Evolució del Jazz: Chicago, Swing i Be-bop

Chicago

Grup: De 6 a 9 músics
Instruments:

• Secció rítmica: piano, bateria, contrabaix
• Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó

Què sentim?
Després d'una introducció del piano, l'orquestra toca el tema (AABA) per a continuació iniciar-se la roda d'improvisacions individuals dels diferents instruments. Predomina la melodia interpretada per la trompeta amb un diàleg amb el trombó i el clarinet en la tessitura aguda. Juntament amb la beguda, el jazz era el segon protagonista en els locals nocturns de la ciutat durant els anys de la Llei Seca. És a Chicago on aquesta música es comença a anomenar jazz. És considerada l'Edat d'Or del jazz.

Característiques

Durada: 6,9 minuts
Ritme: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i guitarra
Melodia: clarinet, saxo, trompeta i trombó
Improvisació: individual, els solistes predominen davant del conjunt.

Swing

Grup: Big Band: de 12 a 16 músics
Instruments:

• Secció rítmica: piano, contrabaix i bateria
• Secció melòdica: dues seccions de vent-metall (trompetes i trombons) i una secció de vent-fusta (saxòfons alts, saxòfons tenors i clarinets)

Què sentim?
Riffs: frases curtes de pregunta i resposta. És una música molt ballable, es diu que té molt de swing. En el swing, el ritme característic és la corxera amb punt-semicorxera.
Les orquestres les formen de 16 músics, anomenades big bands. Estil de riff. Els músics necessiten partitura i la improvisació perd protagonisme.

Be-bop

Grups: De 3 a 5 músics: Combos (la crisi que segueix la II Guerra Mundial fa que les grans orquestres desapareguin)
Instruments:

• Trompeta: Dizzie Gillespie
• Saxòfon: Charlie Parker "Bird"
• Piano: Thelonious Monk

Què sentim?
És un estil que busca noves sonoritats. La bateria es converteix en un instrument autònom dins del conjunt, ja no sentim la seva pulsació regular. Els instrumentistes toquen unes frases a una velocitat rapidíssima. L'harmonia i els ritmes del be-bop són molt complexos i demanen a l'oient més esforç intel·lectual (no és una música fàcil ni ballable). El be-bop és al jazz tradicional el que la música contemporània és a la música culta. Sorgeix com a rebuig a l'edulcorat i comercial swing.
Intèrprets importants: Charlie Parker (saxo), Dizzy Gillespie (trompeta)
Grups petits (combos), rebutgen el swing perquè és massa comercial, volen noves sonoritats i harmonies. Característiques: El ritme ja no és regular, la bateria passa a ser un instrument autònom. El be-bop deixa de ser música per ballar i passa a ser música per escoltar. Es toquen frases ràpides i per això cada cop té més importància l'habilitat dels músics.