocar el sorgiment del nacionalisme, que serà un moviment polític que caracteritzarà Europa durant els segles XIX i XX.

Al final, Napoleó va ser vençut i desterrat a l’illa d’Elba, i a França va retornar la monarquia absoluta en la figura de Lluís XVIII. No obstant això, Napoleó va preparar un nou cop d’estat i va tornar al poder donant pas a l’Imperi dels 100 dies. Després va ser vençut a Waterloo i desterrat a l’illa d’Elena, on va morir, probablement enverinat (1812).

Sobirania Nacional:

Principi que reconeix que els ciutadans d'una nació tenen el poder, però que el deleguen en els seus representants.

Monarquia Constitucional:

És un rei que ha de respectar una constitució.

Sufragi Censatari:

Sistema electoral en el qual sols voten els ciutadans que compleixen determinades condicions, generalment la possessió d'una renda.

Carta Otorgada:

És una mena de constitució que no procedeix de la voluntat del poble ni de la nació, sinó del mateix rei, que s’autolimita en els seus poders mentre no es vegi obligat a utilitzar-los.