Evolució de la Ciutadania: De la Polis Grega a l'Estat Modern
Clasificado en Ciencias sociales
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,92 KB
La Ciutadania en el Món Grecoromà
Les Arrels de la Ciutadania
La idea que els membres d’una comunitat poden ser ciutadans que es governin a si mateixos per igualtat sorgeix entre els segles VI i V a.C., en la polis grega, i uns segles més tard els romans van introduir la noció de ciutadà. Les arrels del nostre ordenament polític i jurídic tenen origen grecollatins.
El Polites Grec
Politeia (Ciutadania)
- La participació directa en els afers públics constituïa l’essència de la ciutadania.
- Aquell que no atenia les seves obligacions cíviques per ocupar-se només dels seus afers privats no era considerat polites (ciutadà) sinó un idiotes (no-ciutadà) que calia expulsar del cos social.
- És per això que en la polis grega ser bona persona equivalia a ser bon ciutadà, i a la inversa.
Llums i Ombres en la Democràcia Grega
Els ciutadans podien participar en les decisions polítiques a peu d’igualtat, però això tenia un caràcter excloent, ja que no hi podien participar les dones, els estrangers ni els esclaus. Tot i així, això suposava un gran avenç respecte a la llei i l’assemblea.
La Civitas Romana
A Roma, a diferència dels grecs, tots els homes de l’imperi eren lliures independentment del seu origen, i gaudien dels mateixos drets des del naixement. La ciutadania romana tenia un caràcter jurídic que incloïa drets i deures. Però tot i així la ciutadania continuava restringida als homes lliures, i no s’incloïa les esclaves ni les dones, és a dir que no hi havia igualtat efectiva.
Del Feudalisme al Burg
El Feudalisme
Durant el feudalisme el ciutadà era vassal d’un senyor (terres) i a canvi el senyor li oferia protecció a canvi de treball i d’obediència. La societat estava jerarquitzada, i el poder i dret estaven marcats des del naixement.
L’Autonomia de la Ciutat
En la baixa edat mitjana el ciutadà (burgès?) no només havia de treballar les terres del senyor sinó que també era home lliure associat a un gremi i compromès amb el govern. Durant aquesta època van sorgir els ajuntaments i les comunes.
El Renaixement i l'Estat Modern
Amb el renaixement es comença a parlar d’un estat modern que es caracteritza per la unificació de territoris. Es comença a establir un vincle directe entre l’individu i l’estat, i hi havia una única autoritat suprema (el rei).
La Ciutadania com a Pertinença a l'Estat
Un Nou Concepte
En aquest context sorgeix un nou concepte de ciutadà: el ciutadà és el subdit que deu obediència a l’estat i del qual rep ajuda i protecció. Havia deures i també drets.
La monarquia absoluta és incompatible amb un estat de ciutadania.