Ètica socràtica i Kant: reflexions filosòfiques

Ètica socràtica

L'anomenen intel·lectualisme moral perquè Sòcrates considerava que el bé és una virtud que tots podem conèixer, per tant, el bé es pot ensenyar i tots en la nostra ànima tenim aquests valors (innatisme). A partir d'aquí hi ha una sèrie de valors universals exteriors a nosaltres, però que podem captar i entendre si reflexionem i ensenyem. Aquests valors es tradueixen en idees (la justícia, la amistad, les lleis...) que formen l'ètica.

Segons Sòcrates: Actuar bé és conèixer el bé. No existeix el mal, només la ignorància. Nosaltres podem conèixer les coses precisament perquè tenen una essència immutable (no canvia mai). La funció de la filosofia és aquesta reflexió racional que ens porta a actuar correctament, tenir cura de l'ànima (això et farà feliç). De la mateixa manera que has de tenir cura de l'ànima, també has de tenir cura amb el cos.

Mètode socràtic→ “la maièutica”

Sòcrates té un mètode filosòfic molt particular, de fet basa el seu mètode en el diàleg. Considera que s'ha d'ensenyar oralment. Amb aquest mètode busca una veritat universal (no relativa). Aquest mètode té 3 fases:

Irònica: comença els diàlegs partint de la ignorància. Parteix d’un tema i mitjançant preguntes va ironitzant les respostes dels demés.

Maièutica: en aquesta fase la veritat es va construint, es va definint entre els interlocutors. De diferents subjectivitats arribem a veritats més generals.

Definitoria: es fa una definició general més precisa d'allò que s'estava buscant.

Kant

Ètica: ètica formal, que és diferent de material. L'Ètica formal es basa en la determinació pròpia de la voluntat i aquesta llei que la voluntat es dona a si mateixa, Kant l'anomena imperatiu categòric. També és una ètica que es basa en el deure, no en el que hem de fer, sinó com hem d'obrar. Les ètiques del deure són deontològiques. Imperatiu categòric es pot definir de diferents maneres: “obra de tal manera que els teus actes es puguin prendre com a normes universals de conducta”. Fa també una crítica a totes aquestes ètiques que són materials, ja que aquestes tenen un contingut definit. A més de ser materials són hipotètiques i Kant diu que no pot ser, que les ètiques han de ser categòriques. Tu mateix ets el que has d'actuar moralment. Aquesta obligació moral no depèn de l'experiència, a priori, i ha de ser universal, ha de ser necessària perquè aspirem al fet que sigui universal. Tots els humans han d'actuar de la mateixa manera. Si tothom actues respectant la dignitat de les persones, assoliríem “el regne dels fins”. Hem d'utilitzar a les persones com a fins en si mateixos. És una ètica del deure, que no importen tant les conseqüències, com el formalisme.

Legalitat = ajustar-se al deure.-Moralitat (ètica) = per deure.La concepció moral kantiana, basada en l'ètica deontològica, sosté que la moralitat es deriva del deure i la raó pràctica. Kant postula l'imperatiu categòric, que estableix que una acció és moral si la seva màxima pot ser universalitzada sense contradiccions. Destaca el respecte per la dignitat humana i l'autonomia moral on les persones actuen per convicció racional, no per coacció externa.

T- 2 L'UTILITARISME ANGLÈS (s. XIX): John Stuart Mill

J. Bentham: Busca una filosofia reformista, és a dir que es pugui aplicar a la societat. Dissenya una institució penal amb els criteris utilitaristes, és a dir, el sistema penal, no ha d'augmentar el patiment del pres sinó que només s'ha d'aplicar en la mesura que el presoner no s'aprofiti del sistema. La finalitat d'aquest castic, no és fer mal, sinó donar-li raons per no repetir la seva acció dolenta. Pels utilitaristes la felicitat és el bé màxim que espire l'home. La felicitat s'identifica amb el plaer i la manca de patiment. Una acció moral la valorem amb un càlcul de felicitat. Bentham va intentar fer una valoració, una sèrie de punts per definir aquesta utilitat, aquest plaer. J. S. Mill. Completa, aquesta filosofia utilitarista de Bentham i li dona unes característiques diferents. Eleva aquest utilitarisme estricte de Bentham, perquè J. S. Mill, valora més aspectes emocionals i humans dels individus i destaca per damunt de tot la llibertat de l'individu. Arribo a dues conclusions:

No s'aconsegueix la felicitat buscant-la directament. La filosofia utilitarista s'ha d'ampliar amb la valoració de les emocions humanes.

Utilitarisme qualitatiu perquè defensa sobretot la qualitat dels plaers, s'han de triar, s'han d'evitar plaers més físics, però l'important és buscar plaers quantitativament superiors, intel·lectuals, culturals, que en definitiva ens formen ens omplen, els hem de maximitzar. J. Bentham: quina és la manera, com podem decidir quins plaers són els millors. J. S. Mill diu que a la societat ha d'haver-hi un grup de persones expertes que han experimentat els plaers i són les que han de regir, dirigir i valorara quins plaers són superiors i quins no. Està convençut que en general les persones valoren aquests plaers superiors. És un utilitarisme de la norma, perquè s'acaba valorant aquelles normes que concorden amb el principi d'utilitat, és a dir, la major felicitat per major nombre de persones possible. Hi ha normes que s'ajunten a aquest principi, com “has de dir la veritat”, ja que representa un benefici per la majoria de la societat. Excepcions, quan l'excepció, infringir la norma, suposa una cosa útil pel conjunt. Sempre la norma, s'ha d'ajustar al criteri de màxima felicitat i si aquesta llei és bona per una gran majoria s'accepta. Aquest utilitarisme, a diferència del clàssic, és més altruista. Ja que és un gran defensor de la llibertat individual per sobre de tot, però també l'individu pot aportar i sacrificar-se pel bé de la comunitat.