L'Etern Retorn de Nietzsche: Un Imperatiu Vital

La Moral del Ressentiment i el Temps

El superhome serà capaç d'acceptar l'etern retorn. La moral del ressentiment odia el temps perquè aquest és destructor, és l'esdevenir en què tot canvia. El temps és desaparició, no-ser. El temps és culpable i responsable i pateix l'efecte de la venjança de la moral sacerdotal. És culpable de tot el mal i el dolor que hi ha en l'existència. Però cal retornar a l'esdevenir la seva innocència, perquè a l'ésser humà, ningú no li atorga les seves qualitats, ni déus, ni pares, ni la societat; per tant, ningú no és responsable ni culpable de la seva existència.

Arguments de Nietzsche per a l'Etern Retorn

Nietzsche proposa diversos arguments per tal de demostrar la necessitat de l'etern retorn. Aquests arguments són de caràcter:

• Físic
• Estètic
• Ètic

Argumentació Física: La Repetició Infinita

Segons les demostracions físiques que ens proposa Nietzsche, l'esdevenir és la repetició sempre idèntica d'un nombre finit d'estats. Tot estat ha tingut en el passat un estat idèntic que s'ha produït; ja que el temps és infinit, llavors ha succeït un nombre infinit de vegades. Totes les coses retornen: els esdeveniments més petits i els més grans, exactament de la mateixa manera que els grans cicles còsmics. Cada cosa té un lloc en una xarxa de causes; tot està lligat i si se'n dóna una, necessàriament s'han de donar les altres.

Argumentació Estètica: Un Món Sense Gust

Nietzsche desenvolupa, tanmateix, una argumentació estètica de l'etern retorn. La seva tesi és que un món sense etern retorn seria del tot avorrit: un món d'esclaus sense valoració estètica de cada moment de la vida, un món sense instints. És a dir, un món sense gust.

El Valor Ètic de l'Etern Retorn

Però ni l'argumentació física ni l'argumentació estètica poden considerar-se com a definitives. La tesi que Nietzsche defensa insistentment és la del valor ètic de l'etern retorn.

L'Etern Retorn com a Hipòtesi i Prova

Les diverses perspectives que Nietzsche ofereix sobre la idea de l'etern retorn hem de considerar-les amb valor hipotètic. Nietzsche no pretén que ningú cregui de debò que el temps retorna sense fi. El que pretén és que cadascú de nosaltres actuï i visqui com si l'etern retorn fos una realitat. Per a Nietzsche, la hipòtesi de l'etern retorn és l'únic mitjà eficaç per combatre el nihilisme burgès.

Però, principalment, la idea de l'etern retorn és una prova. Si el temps és un cercle i tot retorna exactament igual, llavors tot valdria el mateix. Si tot ha de succeir necessàriament sense sentit ni finalitat, tot valdria igual. La qüestió és: Qui voldria una vida semblant? Doncs, únicament aquells que veritablement estimin la vida per damunt de totes les coses, els que diguin un "sí" incondicional a la vida amb tot allò que de terrible i bell conté. Tot el que ha volgut un instant vol per això tota la cadena que el fa possible, és a dir, tot l'univers, perquè tot està lligat i no és possible eliminar ni estimar sense eliminar-ho o estimar-ho tot. Si diem "sí" a un instant, estem dient "sí" a l'existència sencera.

És també una prova perquè té un profund efecte destructiu sobre els febles. Aquests no podran suportar la idea de l'etern retorn; esperen un paradís etern i sense canvis, una pau definitiva. Pensant que tot s'hauria de repetir un nombre infinit de vegades, i com que menyspreen la vida, privats de moral i sense raons per justificar-se, caurien en la desesperació. Comprenent que les seves valoracions no són sinó l'expressió de la seva voluntat de poder decadent i que no són millors, voldran extingir-se voluntàriament i amb ells tot el que considerin desproveït de sentit i finalitat.

L'Etern Retorn com a Imperatiu Ètic

És, a més, un imperatiu ètic; exigeix de la voluntat voler cada acte i cada instant com si es pogués viure eternament, com si no passés, una voluntat tan joiosa que vol l'eternitat de tots els instants. És l'amor del que és, per sempre; és a dir, una infinitat de vegades, eternitat i repetició de l'instant. És amor de la necessitat, de l'acció de la voluntat que no vol ni pot voler altra cosa, perquè aquesta voluntat és tan forta i poderosa que es vol a si mateixa i al seu món, perquè ambdós són la mateixa cosa.