Evidències fòssils i teoria de Lamarck en l'evolució
Clasificado en Medicina y Ciencias de la salud
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,16 KB
Evidències proporcionades pels fòssils
La interpretació del significat dels fòssils és fonamental en qualsevol teoria de l'evolució, ja que són els documents històrics del procés evolutiu. Els fòssils, coneguts des de l'antiguitat, eren per algunes restes petrificades d'organismes d'altres èpoques, mentre que altres pensaven que només eren capricis de la natura. Es va arribar a considerar els fòssils com a espècies que havien desaparegut a conseqüència de grans catàstrofes, com el diluvi universal, però que no tenien cap relació amb els éssers actuals. El naturalista francès Cuvier, a principis de segle XIX, va apuntar la idea que els fòssils poden correspondre a espècies extingides.
Per fer compatible el fixisme amb l'augment incessant d'evidències que aportaven els fòssils, es va idear la teoria de les creacions successives o dels grans cataclismes.
La teoria de Lamarck
El primer naturalista que va desenvolupar una teoria general de l'evolució lúcida i en va proposar els mecanismes va ser el francès Jean Baptiste de Lamarck. Lamarck va optar per la teoria fixista amb l'argument que la naturalesa ha produït gradualment els diferents grups d'éssers vius, des dels més simples fins als més complexos. Llei de l'ús i la falta d'ús dels òrgans. Quan s'adapten a un ambient canviant, els organismes han d'utilitzar uns òrgans més sovint i d'altres amb menys freqüència.
Si els canvis ambientals originen necessitats totalment noves, poden sorgir com a resposta òrgans totalment nous. Herència dels caràcters adquirits. Perquè els caràcters nous es perpetuen i tenen més desenvolupament en les generacions posteriors, han de ser hereditaris. Lamarck va defensar aquesta teoria durant tota la seva vida, però no va aconseguir molta acceptació, ja que, encara que exposava hipòtesis molt imaginatives, no podia aportar evidències capaces de confirmar-les. La teoria de Lamarck és fàcil d'acceptar de manera intuitiva i ha influït fortament en el pensament biològic posterior.
Tots els intents per demostrar l'herència dels caràcters adquirits, que és un argument capital de la teoria, han fracassat.