Ètica Kantiana: Deure, Imperatius i Acció Moral

La filosofia moral d'Immanuel Kant se centra en el concepte de deure i en la raó pràctica com a fonament de l'acció moral. Per a Kant, una acció té valor moral no per les seves conseqüències, sinó per la intenció amb què es realitza, sempre que aquesta intenció estigui guiada pel deure.

Inclinació vs. Deure en Kant

Kant distingeix entre dues formes d’actuar: per inclinació i per deure.

• Quan actuem per inclinació, fem una acció perquè volem aconseguir alguna cosa per nosaltres mateixos, com un desig personal o un interès concret. Aquest tipus d’acció no està guiat per un principi moral, sinó per les nostres preferències individuals. Per exemple, si una persona fa un favor a algú perquè vol obtenir un benefici, està actuant per inclinació. Aquestes inclinacions són particulars a cada persona, ja que depenen de la seva sensibilitat, gustos i desitjos, i poden variar d’una persona a una altra.
• En canvi, quan actuem per deure, no estem motivats per un interès personal ni per desitjos individuals, sinó que ho fem perquè reconeixem que és el correcte. Aquí, l’acció és guiada per un principi moral universal.

Els Imperatius Morals: Hipotètic i Categòric

Les nostres accions són guiades per principis o normes de conducta que Kant anomena imperatius. Distingeix dos tipus principals:

L'Imperatiu Hipotètic

L'imperatiu hipotètic indica què hem de fer per assolir un objectiu o fi específic. Segons aquest imperatiu, una acció és bona si serveix per assolir el fi desitjat. Són condicionals, ja que només són obligatoris si volem aconseguir el fi en qüestió.

Exemples:

• Si vols obrir la porta, agafa la clau.
• Per aprovar la carrera i treballar al mateix temps, has de ser molt organitzat i estricte amb els horaris.

Indiquen una acció que hem de fer per aconseguir algun fi.

Tipus d'Imperatius Hipotètics

Dins dels imperatius hipotètics, Kant en distingeix dos tipus:

• Els imperatius d’habilitat: Indiquen com s’ha d’actuar per aconseguir un determinat objectiu tècnic o pràctic.
  • “Per tallar, és bo el ganivet.”
  • “Per aprovar, has d’estudiar.”
• Els imperatius pragmàtics: Indiquen quins mitjans són necessaris per assolir la felicitat o el benestar personal.
  • “Per viure bé, és bo no rendir-se en circumstàncies adverses.”
  • “Per ser feliç, has d’aconseguir el màxim poder possible.”

L'Imperatiu Categòric

L'imperatiu categòric és el fonament de l'ètica kantiana. És aquell que mana una acció incondicionalment, és a dir, que és obligatòria en tot moment i per a tothom, independentment dels desitjos o objectius personals. No té en compte les conseqüències concretes de l'acció, sinó el principi o màxima que la guia.

La persona actuarà bé si segueix principis que indiquen com s’ha d’actuar sempre, que indiquen el que és bo sempre i per a tothom, sense tenir en compte les conseqüències particulars.

Les Formacions de l'Imperatiu Categòric

Kant va proposar diverses formulacions de l'imperatiu categòric, que són diferents maneres d'expressar el mateix principi moral fonamental:

Primera Formulació: La Llei Universal

«Obra només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que esdevingui una llei universal.»

Segona Formulació: La Llei de la Natura

«Obra com si la màxima de la teva acció hagués de esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura.»

Tercera Formulació: La Humanitat com a Fi en Si Mateixa

Quan actuem, sempre perseguim una finalitat (un fi, una meta, un objectiu...). Aquest fi és fruit de la inclinació i, per tant, és subjectiu, té valor per a cada persona, no per a tothom. Els objectes de la nostra inclinació tenen valor relatiu.

Per tant, si volem trobar normes ètiques per a tothom, no ens podem basar en aquestes finalitats subjectives. Kant es pregunta si hi ha alguna finalitat universal. Pensa en la felicitat, tots la desitgem, però canvia segons la sensibilitat de la persona; no tots busquem el mateix quan volem ser feliços.

Aquesta finalitat universal no pot venir de la sensibilitat, sinó de la raó, que és igual per a tots. Hi ha una cosa que tots volem: ser tractats amb respecte, com un ésser amb valor per si mateix, no com un instrument per assolir fins.

Els objectes de la natura són mitjans, tenen valor en la mesura que els utilitzem per gaudir-ne o per aconseguir alguna altra cosa que ens fa gaudir. Tenen un valor relatiu, només com a mitjà per a la persona que els utilitza, no per a tothom. En canvi, les persones (els éssers racionals) no són mitjans per a altres coses, no són instruments. Si mai han de ser instruments, és que són fins en si mateixos. El seu valor no depèn de la nostra inclinació; són valuoses en si mateixes.

La tercera formulació s'expressa així:

«Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà.»

Exemples de deures que se'n deriven:

• Deure de mantenir la pròpia vida.
• Deure de no prometre falsament.
• Deure de cultivar els propis talents.
• Deure d’ajudar els altres.

Tipus de Deures Segons Kant

A partir de la universalització de la màxima, Kant distingeix dos tipus de deures:

• Deures perfectes: Sorgeixen quan, en intentar universalitzar una màxima, veiem que la seva aplicació universal seria contradictòria o impossible de posar en pràctica. El seu compliment és estricte i no admet excepcions (p. ex., no mentir, no suïcidar-se).
• Deures imperfectes: Sorgeixen quan intentem universalitzar una màxima i veiem que la llei universal seria possible, però que no podríem voler racionalment que tothom la posés en pràctica sempre i en tot moment. El seu compliment és meritori, però admet certa latitud en la seva aplicació (p. ex., ajudar els altres, cultivar els talents).

Com Determinar un Deure: La Màxima Universalitzable

Per determinar si una acció és bona (és un deure), el primer que hem de veure és quina és la màxima d’aquella acció, és a dir, quin és el principi o raó que tenim per actuar així. Després hem de veure si la màxima és universalitzable, és a dir, si tindria sentit (si no seria contradictori) o si podríem voler que tothom seguís aquella màxima.

Maneres d'Actuar en Relació al Deure

Segons Kant, les nostres accions poden classificar-se en tres tipus, segons la relació amb el deure:

Actuar Contra el Deure

Això succeeix quan actuem de manera egoista, contrària als principis morals. És a dir, l’acció és dolenta perquè va en contra del que el deure dictaria. Un exemple seria un botiguer que enganya els seus clients per guanyar més diners, actuant per inclinació (guanyar diners) en lloc de per deure (ser honest).

Actuar Conforme al Deure

Aquesta acció és moralment correcta, ja que segueix el que dictaria el deure, però es fa per inclinació, és a dir, per interès personal. Per exemple, un botiguer que ven a preus justos no perquè sigui moralment el correcte, sinó perquè creu que això li portarà més clients a llarg termini. Encara que l’acció sigui correcta, no és moralment l’òptima perquè es fa per benefici personal i no per respecte al deure.

Actuar Per Deure

Aquesta és la forma ideal d’actuar per a Kant, ja que es fa perquè es reconeix que és el que cal fer, sense cap motivació personal ni inclinació. En aquest cas, el botiguer ven a preus justos no per guanyar més diners ni per mantenir una bona reputació, sinó perquè sap que el seu deure és ser honest, independentment de com se senti envers els seus clients. Segons Kant, només les accions fetes per deure, seguint un imperatiu categòric, són moralment bones.

Ètica Universal: Rebuig de la Teleologia

Kant rebutja l’ètica teleològica (basada en els fins o conseqüències) perquè considera que l’ètica ha de ser universal i necessària, és a dir, aplicable a tothom en qualsevol circumstància. L’ètica teleològica es basa en les conseqüències i utilitza imperatius hipotètics que només són vàlids si es vol aconseguir un fi determinat.

Kant argumenta que els imperatius hipotètics no són propis de l’ètica per tres raons principals:

• Indiquen mitjans per aconseguir un fi, però no valoren si aquest fi és moralment correcte o no.
• No estableixen obligacions universals, sinó que depenen dels objectius de cada individu.
• L’ètica ha de basar-se en imperatius categòrics que són vàlids per a tothom i no depenen de condicions específiques.