Ètica, Lògica i Evolució: Utilitarisme, Habermas i Darwin

Utilitarisme

L'utilitarisme defensa que la moral consisteix a cercar el bé màxim per al màxim de persones i a distribuir el benestar de manera imparcial. Això no depèn dels sentiments, emocions, etc., sinó del càlcul racional. L'utilitarisme sosté que es pot arribar a bastir un ordre moral racional a partir dels desitjos, contradictoris i diversos, de les persones, si s'assumeix la pràctica com a criteri d'avaluació de la realitat. Per això és objectiva: els individus valen pel que fan i no pel que representen. Les accions bones són les útils, aquelles que proporcionen plaer. Cal pensar abans d'actuar què convé més, i per això s'han de valorar les accions segons aquestes condicions:

• Intensitat
• Extensió
• Fructífera (capacitat de generar més plaers)
• Puresa (probabilitat que no la segueixin dolors)
• Durada
• Certesa
• Proximitat (o rapidesa)

Tradició Dialògica (J. Habermas)

Karl-Otto Apel i Jürgen Habermas intenten posar en diàleg l'ètica kantiana. Consideren que aquesta és òptima, però no estan d'acord que la racionalitat moral sigui monològica, ja que defensen que és dialògica. Per saber si una norma, que tradicionalment ha estat acceptada com a vàlida, realment ho és, cal sotmetre-la a dos principis:

• El principi d'universalització: una norma és vàlida si tots els afectats poden acceptar lliurement les conseqüències i efectes secundaris que s'anticipa que es derivarien del seu compliment general.
• El principi de l'ètica del discurs: només són vàlides aquelles normes en què tots els afectats hi estan d'acord (o hi podrien estar) com a participants en un discurs pràctic.

L'acord a què s'arriba a través del diàleg no és estratègic, sinó que els participants s'aprecien recíprocament com a interlocutors igualment facultats i tracten d'arribar a un acord que satisfaci interessos universalitzables. La racionalitat inherent als diàlegs és comunicativa i té en compte tots els interessos dels participants, mentre que la racionalitat dels pactes és instrumental.

Tipus d'Accions segons Habermas

Habermas distingeix tres tipus d'accions:

• Acció instrumental: Acció racional orientada a aconseguir objectius. Es plantegen objectius i la raó proporciona els mitjans necessaris per assolir-los. En l'àmbit quotidià s'utilitza l'experiència, i en el científic, el mètode hipoteticodeductiu.
• Acció estratègica: Acció racional orientada a aconseguir objectius, però de naturalesa social, ja que cal tenir en compte els altres per dur-la a terme.
• Acció comunicativa: Acció racional orientada a la comprensió mútua i l'acord. Exigeix la coordinació racional dels objectius individuals i la formació d'una voluntat comuna. Segons Habermas, es tracta que els subjectes es relacionin entre si utilitzant la comunicació per a la comprensió.

Fal·làcies Lògiques

Les fal·làcies són raonaments incorrectes que semblen correctes. Algunes de les més comunes són:

• Afirmació del conseqüent: Error que consisteix a suposar que si una conseqüència és certa, llavors l'antecedent que la provoca també ho és. (Ex: Si plou, el terra està mullat. El terra està mullat, per tant, ha plogut).
• Negació de l'antecedent: Error que consisteix a suposar que si es nega l'antecedent, la conseqüència també queda negada. (Ex: Si estudio, aprovaré. No estudio, per tant, no aprovaré).
• Fal·làcia ad populum: Apel·lació als sentiments i emocions populars en lloc de presentar raons.
• Fal·làcia ad hominem: Atac a la persona que argumenta, en lloc de refutar l'argument mateix.
• Fal·làcia ad baculum: Apel·lació a la força, l'amenaça o el poder per aconseguir l'acceptació d'una conclusió.
• Fal·làcia ad verecundiam: Apel·lació inadequada a l'autoritat (p. ex., citar un expert en un camp que no és el seu, o una autoritat no reconeguda).
• Fal·làcia ad ignorantiam: Argumentar que una afirmació és certa perquè no s'ha demostrat que sigui falsa, o viceversa.
• Fal·làcia tu quoque: Desviar una crítica al·legant que l'acusador també ha comès la mateixa falta ("i tu també").

Teories sobre l'Origen i Evolució de les Espècies

Teories Fixistes

• Fixisme (Aristòtil)

  Sosté que les espècies sempre han estat iguals i immutables des de la seva creació (defensat per filòsofs com Aristòtil).

• Creacionisme

  Creu que Déu va crear el món i les espècies tal com es coneixen actualment, en un acte de creació divina (sovint basat en interpretacions literals de textos religiosos, com la creació en set dies segons la Bíblia).

• Catastrofisme (Cuvier)

  Proposat per Georges Cuvier, explica l'existència de fòssils d'espècies extintes mitjançant catàstrofes naturals periòdiques que haurien eliminat la vida en certes regions, seguida de noves creacions o migracions. Mantenia una base fixista per a les espècies supervivents.

Teories Evolucionistes

• Lamarckisme (Jean-Baptiste Lamarck)

  Principis fonamentals:

  • En els organismes hi ha un impuls intern cap a la perfecció i una major complexitat.
  • Els organismes s'adapten activament a les circumstàncies i a l'ambient canviant.
  • Aquesta adaptació comporta l'aparició o desaparició dels òrgans segons el seu ús o desús (la funció crea l'òrgan).
  • Els caràcters adquirits durant la vida d'un individu s'hereten a la descendència.

• Darwinisme (Charles Darwin, segle XIX)

  Principis fonamentals:

  • El món biològic no és estàtic, sinó que canvia constantment; les espècies evolucionen, se n'originen de noves i altres s'extingeixen.
  • El procés d'evolució és gradual i continuat, sense salts bruscos.
  • Tots els éssers vius amb característiques similars provenen d'un avantpassat comú (descendència amb modificació).
  • El mecanisme principal de l'evolució és la selecció natural, que actua sobre la variabilitat heretable existent dins les poblacions. Es basa en la lluita per la supervivència: els individus més ben adaptats al seu entorn tenen més probabilitats de sobreviure i reproduir-se, transmetent els seus trets favorables a la següent generació.

• Genètica Mendeliana (Gregor Mendel)

  Les lleis de l'herència descobertes per Gregor Mendel (experiments amb pèsols) van proporcionar la base per entendre com es transmeten els caràcters hereditaris i com es manté la variabilitat genètica en les poblacions, aspectes fonamentals que van complementar i reforçar la teoria de l'evolució per selecció natural, donant lloc a la teoria sintètica de l'evolució o neodarwinisme.

Evolució Humana: Hominització i Humanització

Hominització: Evolució Biològica

Procés de canvis biològics que van transformar els primers homínids en els éssers humans actuals (Homo sapiens). Aquests canvis corporals van ser adaptacions per sobreviure en diferents medis:

• Bipedisme: Capacitat de caminar habitualment sobre les dues extremitats inferiors, alliberant les mans.
• Modificacions en la dentició: Disminució de la mida dels ullals i canvis en la forma de les dents, relacionats amb canvis en la dieta.
• Reestructuració de l'esquelet: Incloent canvis en la pelvis (per al bipedisme), la columna vertebral (forma de S), les extremitats i la configuració del crani. S'observa una tendència a la reducció del dimorfisme sexual (diferències físiques entre mascles i femelles) en comparació amb altres primats.
• Augment de la capacitat cranial i desenvolupament progressiu del cervell, especialment del neocòrtex.
• Desenvolupament de la mà prènsil: Amb polze oposable llarg i mòbil, permetent una major precisió en la manipulació d'objectes i la fabricació d'eines.

Humanització: Evolució Cultural

Procés de canvis en l'aprenentatge, el comportament, l'organització social i les capacitats cognitives que va portar al desenvolupament de la cultura humana. Inclou:

• Millora del coneixement de l'entorn i la seva explotació (caça cooperativa, recol·lecció especialitzada).
• Adquisició i desenvolupament del llenguatge articulat i simbòlic, clau per a la comunicació complexa, la transmissió cultural i el pensament abstracte.
• Descobriment, control i ús sistemàtic del foc, amb implicacions en la dieta, la protecció i la socialització.
• Desenvolupament i ús d'eines i tècniques cada cop més complexes i diversificades (indústries lítiques, ús d'altres materials).
• Construcció de refugis i estructures d'habitatge més elaborades.
• Desenvolupament de la capacitat de pensament abstracte, la planificació a llarg termini, la consciència de si mateix, les creences (ritus funeraris) i les primeres manifestacions artístiques (art rupestre, ornaments).