Eudaimonisme vs. Deontologia: Anàlisi de la Felicitat i el Deure Ètic

1. Eudaimonisme (Grècia)

Aquesta corrent va ajudar Europa a refinar el comportament. La finalitat principal era elaborar el concepte de felicitat que fos sostenible amb la dignitat humana. La felicitat es pot definir de dues maneres:

• Des del punt de vista de la Forma. És la finalitat de tots els nostres actes. Tot adquireix un sentit quan la finalitat és arribar a ser feliços. La felicitat és la causa final que organitza i dóna sentit a la vida. La felicitat és l’experiència en la qual hom nota que no necessita tenir un sentit. La felicitat és incompatible amb els càlculs. Qui és feliç viu més enllà del bé i el mal.
• Des del punt de vista del Contingut. La felicitat és allò que justifica els nostres actes. Hem estat capaços de conjugar un determinat concepte de felicitat en comportaments que són inacceptables. L’Eudaimonisme no ha estat capaç de generar un sistema que ens previngui de les grans barbàries del segle XX. El comunisme prometia la felicitat d’un home nou.

Pot haver-hi persones dolentes que siguin felices i persones innocents i dèbils que no puguin arribar a ser-ho. És l’expressió ètica del caos en la història: la persona que és virtuosa i és infeliç, i la persona que és dolenta i és feliç. El dolor de l’innocent.

2. Deontologia (Kant)

Els europeus tenien aquesta perspectiva a l’abast gràcies al filòsof Kant. Aquest autor percebia un sentiment de caos en la història. A Kant li semblava escandalosa la falta d’ordre, la qual cosa l’empenyia a una conclusió: la pregunta de la filosofia eudaimonista, “Què he de fer per ser feliç?”, era incorrecta. La pregunta correcta és: “Què he de fer per ser bo?”.

La Resposta de Kant

Kant diu que només podem ser bons si complim amb el nostre deure. Una persona ha de complir amb les obligacions i, si ho fa, està moralment justificada; ha fet el que havia de fer.

Crítica de Levinas

Levinas s’adona que no podem situar la veritat com a forma suprema en el nostre comportament ètic, perquè dir la veritat a tota costa significa que aquest comportament ètic es pot justificar amb accions (dir la veritat, complir amb el propi deure). Això no es pot acceptar com a criteri moral últim, ja que evidencia una falta d’estructura ètica en aquesta tradició.