L'evolució de les ciutats: del segle XX a la sostenibilitat

La ciutat industrial del segle XX

Creixement descontrolat

Al llarg del segle XX, fins a la crisi del 1975, les ciutats van continuar la seva expansió ininterrompuda gràcies a la immigració i a l'increment de la natalitat. El fracàs de la política econòmica autàrquica de la postguerra va portar a la misèria moltes zones rurals del país. Moltes famílies es veien obligades a emigrar cap a les ciutats industrials, on hi havia més possibilitats d'ocupació. Ciutats com Madrid, Barcelona i Bilbao van augmentar de població i van provocar així l'agreujament dels desequilibris espacials ja existents entre aquestes ciutats i la resta del país. L'augment de la població en aquests nuclis urbans va densificar les ciutats velles i els eixamples.

De les ciutats a l'àrea metropolitana

Una altra part de la població immigrada es va assentar en municipis propers a Madrid, Barcelona i Bilbao. El creixement de la metròpoli o ciutat central, a manera d'una taca d'oli, va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats pròximes, de manera que de la idea de gran ciutat es va passar a la de conurbació o contínuum urbanitzat, i d'aquesta, a la d'àrea metropolitana.

Planificació urbanística i participació ciutadana

Es va generalitzar l'especialització funcional: van sorgir les ciutats dormitori, els polígons industrials i les zones comercials i d'oci. Els barris nous eren prou grans per atreure-hi milers de persones, i això feia necessària una planificació estricta de les infraestructures, els serveis i els accessos.

La ciutat postindustrial espanyola

La ciutat industrial havia generat àrees metropolitanes com les de Madrid o Barcelona, però aquestes van passar per una etapa d'estancament des del 1975 fins a la fi del segle XX, quan va tenir lloc l'increment de la immigració estrangera. Actualment, Espanya ha densificat el seu teixit urbà i compta amb més de vint àrees metropolitanes. Madrid i Barcelona se situen entre les sis primeres regions metropolitanes d'Europa per volum de població, perquè concentren uns 9 milions d'habitants i són zones d'influència considerable.

Les ciutats sostenibles segons la Unió Europea

La UE va iniciar els plans Urban I (1994-1999) i Urban II (2000-2006) per revitalitzar les zones degradades de les ciutats, renovar-ne els espais públics i fomentar l'ús d'energies renovables. La UE va aprovar la Carta de Leipzig sobre ciutats europees sostenibles. Els seus objectius essencials són els següents:

• Fomentar la prosperitat econòmica per mitjà del control del subministrament del sòl i de l'especulació, de la creació i la consolidació d'espais públics d'alta qualitat i de la modernització de les xarxes d'infraestructures.
• Afavorir l'equilibri social fent atenció especial als barris menys afavorits amb l'enfortiment del mercat laboral a nivell local i amb millors oportunitats educatives.
• Protegir el desenvolupament cultural de les ciutats europees i mantenir la coherència entre les funcions urbanes: residencial, industrial, cultural i lúdica.

Jerarquia i xarxes urbanes

El model de la jerarquia urbana a Espanya

A més de poder-se classificar pel nombre d'habitants, les ciutats espanyoles es poden classificar per la jerarquia que els nivells de funcions en el seu entorn els adjudica:

• Metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona exerceixen aquesta funció no només perquè concentren milions d'habitants i estableixen la seva centralitat en una regió metropolitana, sinó perquè la seva influència ateny el conjunt del país.
• Metròpolis regionals: València, Sevilla, Saragossa, Bilbao i Màlaga constitueixen regions extenses on viuen de 500.000 a 1.500.000 habitants.
• Metròpolis subregionals o de segon ordre: Són àrees metropolitanes petites com Múrcia, Valladolid o Vigo, que disposen de serveis especialitzats com universitats o grans hospitals, però la seva població no arriba al mig milió d'habitants.
• Ciutats mitjanes: El paper administratiu de moltes capitals provincials és un factor d'atracció de població i de serveis. Santander, Segòvia, Logronyo o Ciudad Real tenen de 50.000 a 200.000 habitants.
• Ciutats petites: En aquesta categoria, els nuclis de població tenen de 10.000 a 50.000 habitants i disposen d'equipaments i d'infraestructures bàsiques.

Eixos del sistema urbà espanyol

• L'àrea de Madrid: Es mostra com l'aglomeració urbana més gran del país, situada al mig de la Meseta, cap on exerceix una forta influència. Madrid es connecta amb altres ciutats importants de la resta d'Espanya i hi manté relacions estretes.
• Eix mediterrani: S'entén des de la frontera francesa fins a Cartagena i inclou grans metròpolis com Barcelona i València. És travessat per autopistes i línies de ferrocarril que han afavorit el seu desenvolupament.
• Eix cantàbric: Es prolonga des de la frontera francesa fins a l'aglomeració Oviedo-Gijón. Aquest eix discontinu inclou zones altes urbanitzades i abans molt industrialitzades.
• Eix de la Vall de l'Ebre: Uneix els dos eixos anteriors a través de Logronyo i Saragossa i del llarg corredor natural que suposa la vall del riu Ebre.
• Eix atlàntic gallec: Entre el Ferrol i Vigo, passant per la Corunya i Pontevedra, hi ha un contínuum urbà important.
• Eix andalús: Es divideix en dos: l'un segueix la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova, i l'altre, basat també en el desenvolupament turístic, segueix el litoral fins a Màlaga i Granada.
• Eix arxipèlags balear i canari: Integrats per la seva funció turística.

L'impacte ambiental de la urbanització

El medi ambient urbà i la UE

L'Agència Europea de Medi Ambient ha alertat sobre els problemes mediambientals principals que afecten la qualitat de vida, entre els quals destaca l'expansió urbana descontrolada, que provoca la implantació d'un nombre més gran de transports i l'augment del consum energètic, de la contaminació atmosfèrica i acústica i de l'empremta ecològica urbana.

L'impacte del model urbà dispers

La dispersió urbana ha comportat una acceleració en l'ocupació de l'espai, atès que els models d'urbanisme suburbà són altament consumidors de sòl. També ha comportat una exacerbació de la mobilitat individual. El model urbà dispers és una fórmula molt costosa des del punt de vista ecològic. A causa de la dispersió en les localitzacions, el transport públic col·lectiu resulta car i molt poc rendible, de manera que l'automòbil privat esdevé el mitjà més pràctic i es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre.

La contaminació atmosfèrica i el clima urbà

La contaminació de l'aire és deguda, essencialment, a les emissions de diòxid de carboni d'automòbils i fàbriques. D'altra banda, la temperatura de l'aire de la ciutat sempre oscil·la entre 1^oC i 4^oC per damunt de la del camp que l'envolta: és l'anomenada illa de calor, provocada per la combustió en els automòbils, en les indústries i en les calefaccions, que genera un efecte d'hivernacle local.

Els residus urbans

Les principals actuacions se sintetitzen en les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. La reducció planteja el nucli del problema: aconseguir de reduir el volum dels residus. La implicació dels consumidors també es considera fonamental per a les altres dues erres: la reutilització i el reciclatge. El reciclatge de productes en permet l'aprofitament per mitjà de procediments diversos: les plantes de tractament de residus, els centres industrials de reciclatge, etc. El reciclatge és molt més efectiu quan s'aconsegueix de separar els materials des del primer moment, sigui quin sigui el model utilitzat.

El procés d'urbanització

L'expansió urbana del segle XIX

Creix la població dels nuclis urbans i alguns municipis rurals esdevenen ciutats; a la darreria del segle, el 43% de la població catalana és urbana. La causa de l'expansió fou la industrialització, que féu progressar les ciutats tèxtils i les comercials o costaneres. La divisió provincial del 1833 fomenta la puixança de les capitals de província. Però el procés d'urbanització s'estén de manera desigual.

Creixement urbà del segle XX

A partir dels anys 60, Barcelona i els voltants s'engrandeixen amb rapidesa; hi arriba la població immigrada procedent de diverses àrees d'Espanya que cerca feina a la indústria i als serveis. Això provoca la urbanització precipitada i sense planificació de zones de la perifèria urbana per tal de proporcionar habitatges econòmics. En canvi, les ciutats fora de la influència de Barcelona tenen un desenvolupament més limitat.

La xarxa urbana: Barcelona i el seu paper dominant

S'estableix aquesta jerarquia urbana:

• Àrea metropolitana de Barcelona i les seves corones:
  • El primer nivell està format per Barcelona i la seva àrea metropolitana. L'àrea metropolitana, del Besòs al Llobregat, amb l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs, es va estenent cap a la costa, cap al Baix Llobregat i cap al nord fins a configurar la primera corona.
  • El nivell següent és la segona corona, amb ciutats més allunyades, algunes de creixement recent gràcies a la onada migratòria.
• Ciutats fora de l'àmbit de l'àrea metropolitana: Aquestes constitueixen tres nivells:
  • Les capitals de província: Tarragona (Reus, Valls...), Lleida (Tàrrega, Balaguer...), Girona i nuclis que l'envolten.
  • Les capitals comarcals: Igualada, Manresa, Vic, Tortosa, Figueres, Olot...
  • Ciutats petites articulades al voltant de la costa (Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Amposta) o situades a la zona pirinenca (Puigcerdà, Ripoll...).