Etologia, Sociobiologia, Antropologia Cultural i Marxisme: Una Anàlisi Comparativa

Etologia Comparada, Sociobiologia i Antropologia Cultural

L’etologia comparada, fundada pel zoòleg austríac Konrad Lorenz, i la sociobiologia, fundada per l’entomòleg Edward O. Wilson, comparteixen l’esforç per interpretar l’ésser humà des dels dos conceptes bàsics de la teoria de l’evolució neodarwiniana: el genotip i la supervivència del més apte. Ambdues corrents difereixen en la seua comprensió de la selecció natural: per a l’etologia comparada, la natura selecciona grups; per a la sociobiologia, l’evolució selecciona gens.

L’antropologia cultural, desenvolupada per l’antropòleg nord-americà Marvin Harris, tracta d’interpretar totes les manifestacions de les cultures com a estratègies d’adaptació al medi. Eixa perspectiva, segons Harris, ens permet mostrar el fonament biològic d’institucions aparentment allunyades de la biologia, com les normes religioses.

Bases Genètiques del Comportament

L’etologia comparada i la sociobiologia han buscat les bases genètiques del nostre comportament. Considerem que un comportament està codificat genèticament quan l’organisme el pot dur a terme sense haver-lo après prèviament. Hi ha alguns casos paradigmàtics:

• El comportament dels nadons: Si un nadó fos capaç de fer un comportament complex, és obvi que no ha tingut oportunitat d’aprendre-ho prèviament.
• El comportament d’individus aïllats: Els casos coneguts mostren una extraordinària atrofia de totes les capacitats humanes, des de la fonació fins a les facultats intel·lectuals superiors, que semblen irrecuperables quan se supera una determinada edat crítica.
• Nens cecs i sords de naixement: Hi ha nens que, malauradament, són cecs i sords de naixement i mai han vist ni sentit cap mena de comportament humà. El resultat és que el seu repertori d’emocions i els gestos que les expressen és summament pobre.

Limitacions i Objeccions

L’etologia comparada i la sociobiologia han d’afrontar objeccions. Els comportaments codificats genèticament, com els rituals de festeig en les aus o els gestos dels combats ritualitzats entre mamífers, no es poden modificar: tots els llops expressen submissió de la mateixa manera, i tots els titots gallegen igual. Tanmateix, no sembla que hi haja en l’ésser humà comportaments d’aquesta índole; l’individu els pot modificar, la qual cosa dóna lloc a l’enorme varietat de la cultura humana. No sembla que tots els nostres comportaments estiguin directament relacionats amb mecanismes adaptatius. Més aviat sembla que som capaços d’autèntics luxes vitals, d’utilitzar la nostra energia en activitats que no tenen res a veure amb la supervivència.

Marxisme i Estructuralisme

El marxisme naix amb la pretensió de mostrar que allò que passa per ser la vida espiritual de la societat –la seua filosofia, art i religió– no és més que un reflex de la seua vida econòmica, és a dir, del sistema de producció i distribució de béns i dels interessos de la seua classe dominant. Vegem l’anàlisi interessantíssima que fa la filosofia des d’aquesta perspectiva. Segons Marx, si preguntem a un filòsof què és la filosofia, ens diria: és una activitat lliure que aspira a la comprensió racional de la realitat i que utilitza la facultat més pròpia de l’home, la raó; l’ésser humà és un ésser racional. Per a Marx, la llibertat del filòsof per a dedicar-se a la filosofia ve del treball de l’esclau. La filosofia naix a Grècia, entre altres raons, perquè hi havia un sistema d’esclavitud que permetia al filòsof la llibertat de pensar. La conclusió de Marx és que la filosofia, com a activitat i com a comprensió de l’home com a ésser racional, només és possible perquè s’aprofita d’una esclavitud que oblida. Perquè la filosofia, com tota activitat de l’esperit, és reflex del sistema econòmic: hi ha filosofia perquè hi ha esclavitud.

Per a l’estructuralisme antropològic, els fets humans són fets socials que només tenen significat en el marc del funcionament de la societat, que té una estructura sistemàtica, com una entitat independent dels seus membres. Aquest significat és inconscient per als seus protagonistes, i només és possible captar-lo a la llum de l’anàlisi antropologicoestructural. L’estructuralisme pren la idea de significat inconscient dels fets socials de la psicoanàlisi freudiana. Per a Freud, determinats símptomes físics o psíquics eren l’expressió conscient de conflictes emocionals dels quals el subjecte no era conscient. Els símptomes serien el significant conscient i els conflictes, el significat inconscient.

Objeccions a l’Estructuralisme i al Marxisme

Aquesta comprensió de l’humà s’enfronta d’entrada a dues objeccions. Si la societat, com una estructura que s’autoorganitza per garantir la seua continuïtat, s’imposa als seus membres, el comportament dels quals sembla posar en qüestió el correcte funcionament de la màquina social? En ocasions s’ha pretès resoldre eixa qüestió dient que la transgressió de les normes, en el fons, reforça la maquinària social: la transgressió seria socialment funcional. Per què? Doncs perquè:

• Fa visibles els límits dels qui no transgredeixen.
• Reforça els llaços dels qui no transgredeixen.
• En la mesura que els infractors siguin castigats, es reforça el poder de la norma.

Però la solució no sembla molt convincent, perquè sembla obvi que les comunitats, a força de transgredir, s’arriben a posar en perill, per exemple, amb una guerra civil. La segona objecció és que l’estructuralisme i el marxisme, i en general les teories de les ciències socials, prediquen de l’investigat el que nega el mateix acte d’investigar-lo.

Altres Problemes de les Ciències Socials

En principi, la fiabilitat d’aquests experiments dependrà, entre altres factors, del grau de semblança entre les situacions experimentals i la realitat social que viuen els subjectes investigats. En general:

• Els experiments es fan amb un nombre de persones molt més baix que el que integren les situacions reals.
• Sovint els participants saben que estan participant en un experiment.
• La situació experimental, en la mesura que aïlla els subjectes dels seus contextos ordinaris, és artificial.

Els problemes que planteja l’experimentació en l’estudi del comportament humà han provocat que les ciències socials afavorisquen l’observació com a mètode d’anàlisi del comportament social investigat. Ara bé, també hi ha dubtes sobre el fet que puguem observar el comportament dels éssers humans de la mateixa manera que observem el comportament d’altres éssers vius. Primer de tot, tot actor social viu el seu comportament com una cosa personal o, el que és el mateix, com una cosa que escull –llibertat– i a la qual atribueix un sentit determinat. Però com ens podem informar sobre la llibertat i el sentit dels comportaments? No sembla que sigui possible ni a través d’un experiment ni de l’observació externa de la seua conducta. Per descomptat, podríem preguntar-li respecte a això, però, i si ens enganya? Que aquesta última no és una possibilitat remota ens ho demostra el sociòleg W.G. Runciman, quan posa com a exemple l’estudi que sobre l’adolescència femenina a Samoa va fer l’antropòloga nord-americana Margaret Mead. La seua descripció, que va dècades després de la seua publicació l’any 1928, descrivia un món a Samoa de permissivitat sexual lliure de culpa.

Som éssers històrics i la història influeix en nosaltres a través del marc de possibilitats que ens arriba. Però el coneixement de la història és inaccessible a l’experiment i a l’observació directa, perquè el que volem conèixer senzillament ja no hi és, perquè ja va passar, ja és història. Per això la història tracta de reconstruir el passat a través de les empremtes que la comunitat humana ha llegat al nostre present.