Ètica en Plató i Aristòtil

ÈTICA (ànima, bé)

L'ètica de Plató es basa en l'afirmació que la part racional de l'ésser humà ha de controlar els instints, emocions i desitjos que resideixen en les seves altres dues ànimes (la irascible i la concupiscible). Això implica un intel·lectualisme moral com el qual defensava Sòcrates: per fer el “just” cal conèixer la definició de “Justícia”. D'altra banda, es concep el comportament ètic d'una manera finalista: l'ésser humà té per model una idea perfecta, i la conducta ètica consisteix precisament a desenvolupar la pròpia essència, a acostar-se a aquest model perfecte i en última instància a conèixer i imitar la idea de Bé.

Ètica platònica

Finalment, l'ètica platònica és marcadament ascètica i suposa el rebuig de la matèria, la qual és una presó per a l'ànima que ha d'alliberar-se de la mateixa per tornar al món ideal i intel·ligible del qual prové.

Ètica aristotèlica

L'ètica aristotèlica té en el fonamental la mateixa base que la platònica, sent també racionalista i finalista, encara que menys intelectualista que la de Plató i res ascètica. L'ètica aristotèlica és finalista, com la platònica, perquè Aristòtil afirma que la conducta humana tendeix cap a finalitats, que es denominen “béns”. Aristòtil, com Plató, rebutja que aquesta fi pugui ser el plaer, la riquesa o l'honor, i com Plató considera que aquesta fi és la “virtut” entesa com a desenvolupament de la característica diferencial de l'ésser humà, el coneixement racional. Però al mateix temps Aristòtil rebutja que la fi última pugui ser la idea de Bé. Aristòtil, en rebutjar l'existència d'un món intel·ligible separat del món sensible, modifica profundament l'ètica platònica, ja que la conducta ètica no pot consistir a tornar a un inexistent món ideal, sinó que ha de desenvolupar-se a l'únic món existent, un món que inclou la matèria i el cos de l'ésser humà, així com les tendències de les seves dues ànimes inferiors. Encara que l'ètica d'Aristòtil com la de Plató considera que la suprema virtut és el coneixement racional, Aristòtil no concep aquesta virtut com a incompatible amb la satisfacció de les inclinacions de les altres dues ànimes. És més, Aristòtil afirma que no és possible desenvolupar la virtut del coneixement racional si no es tenen satisfetes les necessitats més bàsiques de les altres ànimes.