L'Evolució del Catalanisme d'Esquerres: De la UFNR a Macià i ERC (1900-1931)

Context i Orígens del Nacionalisme Català

Les Bases Culturals i Polítiques

La Renaixença fou un moviment romàntic que esperonà el revifament de la cultura catalana, i que actuà com a base sobre la qual s’aniria construint la consciència de nació al llarg del segle XIX.

El Modernisme, de finals del segle XIX i principis del XX, reforçà l’afirmació diferenciada de la cultura catalana respecte de l’espanyola, no com una reivindicació del passat, sinó com un projecte de futur.

Els primers moviments anticentralistes van sorgir entre carlins i republicans federals. Posteriorment, van impulsar els moviments crítics des de Catalunya, tot i que gairebé sempre de caire conservador.

Arran la Crisi de 1898, la burgesia catalana va impulsar la vertebració política del catalanisme, que exigia la defensa de les seves indústries i l’autonomia política, i va donar lloc al nacionalisme com a projecte polític.

A partir de 1910 es va anar configurant un catalanisme d’esquerres que va trencar l’hegemonia en el pensament catalanista, fins aleshores en mans de la dreta.

El Catalanisme d'Esquerres: Manca de Cohesió i Primers Partits

Durant els primers anys del segle XX, el catalanisme d’esquerres es caracteritzà per la seva manca de cohesió.

La Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)

Fins l’any 1910, els sectors esquerrans de la Solidaritat Catalana van constituir un partit republicà autonomista: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). En les eleccions de 1910, la UFNR va assolir un cert èxit, però no va poder desplaçar els radicals com a força republicana hegemònica.

L'Obstacle Radical i Anarcosindicalista

Lerroux havia fundat el 1908 el *Partit Republicà Radical* i havia aconseguit aglutinar un ampli electorat de les classes populars amb un discurs demagògic, anticlerical i anticatalanista. La influència de l’anarcosindicalisme també limitava la difusió del catalanisme.

El Fracàs de l'Aliança i Nous Partits

La UFNR va cercar l’aliança d’esquerres amb els radicals abans de les eleccions legislatives de 1914. Per això se signà el Pacte de Sant Gervasi entre els republicans autonomistes de la UFNR i els radicals de Lerroux. Però la coalició va fracassar i va provocar la desaparició de la UFNR.

Posteriorment, es van fundar altres formacions:

• El Partit Republicà Català (1917), dirigit per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, que intentà unir sense èxit catalanisme i obrerisme.
• Acció Catalana (1922), que integrava dissidents de la Lliga.

Causes de la Limitació Electoral

Les causes que van limitar el triomf del catalanisme d’esquerres estan lligades al context sociopolític de l’època, que va retallar la seva base electoral:

1. El proletariat era més proper al discurs de Lerroux i a l’anarcosindicalisme, que propugnava l’apoliticisme.
2. Cap partit no oferia un programa coherent ni hi havia cap líder carismàtic.
3. La inestabilitat social provocada pels atemptats anarquistes i la repressió policial allunyaren més el moviment obrer dels partits catalanistes.

L'Ascens de Francesc Macià i l'Independentisme

L’entrada en l’activitat política de Francesc Macià, que el 1922 va constituir un partit anomenat Estat Català, va representar l’inici de l’èxit de l’esquerra catalanista, que adoptava plantejaments independentistes.

La Conspiració de Prats de Molló

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el partit passà a l’exili i organitzà la conspiració de Prats de Molló (1926) contra el règim i en defensa de l’alliberament nacional de Catalunya. L’intent va fracassar, però l’episodi va fer augmentar la popularitat de Macià enfront de la inactivitat dels polítics catalans.

La Creació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Finalment, el 1931 Macià va participar en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (**ERC**), el primer partit que aconseguia aglutinar una bona part de l’esquerra catalanista i que va aconseguir l’hegemonia política durant la Segona República.