Ètica de Kant: Raó, Deure, Imperatiu i Postulats

Context Històric de Kant

Kant és un defensor de la Il·lustració alemanya. Critica la mentalitat de l'Antic Règim i vol que l'ésser humà assoleixi l'autonomia en tots els àmbits, amb una eina bàsica: la raó. Amb la raó es pot sortir de la minoria d'edat (incapacitat de servir-se de la pròpia raó); hem de tenir el valor de pensar per nosaltres mateixos: «SAPERE AUDE» (atreveix-te a pensar).

La Raó en Kant: Usos Teòric i Pràctic

Kant distingeix dos usos de la raó segons l'àmbit al qual s'apliqui:

• Raó teòrica: S'ocupa de l'àmbit de la natura i del coneixement dels fets a través de judicis elaborats per la pròpia raó.
• Raó pràctica: S'ocupa de l'acció humana i determina com ens hem de comportar. Mitjançant l'ús pràctic de la raó, la raó pot determinar la voluntat i l'acció moral. A la seva obra «Fonamentació de la metafísica dels costums», Kant estableix la base per a una ètica universal i explica com la raó pràctica pot guiar-nos en els nostres actes per ser éssers morals.

Bona Voluntat, Deure i Valor Moral Kantià

Segons l'ètica deontològica que elabora Kant, una voluntat que actua per deure és una voluntat bona i és l'única cosa que es pot considerar absolutament bona. S'ha de diferenciar entre diferents actes:

• Actes contra el deure: Directament immorals.
• Actes conforme al deure: Comporta una inclinació, una intenció egoista: hi ha un propòsit al darrere. La motivació que ens porta a actuar (la màxima) no és moral.
• Actes per deure: És l'únic que dóna un contingut moral. Actuar per deure és el que fa que la voluntat sigui bona voluntat. La bona voluntat és la que tria només allò que la raó, independentment de la inclinació, reconeix com a necessari, és a dir, com a bo. Perquè l'ètica sigui universal, la voluntat de l'acció ha d'estar guiada per uns principis objectius que siguin vàlids per a tot ésser.

Llei Moral i Imperatiu Categòric de Kant

El mandat que obliga i determina la voluntat d'un humà a actuar d'una manera determinada és l'imperatiu. Kant diferencia dos tipus d'imperatius:

• Imperatiu hipotètic: Acció com a mitjà per a un fi.
• Imperatiu categòric: Acció necessària en si mateixa que és bona en si. És un judici sintètic a priori.

Kant fa una segona classificació dels imperatius segons com aquests constrenyen o obliguen la voluntat:

• Imperatius d'habilitat: Part pràctica de les ciències. Busquen saber què s'ha de fer per aconseguir un fi (raó instrumental). Corresponen a l'Imperatiu hipotètic.
• Imperatius pragmàtics / consells de la prudència: Per elegir mitjans per aconseguir la felicitat i el benestar. Acció com a mitjà per a un fi. Corresponen a l'Imperatiu hipotètic.
• Imperatius morals / lleis de la moralitat: Corresponen amb la conducta lliure. Són els que obliguen la voluntat a obeir els mandats per realitzar determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i d'una manera incondicionada (per tant, vàlida universalment). Corresponen a l'Imperatiu categòric.

«Només l'imperatiu categòric determina la voluntat objectiva, universal i necessària»

Kant elabora fins a tres formulacions diferents de l'imperatiu categòric:

• Formulació 1 (fórmula de la llei universal): Obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal.
• Formulació 2 (fórmula de la llei de la natura): Obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura.
• Formulació 3 (fórmula del fi en si mateix): Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà.

Els Postulats de la Raó Pràctica de Kant

Per donar sentit i valor a l'esforç moral, Kant parla dels postulats de la raó pràctica. Són principis que funcionen com a condicions perquè sigui possible la vida moral. Són hipòtesis teòriques indemostrables. Els 3 postulats són:

• La immortalitat de l'ànima: Pensar en ella ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.
• L'existència de Déu: Ens dóna l'esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud (màxima felicitat). Déu garanteix l'existència d'un obrar virtuós. Déu es pot pensar però no conèixer.
• La llibertat: Sense llibertat no és possible donar valor moral a les accions. Hem de suposar que la voluntat pot triar entre actuar d'acord amb la llei moral o de manera interessada.

No podem saber si la immortalitat, la llibertat i Déu existeixen real i objectivament, ja que això sobrepassa els límits de l'experiència possible.

Comparativa: Ètica de Kant vs Utilitarisme de Mill

• Context històric:

  • K: Il·lustració alemanya: crítica a l'Antic Règim i defensa que l'ésser humà assoleixi l'autonomia en tots els àmbits.
  • M: Britànic liberal: Defensor del liberalisme, moviment polític que defensa la no interferència de l'Estat o la societat en la vida privada dels individus.

• Idea de llibertat:

  • K: Un dels postulats de l'ètica de Kant. Condició de possibilitat de l'imperatiu categòric, implícita en la idea de deure. Requisit transcendental de la moral. Llibertat lligada a la raó.
  • M: Idea de llibertat central en la seva ètica i especialment en la seva política. La proposta de regla utilitarista (basada en l'autodesenvolupament) pressuposa la idea de llibertat.

• Humanitat:

  • K: Llei moral: «Tracta la humanitat, tant en la teva persona com en els altres, sempre com un fi i mai simplement com a mitjà».
  • M: Part de la regla de l'Utilitarisme, que ha de tenir valor universal, contemplar la dignitat humana i tenir en compte que una situació que ens afavoreix pot no ser bona si perjudica un altre.

• Teoria ètica:

  • K: Deontologisme. Ètica autònoma, on decisions i llei moral no depenen de principis externs. Finalitat de la conducta moral: compliment del deure moral. En els actes morals, el motiu de la voluntat es troba dins d'aquesta. Ètica formal i universal.
  • M: Utilitarisme. Identifica la utilitat amb el bé: allò que és útil també és bo i, per tant, ens apropa a la felicitat. Conducta moral final dels individus. Els actes morals són útils si ens aporten felicitat i inútils si s'allunyen d'aquesta o ens provoquen dolor.

• Felicitat:

  • K: No és un ideal de la raó sinó de la imaginació. No pot ser una finalitat moral. Per arribar-hi pensem en elements empírics, però no podem determinar quina acció fomenta la felicitat d'un ésser racional. La felicitat s'assoleix a través de l'imperatiu hipotètic.
  • M: La felicitat és la pauta a partir de la qual hem de guiar els nostres actes morals. Una acció és bona o dolenta quan produeix felicitat al major nombre d'individus.