Evolució del Pensament Econòmic: Escoles, Paradigmes i Conceptes Clau

Escolàstica: Filosofia i Economia Medieval

L'Escolàstica (segles XI-XVII) va ser un corrent filosòfic medieval que buscava harmonitzar la fe cristiana amb la raó, basada en Aristòtil i desenvolupada en universitats europees amb figures com Tomàs d'Aquino. Es caracteritzava per un mètode dialèctic que combinava lògica i teologia, recopilant coneixements en sumes teològiques com la Summa Theologica. En economia, va tractar qüestions com el preu just, la usura i la justícia distributiva, anticipant conceptes del pensament econòmic modern. Va perdre influència amb el Renaixement i la Reforma, però va tenir un revifament al segle XIX amb el neoescolasticisme i va influir en autors com Adam Smith en aspectes d'ètica econòmica.

Mercantilisme: Riquesa Nacional i Proteccionisme

El Mercantilisme (segles XVI-XVIII) va ser una doctrina econòmica desenvolupada en el context de la formació dels estats-nació europeus, amb figures com Thomas Mun, Jean-Baptiste Colbert i Antonio Serra. Defensava que la riquesa d'un país depenia de l'acumulació de metalls preciosos i promovia una balança comercial favorable, impulsant el proteccionisme, els monopolis comercials i la intervenció estatal per enfortir l'economia nacional. Va ser reemplaçada per l'economia clàssica a finals del segle XVIII, amb Adam Smith, que va criticar el seu intervencionisme i va defensar el lliure mercat com a motor de creixement econòmic. No obstant això, el mercantilisme ha influït en polítiques econòmiques proteccionistes modernes.

Fisiocràcia: L'Agricultura com a Font de Riquesa

La Fisiocràcia (a mitjan segle XVIII) va ser la primera escola econòmica sistemàtica, sorgida a França en el context de la Il·lustració, amb figures com François Quesnay, Vincent de Gournay i Turgot. Defensava que l’agricultura era l'única font real de riquesa, ja que generava un excedent econòmic (produit net), mentre que la indústria i el comerç es consideraven activitats estèrils. Propugnaven el laissez-faire, amb una mínima intervenció estatal en l’economia, excepte per garantir la propietat privada i la llibertat de mercat. Va ser superada per l’economia clàssica, especialment amb Adam Smith, que va ampliar la concepció de la riquesa incloent-hi la indústria, però va influir en el pensament liberal i en l’anàlisi dels fluxos econòmics.

Economia Política Clàssica: Fonaments de la Disciplina

L'Economia Política Clàssica (segles XVIII-XIX) va ser la base de l’economia com a disciplina científica, desenvolupada en el context de la Revolució Industrial i el capitalisme modern, amb figures com Adam Smith, David Ricardo, Thomas Malthus i John Stuart Mill. Es caracteritzava per l’estudi de les lleis econòmiques que regulaven la producció, distribució i consum de béns, amb conceptes fonamentals com la mà invisible de Smith, la teoria del valor-treball de Ricardo i les teories demogràfiques de Malthus. Va ser reemplaçada a finals del segle XIX per l’economia neoclàssica, que va introduir l’anàlisi marginalista i un enfocament més matemàtic, però les seves idees van influir en el marxisme, l’institucionalisme i la teoria econòmica moderna.

Paradigma Valor-Treball: De Smith a Marx

El Paradigma Valor-Treball (segles XVIII-XIX) va ser central en l’economia política clàssica, desenvolupat per Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx en el context de la Revolució Industrial. Postulava que el valor d’un bé depèn de la quantitat de treball necessari per produir-lo, mesurat en temps de treball socialment necessari. Smith va introduir la idea del treball com a font primària de valor, Ricardo la va refinar excloent fluctuacions de mercat, i Marx va desenvolupar el concepte de plusvàlua, argumentant que els capitalistes s'apropien del valor excedent generat pels treballadors. Va ser substituït al segle XIX per la teoria de la utilitat marginal, impulsada pels economistes neoclàssics Jevons, Menger i Walras, que van centrar el valor en la percepció subjectiva i l’escassetat. Tot i això, el valor-treball continua sent influent en el marxisme i en estudis sobre productivitat i desigualtat.

Escola Marxista Heterodoxa: Anàlisi Crítica

L'Escola Marxista Heterodoxa sorgeix a finals del segle XIX i es desenvolupa al segle XX com una ampliació i reinterpretació del pensament de Karl Marx, en un context de canvis en el capitalisme industrial, lluites obreres i transformacions socials derivades de la Revolució Russa i els moviments anticolonials. Aquesta escola agrupa diversos corrents que es desvien del marxisme ortodox, com el marxisme occidental de Gramsci, Lukács i la Escola de Frankfurt, que integren anàlisis culturals i filosòfiques, o el dependentisme llatinoamericà de Gunder Frank i Samir Amin, que estudia l’explotació econòmica global. La seva evolució ha incorporat noves perspectives interdisciplinàries en l’anàlisi del capitalisme contemporani, influenciant estudis sobre globalització, desigualtat, feminisme i ecologia política.

Heterodòxia a l'EHEA: Pluralisme Econòmic

L'Escola Heterodoxa EHEA sorgeix durant els segles XX i XXI com un enfocament pluralista i alternatiu dins l’Espai Europeu d’Educació Superior (EHEA), instaurat amb el Procés de Bolonya el 1999. No constitueix una escola econòmica formal, sinó que agrupa diversos corrents que es desvien de l’economia ortodoxa i integren perspectives crítiques i interdisciplinàries en la docència i recerca econòmica a les universitats europees. Inclou corrents com l’economia ecològica, l’economia feminista, la teoria de la dependència i l’economia postkeynesiana i marxista, que qüestionen els models tradicionals basats en el racionalisme i el mercat com a mecanisme central. La seva evolució ha estat impulsada per la crisi financera de 2008 i per moviments estudiantils i acadèmics que reivindiquen un ensenyament econòmic més plural i alineat amb els reptes socials i ambientals actuals.

Paradigma Valor-Utilitat: La Revolució Marginalista

El Paradigma Valor-Utilitat sorgeix a finals del segle XIX amb la revolució marginalista, desenvolupada per economistes com William Stanley Jevons, Carl Menger i Léon Walras, en un context de transició de l’economia clàssica a la neoclàssica. Aquest enfocament sosté que el valor d’un bé no depèn del treball necessari per produir-lo, sinó de la utilitat subjectiva que proporciona al consumidor, introduint conceptes com la utilitat marginal i la llei de la utilitat marginal decreixent. Així, el valor es determina per la percepció individual i la disponibilitat del bé en el mercat. Aquest paradigma va substituir la teoria del valor-treball i es va consolidar com la base de l’anàlisi neoclàssica, influint en el desenvolupament de models matemàtics i en la teoria de la demanda. Tot i les crítiques per la seva abstracció, continua sent fonamental en la microeconomia i en l’economia del comportament.

Escola Neoclàssica: Models i Racionalitat

L'Escola Neoclàssica sorgeix a finals del segle XIX com una evolució de l’economia clàssica en el context de la revolució marginalista, amb figures com William Stanley Jevons, Carl Menger i Léon Walras. Es caracteritza per l’ús de models matemàtics i per centrar-se en el comportament individual dels agents econòmics, basant-se en tres pilars fonamentals: la teoria de la utilitat marginal, que estableix que el valor d’un bé depèn de la seva utilitat subjectiva; l’equilibri general de Walras, que descriu com els mercats interrelacionats s’ajusten simultàniament; i la racionalitat dels agents, que prenen decisions maximitzant la seva utilitat o benefici. La seva evolució al segle XX va consolidar-la com el corrent dominant en l’economia, tot i les crítiques per la seva abstracció i les seves limitacions per explicar crisis econòmiques. En resposta, han sorgit corrents complementàries com l’economia del comportament i la teoria dels mercats imperfectes.

Escola Austríaca: Subjectivisme i Lliure Mercat

L'Escola Austríaca sorgeix a finals del segle XIX amb Carl Menger com a fundador principal, en el context de la revolució marginalista i en oposició tant a l’historicisme alemany com a l’economia matemàtica neoclàssica. Es caracteritza pel seu enfocament subjectivista, l’èmfasi en l’individualisme metodològic i la concepció del mercat com un procés dinàmic de descoberta i coordinació. Defensava la teoria subjectiva del valor, segons la qual el valor dels béns depèn de les preferències individuals, i destacava el paper de l’empresari en la funció d’innovació i ajustament dels mercats. Figures com Ludwig von Mises i Friedrich Hayek van aprofundir en la crítica a la intervenció estatal i en la teoria dels cicles econòmics, argumentant que les expansions artificials del crèdit generen desequilibris. Tot i perdre influència amb el predomini del keynesianisme al segle XX, la seva teoria va revifar amb el neoliberalisme i continua sent rellevant en debats sobre lliure mercat i política monetària.

Nova Economia Clàssica: Expectatives Racionals

L'Escola Nova Economia Clàssica (NEC) sorgeix a la dècada de 1970 com una reacció al keynesianisme dominant, en un context d’alta inflació i estancament econòmic (estanflació) que les polítiques tradicionals no podien explicar. Figures com Robert Lucas, Thomas Sargent i Edward Prescott van desenvolupar aquest enfocament, basant-se en l'ús de models matemàtics rigorosos i en la incorporació de les expectatives racionals, que sostenen que els agents econòmics prenen decisions basant-se en tota la informació disponible, anticipant l'efecte de les polítiques econòmiques. La NEC assumeix que els mercats tendeixen a l’equilibri i que la intervenció governamental és ineficaç si és previsible, ja que els agents ajusten les seves accions en conseqüència. Al llarg del temps, aquest enfocament ha influït en la formulació de polítiques econòmiques centrades en la lluita contra la inflació i ha estat la base dels models d’equilibri general dinàmic estocàstic (DSGE), utilitzats en la macroeconomia moderna. No obstant això, ha estat criticada per la seva falta de realisme en assumir mercats perfectament racionals i ha estat complementada amb el nou keynesianisme, que introdueix rigideses en preus i salaris per explicar fluctuacions econòmiques.

Institucionalisme Heterodox: Normes i Estructures

L'Escola Heterodoxa Institucionalista sorgeix a finals del segle XIX i principis del segle XX com una reacció a l’economia neoclàssica, en un context de transformacions industrials i creixement del paper de les institucions en l’economia. Figures com Thorstein Veblen, John R. Commons i Wesley Mitchell van destacar la importància de les institucions —enteses com normes, costums i estructures organitzatives— en la configuració del comportament econòmic, oposant-se a la visió abstracta i mecanicista de l’homo economicus. Aquesta escola subratlla que l’economia no pot ser estudiada de manera aïllada, sinó en relació amb factors socials, polítics i històrics. Durant el segle XX, el pensament institucionalista va evolucionar amb el neoinstitucionalisme de Douglass North i Oliver Williamson, que van integrar l’anàlisi dels costos de transacció i el paper de les institucions en el desenvolupament econòmic. Tot i que el neoinstitucionalisme s’ha apropat a l’enfocament neoclàssic, l’institucionalisme heterodox continua influenciant estudis sobre regulació econòmica, desigualtat i canvi institucional en l’economia contemporània.

Economia Ortodoxa: Teories Dominants

L'Escola Ortodoxa es refereix al conjunt de teories i metodologies dominants en cada període històric, generalment associades a l’economia neoclàssica i als seus desenvolupaments posteriors. Des del segle XIX fins a l’actualitat, aquest enfocament s’ha caracteritzat per l’ús de models matemàtics, la recerca de l’equilibri de mercat i la concepció dels agents econòmics racionals i maximitzadors de la seva utilitat o benefici. La seva evolució ha incorporat corrents com la Nova Economia Clàssica i el Nou Keynesianisme, que comparteixen fonaments analítics similars però amb diferències sobre el paper de la intervenció pública. Tot i ser hegemònica en l'acadèmia i en la formulació de polítiques econòmiques, ha estat objecte de crítiques des de perspectives heterodoxes, que qüestionen els seus supòsits d’eficiència de mercat i la seva capacitat d’explicar fenòmens com les crisis financeres i la desigualtat. Malgrat aquestes crítiques, l’escola ortodoxa continua sent el marc teòric predominant en la recerca i l’ensenyament econòmic.

Economia Heterodoxa: Crítica i Diversitat

L'Escola Heterodoxa sorgeix a finals del segle XIX i es desenvolupa al llarg del segle XX com un conjunt d’enfocaments econòmics que qüestionen els principis fonamentals de l’economia ortodoxa, especialment la teoria neoclàssica. No constitueix una escola unificada, sinó una diversitat de corrents que comparteixen una crítica als supòsits d’individualisme metodològic, racionalitat perfecta i eficiència dels mercats. Entre les principals branques heterodoxes destaquen el marxisme, l’institucionalisme, el postkeynesianisme, l’economia ecològica i l’economia feminista, totes elles amb enfocaments que integren factors socials, històrics i de poder en l’anàlisi econòmica. La seva evolució ha estat impulsada per crisis econòmiques, com la de 1929 o la de 2008, que han posat en qüestió els models dominants. Tot i no tenir la mateixa presència acadèmica que l’economia ortodoxa, les perspectives heterodoxes han guanyat espai en debats sobre desenvolupament, desigualtat i sostenibilitat.

Cantillon i Smith: Transició a l'Economia Clàssica

L'Escola Cantillon-Smith (segles XVIII i XIX) agrupa les contribucions econòmiques de Richard Cantillon i Adam Smith, dos pensadors fonamentals en la transició cap a l’economia clàssica. Cantillon, en el seu Essai sur la nature du commerce en général (1755), va establir una anàlisi sistemàtica de l’economia basada en l’estructura productiva, la circulació monetària i el paper de l’empresari en la generació de riquesa. Smith, amb La riquesa de les nacions (1776), va ampliar aquestes idees amb la teoria del treball com a font de valor, el concepte de divisió del treball i la mà invisible del mercat com a mecanisme d’autoregulació. Aquesta escola representa la transició del pensament mercantilista cap a l’economia política clàssica, influint en autors com David Ricardo i Jean-Baptiste Say, i assentant les bases del liberalisme econòmic i del pensament econòmic modern.

Escola Keynesiana: Intervenció Estatal i Demanda

L'Escola Keynesiana sorgeix al segle XX, especialment després de la publicació de The General Theory of Employment, Interest, and Money (1936) de John Maynard Keynes, en resposta a la Gran Depressió i a les limitacions de l’economia clàssica per explicar la desocupació i les crisis econòmiques. Aquesta escola sosté que els mercats no sempre s’autoregulen i que la demanda agregada és el principal determinant del creixement econòmic i l’ocupació. Keynes va defensar la intervenció de l’Estat mitjançant polítiques fiscals i monetàries per estabilitzar l’economia, corregint els cicles de recessió i expansió. El pensament keynesià va dominar les polítiques econòmiques durant el període de postguerra, però va ser qüestionat a partir dels anys setanta per l’ascens del monetarisme i la Nova Economia Clàssica. Tot i això, les seves idees han experimentat un renaixement en temps de crisi, com la crisi financera de 2008, reafirmant la importància del paper del sector públic en l’estabilització econòmica.

Monisme Metodològic: Un Mètode per a Totes les Ciències

El Monisme Metodològic sorgeix al segle XIX i es consolida al segle XX com una postura epistemològica que defensa l’ús d’un únic mètode científic per a totes les disciplines, incloses les ciències socials i l’economia. Aquest enfocament, influenciat pel positivisme d’Auguste Comte i l'empirisme lògic, sosté que els fenòmens socials han de ser estudiats amb els mateixos principis que les ciències naturals, utilitzant mètodes quantitatius, formalització matemàtica i verificació empírica. Ha estat dominant en l’economia neoclàssica, que modelitza el comportament humà amb supòsits d’agents racionals i mercats en equilibri. No obstant això, ha estat criticat des del dualisme metodològic, que defensa la necessitat de mètodes específics per a les ciències socials, i per corrents heterodoxes que subratllen la importància de factors històrics, institucionals i subjectius en l’anàlisi econòmica. Tot i les crítiques, el monisme metodològic continua sent el paradigma dominant en l’economia acadèmica actual.

Falsacionisme: Karl Popper i el Progrés Científic

El Falsacionisme sorgeix al segle XX amb Karl Popper, especialment amb la seva obra La lógica de la investigación científica (1934), com una crítica al positivisme i a la verificació empírica com a criteri de demarcació de la ciència. Popper argumenta que una teoria és científica si és falsable, és a dir, si pot ser sotmesa a proves que la puguin refutar. Segons aquest enfocament, la ciència avança mitjançant un procés de proves i errors, descartant teories falses i reemplaçant-les per altres més precises. Aquest criteri va influir en la metodologia de moltes disciplines, inclosa l’economia, on va ser adoptat per alguns economistes per justificar l’ús de models predictius sotmesos a contrastació empírica. No obstant això, ha estat criticat per Thomas Kuhn, qui argumenta que la ciència no progressa només per falsació, sinó a través de canvis de paradigma, i per Imre Lakatos, que introdueix la idea de programes d’investigació científica on una teoria central pot ser protegida per hipòtesis auxiliars. Tot i les crítiques, el falsacionisme continua sent un referent fonamental en la filosofia de la ciència.

Mercantilistes Poblacionistes: Riquesa i Demografia

Els Mercantilistes Poblacionistes sorgeixen entre els segles XVI i XVIII dins de l’escola mercantilista, en un context de consolidació dels estats-nació i expansió del comerç internacional. Aquesta corrent defensava que una població nombrosa era clau per a l'enriquiment d'un país, ja que proporcionava més mà d’obra, augmentava la demanda interna i reforçava la capacitat militar. Autors com Jean-Baptiste Colbert a França van promoure polítiques pro-natalistes i de foment de la immigració per incrementar la població, considerant que un estat fort requeria un gran nombre de treballadors i soldats. No obstant això, aquesta visió va ser qüestionada a finals del segle XVIII per Thomas Malthus, qui, amb la seva teoria demogràfica, va alertar sobre els perills del creixement poblacional descontrolat en relació amb la disponibilitat de recursos. Malgrat la seva pèrdua d’influència, les idees poblacionistes mercantilistes han tingut ressò en polítiques modernes de desenvolupament i planificació demogràfica.

Monisme Metodològic: Inducció i Deducció

El Monisme Metodològic, que sorgeix entre els segles XIX i XX, sosté que totes les ciències, incloses les socials i l’economia, han d’utilitzar un únic mètode científic per produir coneixement rigorós. Dins d’aquest enfocament, es distingeixen dues grans metodologies: el mètode inductiu, que parteix de l'observació de casos particulars per extreure lleis generals, i el mètode deductiu, que aplica principis generals per obtenir conclusions específiques. El mètode inductiu, influenciat per Francis Bacon i el positivisme, ha estat clau en l’economia empírica i l’anàlisi de dades històriques, mentre que el mètode deductiu, seguint René Descartes i adoptat per l’economia neoclàssica, parteix d’axiomes com la racionalitat dels agents per derivar teories matemàtiques i models predictius. Durant el segle XX, el falsacionisme de Karl Popper va criticar la inducció com a base científica, mentre que l’economia conductual i institucionalista han qüestionat l’excessiva abstracció del model deductiu. Malgrat aquestes crítiques, ambdós mètodes continuen sent fonamentals en la recerca econòmica moderna.

Axioma Mercantilista: Acumulació de Metalls Preciosos

L'Axioma Mercantilista Fonamental, desenvolupat entre els segles XVI i XVIII, estableix que la riquesa d’una nació depèn de l’acumulació de metalls preciosos, principalment or i plata, i que per augmentar-la cal mantenir una balança comercial positiva. Aquest principi va justificar polítiques proteccionistes, com aranzels elevats, monopolis comercials i restriccions a les importacions, amb l’objectiu de garantir un flux constant de metalls cap a l’economia nacional. Autors com Thomas Mun, Jean-Baptiste Colbert i Antonio Serra van defensar aquest enfocament, que va guiar les estratègies econòmiques dels estats absolutistes europeus. No obstant això, amb l’ascens de l’economia clàssica al segle XVIII, Adam Smith va criticar aquest axioma, argumentant que la riquesa real d’una nació no depèn dels metalls acumulats, sinó de la seva capacitat productiva i del lliure comerç. Tot i la seva obsolescència teòrica, elements del mercantilisme han perviscut en polítiques proteccionistes modernes i estratègies de nacionalisme econòmic.

Hedonisme: Plaer, Utilitat i Benestar

L'Hedonisme és una doctrina filosòfica que sorgeix a l’Antiga Grècia, amb escoles com la dels cirenaics, liderada per Aristip de Cirene al segle IV aC, i la dels epicuris, amb Epicur com a principal referent. Aquesta corrent sosté que el plaer és el bé suprem i el principal objectiu de la vida humana, tot i que hi ha divergències en com s’ha d’assolir. Els cirenaics defensaven un plaer immediat i sensorial, mentre que Epicur proposava un hedonisme més racional i equilibrat, basat en la reducció del dolor (ataràxia) i la recerca de plaers moderats i duradors. En economia i filosofia política, l’hedonisme ha influït en la teoria del utilitarisme de Jeremy Bentham i John Stuart Mill, que mesura el benestar en funció de la felicitat col·lectiva. Ha estat criticat per la seva possible justificació del materialisme i la cerca individualista del plaer, però continua sent rellevant en disciplines com l’economia del benestar, la psicologia i les teories modernes sobre felicitat i consum.

Petty i l'Aritmètica Política: Economia Quantitativa

El concepte de Petty i l'Aritmètica Política va ser desenvolupat al segle XVII per William Petty, considerat un dels precursors de l’economia quantitativa. En un context de consolidació dels estats moderns i creixement del comerç, Petty va introduir l’ús de mètodes estadístics i matemàtics per analitzar qüestions econòmiques, polítiques i socials, amb l’objectiu de fonamentar les decisions governamentals en dades empíriques en lloc de conjectures. Va aplicar aquest enfocament a l’estudi de la població, la producció, la riquesa nacional i la fiscalitat, considerant que el desenvolupament econòmic depenia d’una gestió eficient dels recursos. Aquesta metodologia va anticipar el desenvolupament de la estadística econòmica i la comptabilitat nacional, influenciant tant els economistes clàssics com els primers estudis sobre polítiques fiscals i pressupostàries. Malgrat les seves limitacions inicials, l’Aritmètica Política va marcar un punt d’inflexió en l’evolució de l’anàlisi econòmica basada en dades quantitatives.

Individualisme Metodològic: Accions Individuals

L'Individualisme Metodològic sorgeix entre els segles XIX i XX com un enfocament epistemològic que defensa que tots els fenòmens socials i econòmics han de ser explicats a partir de les accions i decisions dels individus. Aquest principi va ser fonamental en l’economia neoclàssica i en escoles com l’Escola Austríaca, amb figures com Carl Menger, Ludwig von Mises i Friedrich Hayek, que argumentaven que les institucions i estructures socials són el resultat de la interacció individual. L’individualisme metodològic s’oposa a enfocaments holistes o estructuralistes, que analitzen els fenòmens socials a partir de col·lectius o sistemes. Tot i ser dominant en l’economia ortodoxa, ha estat criticat des de perspectives institucionalistes, marxistes i de l’economia conductual, que subratllen la influència de les normes socials, el poder i els biaixos cognitius en el comportament econòmic. Malgrat les crítiques, continua sent un pilar central en l’anàlisi econòmica moderna.

Holism: Anàlisi Integral de Fenòmens Socials

L'Holism sorgeix al segle XX com un enfocament oposat a l’individualisme metodològic, defensant que els fenòmens socials i econòmics han de ser analitzats en la seva totalitat i no com la simple suma de decisions individuals. Aquest enfocament es troba en disciplines com la sociologia, l’antropologia i l’economia institucionalista, on es considera que les estructures socials, les institucions i les normes col·lectives exerceixen una influència determinant sobre el comportament dels individus. Autors com Émile Durkheim en sociologia i Thorstein Veblen en economia han defensat que les dinàmiques socials i econòmiques no poden ser reduïdes a accions aïllades, sinó que són el resultat d’un conjunt complex d’interaccions estructurals. Malgrat ser crític amb els models neoclàssics, el holisme ha influït en corrents com l’economia institucionalista, l’economia marxista i la teoria de sistemes, que subratllen el paper de les relacions socials i de poder en la configuració dels mercats.

Institucionalisme: El Paper de les Institucions

L'Institucionalisme sorgeix a finals del segle XIX i principis del segle XX com una reacció a l’economia neoclàssica, en un context de transformacions industrials i creixement del paper de les institucions en l’economia. Figures com Thorstein Veblen, John R. Commons i Wesley Mitchell van destacar que les institucions —enteses com normes, lleis, costums i estructures organitzatives— exerceixen un paper fonamental en la configuració del comportament econòmic i social. Aquesta escola rebutja la visió mecanicista de l’homo economicus i subratlla que l’economia està influenciada per factors històrics, culturals i socials. Durant el segle XX, el pensament institucionalista va evolucionar amb el neoinstitucionalisme de Douglass North i Oliver Williamson, que van integrar conceptes com els costos de transacció i el paper de les institucions en el desenvolupament econòmic. Malgrat l’hegemonia de l’economia neoclàssica, l’institucionalisme ha continuat influint en àmbits com l’anàlisi del desenvolupament, la regulació econòmica i les relacions entre economia i política.

Organicisme: Societat i Economia com a Organismes

L'Organicisme sorgeix entre els segles XVIII i XIX dins de la filosofia, la sociologia i l’economia, inspirat en la idea que les societats i els sistemes econòmics funcionen com organismes vius, on cada part té un rol específic per garantir l’equilibri i la supervivència del conjunt. Aquest enfocament es troba en pensadors com Émile Durkheim, que comparava la societat amb un organisme biològic, i en economistes historicistes i estructuralistes que rebutjaven l’individualisme metodològic de l’economia clàssica i neoclàssica. L’organicisme va influir en teories econòmiques que analitzen l’economia com un sistema interconnectat, com l’institucionalisme i l’economia del desenvolupament, i també en enfocaments marxistes i keynesians, que consideren que les dinàmiques econòmiques estan condicionades per estructures socials i polítiques. Tot i perdre influència amb l’auge de l’anàlisi microeconòmica, l’organicisme ha tingut un ressorgiment en l’economia ecològica i la teoria de sistemes, que estudien l’economia com un subsistema dins del medi ambient global.

Materialisme Dialèctic: Marx i el Canvi Social

El Materialisme Dialèctic sorgeix al segle XIX amb Karl Marx i Friedrich Engels com a fonament filosòfic del marxisme, combinant el materialisme filosòfic, que sosté que la realitat està determinada per les condicions materials, amb la dialèctica hegeliana, que explica el canvi històric a través de la contradicció i la lluita d’oposats. Segons aquesta perspectiva, l’evolució de la societat està impulsada per les tensions entre les forces productives (tecnologia, treball) i les relacions de producció (propietat, classes socials), generant conflictes que transformen els sistemes econòmics. Aquest enfocament ha estat fonamental en l’anàlisi del capitalisme, la teoria de la lluita de classes i la concepció marxista de la història, i va ser adoptat com a base ideològica en els estats socialistes del segle XX. No obstant això, el materialisme dialèctic ha estat objecte de crítiques per la seva interpretació determinista de la història i per la seva aplicació dogmàtica en règims comunistes. Malgrat això, continua sent una eina metodològica en estudis sobre estructures econòmiques, desigualtat i dinàmiques socials en la teoria marxista contemporània.

Infraestructura (Marx): Base Econòmica Social

La Infraestructura (Marx), que sorgeix al segle XIX, fa referència a la base econòmica d’una societat, composta per les forces productives (mitjans de producció i força de treball) i les relacions de producció (forma en què es distribueix la riquesa i s’organitza el treball). Segons Marx, aquesta infraestructura determina la superestructura, que inclou les institucions polítiques, les lleis, la cultura i les ideologies, les quals serveixen per legitimar i mantenir l’ordre econòmic dominant. La dinàmica històrica es basa en les contradiccions internes entre les forces productives i les relacions de producció, que generen tensions i eventualment donen lloc a canvis socials i econòmics. Aquest model ha estat fonamental en la teoria marxista de la història i en l’anàlisi de les estructures econòmiques i polítiques. Autors com Antonio Gramsci i Louis Althusser han matisat aquesta visió, destacant el paper actiu de la superestructura en la reproducció del sistema econòmic. Malgrat les crítiques al seu determinisme econòmic, el concepte d’infraestructura continua sent rellevant en estudis sobre desigualtat, estructura de classes i transformacions socials.

Superestructura (Marx): Institucions i Ideologies

La Superestructura (Marx), que sorgeix al segle XIX, fa referència al conjunt d’institucions polítiques, jurídiques, culturals i ideològiques que sorgeixen a partir de la infraestructura econòmica d’una societat. Segons el materialisme històric, la infraestructura (les forces productives i les relacions de producció) determina la superestructura, que inclou elements com l’Estat, la religió, el dret, la moral i els mitjans de comunicació, els quals serveixen per legitimar i perpetuar l’ordre econòmic dominant. En el capitalisme, la superestructura té el paper de justificar la dominació de la burgesia sobre el proletariat, mantenint una "falsa consciència" que impedeix el desenvolupament de la consciència de classe. Autors posteriors com Antonio Gramsci van ampliar aquesta idea amb el concepte d’hegemonia cultural, destacant que la superestructura no només reflecteix l’economia, sinó que també influeix en ella. Malgrat les crítiques al seu determinisme econòmic, aquest concepte segueix sent fonamental en l’anàlisi marxista de les estructures socials i del poder ideològic.

Relativisme: Coneixement, Veritat i Valors

El Relativisme, que sorgeix entre els segles XIX i XX, sosté que el coneixement, la veritat i els valors morals no són absoluts, sinó que depenen del context cultural, històric o individual. Aquest enfocament es contraposa al pensament objectivista i universalista, defensant que les percepcions i interpretacions del món varien segons la societat i l’època. En epistemologia, autors com Friedrich Nietzsche i Thomas Kuhn han argumentat que la veritat és una construcció subjectiva o depèn del paradigma científic dominant en un moment determinat. En economia, el relativisme es manifesta en corrents heterodoxes, com l’institucionalisme o la teoria de la dependència, que qüestionen la validesa universal dels models neoclàssics i sostenen que les estructures econòmiques estan condicionades per factors socials i històrics. Tot i ser criticat per portar a l’escepticisme extrem o a la impossibilitat d’establir criteris objectius, el relativisme continua sent influent en el debat filosòfic, científic i econòmic contemporani.

Homo Economicus: Racionalitat i Crítiques

L'Homo Economicus sorgeix al segle XVIII amb Adam Smith i es consolida en el segle XIX dins l’economia clàssica i neoclàssica, com una representació teòrica de l’ésser humà que actua de manera racional, maximitza la seva utilitat o benefici personal en totes les decisions econòmiques. Aquest model assumeix que els individus tenen informació completa, preferències estables i comportaments previsibles, permetent l’anàlisi matemàtica del mercat i l’equilibri econòmic. Ha estat fonamental en l’economia neoclàssica i en disciplines com la teoria de jocs i la microeconomia, però ha rebut crítiques des de l’economia conductual i l’institucionalisme, que destaquen la influència de biaixos cognitius, emocions i normes socials en la presa de decisions. Tot i les seves limitacions, l’homo economicus continua sent una eina analítica central en els models econòmics, encara que sovint s’adapta per incorporar elements de racionalitat limitada i comportament social.

Subjectivisme Radical: Percepcions Individuals

El Subjectivisme Radical sorgeix al segle XX com una extensió extrema del subjectivisme clàssic, especialment dins de l’Escola Austríaca d’economia, amb autors com Ludwig Lachmann i influències del pensament postmodern. Aquesta perspectiva sosté que tota realitat econòmica, social i epistemològica és totalment subjectiva, ja que depèn exclusivament de les percepcions individuals i no pot ser explicada per lleis generals o models objectius. En economia, implica que el valor dels béns i serveis és absolutament relatiu a cada individu i situació, rebutjant qualsevol intent de quantificació objectiva. Això suposa una crítica radical a l’enfocament neoclàssic i als models matemàtics de predicció econòmica. Malgrat la seva influència en la teoria de l’incertesa i el paper de l’empresa en el mercat, el subjectivisme radical ha estat qüestionat per portar a una posició excessivament relativista, que dificulta la formulació de teories generals sobre el funcionament dels mercats i l’economia. Tot i això, continua sent un punt de referència en el debat sobre la naturalesa del valor i la presa de decisions en condicions d’incertesa.

Matematisme: Models i Formalització Econòmica

El Matematisme sorgeix a finals del segle XIX i es consolida al segle XX amb l’expansió de l’economia neoclàssica, que adopta mètodes matemàtics rigorosos per formalitzar l’anàlisi econòmica. Autors com Léon Walras, Vilfredo Pareto i Paul Samuelson van impulsar aquest enfocament, basant-se en l’ús d’equacions i models per descriure el comportament dels agents econòmics i les interaccions del mercat. Aquest enfocament considera que l’economia pot ser tractada com una ciència exacta, modelitzant fenòmens com l’equilibri general, la maximització de la utilitat i l’optimització dels recursos. Tot i el seu èxit en la teoria econòmica moderna, el matematisme ha estat criticat per reduir l’economia a abstraccions allunyades de la realitat, ignorar la incertesa i la complexitat social, i imposar un formalisme excessiu que no sempre capta les dinàmiques del món real. Corrents com l’institucionalisme, l’economia del comportament i l’economia postkeynesiana han qüestionat aquest enfocament, defensant la necessitat d’integrar elements històrics, sociològics i psicològics en l’anàlisi econòmica. Malgrat les crítiques, el matematisme continua sent dominant en la recerca econòmica i en la formulació de polítiques públiques.

Praxeologia: L'Estudi de l'Acció Humana

La Praxeologia sorgeix al segle XX com un enfocament metodològic desenvolupat per Ludwig von Mises, dins de l’Escola Austríaca d’economia, i es basa en l'estudi de l'acció humana intencional. Aquest enfocament assumeix que els individus actuen de manera conscient per aconseguir objectius, i que l’economia ha d’analitzar aquestes accions mitjançant la deducció lògica en lloc de mètodes empírics o matemàtics. La praxeologia considera que les lleis econòmiques són a priorístiques i universals, basades en l’axioma fonamental que l’ésser humà actua, i que tota teoria econòmica ha de derivar-se d’aquest principi sense necessitat de verificació empírica. Aquest enfocament s'oposa al positivisme econòmic i al matematisme, rebutjant l’ús d’estadístiques per formular lleis econòmiques. Va ser ampliada per autors com Murray Rothbard, que la va aplicar a la teoria del mercat i la política econòmica. Tot i que ha estat influent en l'economia austríaca i en el pensament llibertari, la praxeologia ha estat criticada per la seva falta de validació empírica i per no permetre contrastacions falsacionistes, fet que la situa fora del corrent dominant de l’economia acadèmica. Malgrat això, continua sent un pilar central en el pensament austríac i en les teories sobre l’acció econòmica individual.

Homo Agens: L'Agent Actiu en l'Economia

L'Homo Agens sorgeix dins de la praxeologia, especialment en l’Escola Austríaca d’economia, amb autors com Ludwig von Mises, i representa l’ésser humà com un agent actiu i intencional, que pren decisions i actua per assolir objectius en un entorn econòmic i social. A diferència de l’homo economicus, que es basa en la racionalitat perfecta i la maximitza la utilitat, l’homo agens posa l’èmfasi en la capacitat d’acció i adaptació de l’individu, independentment de si aquesta acció és racional o eficient. Aquest enfocament parteix de l’axioma fonamental que l’ésser humà actua sempre amb una finalitat, i per tant, la teoria econòmica ha d’estudiar els principis generals de l’acció humana sense necessitat de verificació empírica. Malgrat ser un concepte central en la praxeologia, ha estat criticat per la seva manca de contrastació empírica i per ser massa abstracte en la seva aplicació a situacions econòmiques reals. Tot i això, el model de homo agens continua sent fonamental en el pensament austríac i en les teories sobre l’acció individual en l’economia i la filosofia social.

Behaviorisme: Estímuls, Respostes i Economia

El Behaviorisme sorgeix a principis del segle XX dins de la psicologia, amb figures com John B. Watson i B.F. Skinner, i s'estén a altres disciplines, inclosa l’economia, en un context de recerca sobre el comportament humà basat en estímuls i respostes observables. Aquest enfocament rebutja la introspecció i els processos mentals no mesurables, centrant-se en l’anàlisi empírica de com els individus responen a incentius i condicionaments externs. En economia, el behaviorisme ha influït en la teoria del consum, la presa de decisions i l’anàlisi de mercats, posant èmfasi en l’impacte de recompenses, hàbits i entorns socials en la conducta econòmica. Va ser fonamental en la formació de l’economia conductual, amb autors com Daniel Kahneman i Richard Thaler, que van demostrar que les decisions econòmiques no sempre són racionals i poden estar influïdes per biaixos cognitius i emocions. Tot i ser crític amb el model neoclàssic de l’homo economicus, el behaviorisme ha contribuït al desenvolupament de polítiques públiques i estratègies de mercat basades en la modificació del comportament mitjançant incentius i nudging (empentes conductuals).

Pragmatisme: Utilitat i Conseqüències Pràctiques

El Pragmatisme sorgeix a finals del segle XIX i principis del segle XX als Estats Units amb filòsofs com Charles Sanders Peirce, William James i John Dewey, en un context de transformacions científiques i socials que qüestionaven els enfocaments filosòfics tradicionals. Aquesta corrent sosté que la veritat i el coneixement han de ser avaluats en funció de la seva utilitat i conseqüències pràctiques, rebutjant la recerca de principis absoluts o universals. En economia, el pragmatisme ha influït en enfocaments institucionalistes i conductuals, que subratllen la importància de l’experiència, l’experimentació i l’adaptabilitat en la presa de decisions. Autors com John Maynard Keynes van incorporar elements pragmàtics en la seva teoria, defensant la necessitat d’ajustar les polítiques econòmiques segons les circumstàncies en lloc de seguir dogmes rígids. Tot i que el pragmatisme ha estat criticat per la seva manca de fonaments teòrics universals, la seva influència es manté en disciplines com la gestió empresarial, la política econòmica i l’anàlisi de polítiques públiques, on l’eficàcia i l’adaptabilitat són prioritàries.

Institucions Tecnològiques: Innovació i Desenvolupament

Les Institucions Tecnològiques sorgeixen a partir del segle XVIII amb la Revolució Industrial i es desenvolupen al llarg del segle XX i XXI com a estructures fonamentals per a la innovació, la recerca i l’aplicació del coneixement científic en l’economia i la societat. Aquestes institucions inclouen centres de recerca, universitats, laboratoris, empreses tecnològiques i organismes reguladors, que faciliten el desenvolupament i la difusió de noves tecnologies. Autors com Joseph Schumpeter van destacar el paper de la innovació i de l’emprenedoria en el creixement econòmic, mentre que Douglass North va subratllar la importància de les institucions en la reducció dels costos de transacció i la promoció del desenvolupament tecnològic. En l’actualitat, aquestes institucions són clau en sectors com la intel·ligència artificial, la biotecnologia, les energies renovables i la digitalització de l’economia, impulsant la transformació dels mercats i dels models productius. Tot i el seu paper essencial, han estat objecte de debat per qüestions com el control de patents, la concentració de coneixement en grans corporacions i la regulació de l’impacte social i ètic de la tecnologia.

Institucions Ceremonials: Veblen i la Tradició

Les Institucions Ceremonials sorgeixen dins de l’institucionalisme econòmic, especialment amb Thorstein Veblen a finals del segle XIX i principis del XX, en el context de la seva crítica a les estructures econòmiques i socials que perpetuen hàbits i normes tradicionals sense aportar una funció econòmica real. Segons Veblen, les institucions poden dividir-se en instrumentals, que s’adapten als canvis tecnològics i productius, i ceremonials, que responen a costums, valors simbòlics o estructures de poder que poden frenar el progrés econòmic i social. Exemples d’institucions ceremonials inclouen formes tradicionals de jerarquia empresarial, normes de consum ostentós o regulacions que beneficien grups privilegiats. Aquest concepte ha estat utilitzat per analitzar el paper de les tradicions en el manteniment de desigualtats econòmiques i com determinades estructures es mantenen no per la seva eficiència, sinó per la seva legitimitat històrica o cultural. Malgrat les crítiques a la seva aplicació subjectiva, el debat sobre institucions ceremonials continua sent rellevant en estudis sobre desenvolupament, desigualtat i reforma institucional.

Filosofia Analítica: Lògica i Claredat Conceptual

La Filosofia Analítica sorgeix a finals del segle XIX i es consolida al segle XX com un enfocament filosòfic centrat en l’anàlisi lògica del llenguatge i la claredat conceptual, en contraposició a la filosofia especulativa tradicional. Té les seves arrels en els treballs de Gottlob Frege, Bertrand Russell i Ludwig Wittgenstein, que van aplicar la lògica matemàtica a problemes filosòfics per evitar ambigüitats i confusions conceptuals. Aquest enfocament es va desenvolupar en àrees com l’epistemologia, la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ciència, amb influències en camps com la intel·ligència artificial i la teoria de la computació. Al llarg del segle XX, escoles com el positivisme lògic del Cercle de Viena van intentar reduir el coneixement a enunciats verificables empíricament, mentre que el segon Wittgenstein i autors posteriors com Willard Van Orman Quine i Donald Davidson van criticar aquesta postura, subratllant el paper del context en el significat. Tot i que ha estat acusada d’allunyar-se de qüestions existencials i polítiques, la filosofia analítica continua sent dominant en la filosofia acadèmica contemporània, especialment en el món anglosaxó.

Model d'Equilibri General: Walras i els Mercats

El Model d'Equilibri General sorgeix al segle XIX amb Léon Walras, qui el desenvolupa en la seva obra Éléments d'économie politique pure (1874), establint una teoria matemàtica per explicar com tots els mercats d’una economia interconnectada poden assolir un equilibri simultani. Aquest model assumeix que els consumidors i productors racionals, que els mercats són competitius i que els preus s’ajusten automàticament per equilibrar l’oferta i la demanda en cada mercat. Al segle XX, economistes com Kenneth Arrow i Gérard Debreu van formalitzar aquest model demostrant, sota certs supòsits estrictes, l’existència d’un equilibri general en una economia de mercat. Malgrat el seu impacte en la teoria econòmica, ha estat criticat per la seva falta de realisme, ja que pressuposa informació perfecta, absència de falles de mercat i agents purament racionals. Tot i això, continua sent una eina fonamental en la microeconomia moderna i en els models macroeconòmics computacionals utilitzats per analitzar polítiques econòmiques i mercats globals.

Principi d'Equivalència: Impostos i Beneficis

El Principi d'Equivalència, desenvolupat al segle XIX i XX en el context de la teoria fiscal i l’economia del benestar, estableix que els individus han de contribuir als impostos en proporció als beneficis que reben dels serveis públics. Aquest principi va ser formulat per economistes com Knut Wicksell i Erik Lindahl, que defensaven un sistema tributari basat en una relació d’intercanvi voluntari entre ciutadans i Estat, similar al mercat privat. Segons aquest enfocament, si els impostos es cobren en funció de l’ús que cada individu fa dels béns públics, s’aconsegueix una distribució més eficient i justa dels recursos. No obstant això, aquest principi té limitacions pràctiques, ja que és difícil mesurar amb precisió els beneficis individuals derivats dels serveis públics i pot conduir a un subfinançament de béns essencials. Per aquest motiu, sovint es contraposa al principi de capacitat de pagament, que defensa que els impostos s’han de basar en els ingressos o la riquesa dels contribuents. Tot i les crítiques, el principi d’equivalència continua sent una referència en debats sobre fiscalitat i finançament dels béns públics.

Escola de Salamanca: Precedent del Pensament Econòmic

L'Escola de Salamanca sorgeix al segle XVI a Espanya, en el context de l'expansió colonial i la transformació econòmica europea, i es considera un precedent del pensament econòmic modern. Liderada per teòlegs i juristes com Francisco de Vitoria, Domingo de Soto, Luis de Molina i Martín de Azpilcueta, aquesta escola combina l'escolàstica tardana amb una anàlisi racional de les lleis econòmiques, abordant qüestions com el valor, el diner, la justícia en el mercat i l’ètica en les transaccions comercials. Van desenvolupar una teoria del valor basada en l’oferta i la demanda, anticipant la idea del valor subjectiu, i van analitzar la inflació causada per l’afluència d’or i plata d’Amèrica, avançant-se a la teoria quantitativa del diner. També van defensar el dret dels pobles indígenes i van establir les bases del dret internacional. Tot i que va perdre influència amb l’ascens de l’economia clàssica al segle XVIII, les seves aportacions van ser fonamentals en l’evolució del pensament econòmic, especialment en la teoria monetària i l’ètica dels mercats.

Valor Natural i Preu Natural: Adam Smith

El concepte de Valor Natural / Preu Natural va ser introduït per Adam Smith al segle XVIII en La riquesa de les nacions (1776) dins del marc de l’economia clàssica, per descriure el preu al qual tendeixen els béns en una economia competitiva a llarg termini. Segons Smith, el preu natural es determina per la suma de les remuneracions dels tres factors productius: el salari (treball), el benefici (capital) i la renda (terra). Aquest preu representa el cost de producció de l’economia en condicions d’equilibri, mentre que el preu de mercat pot fluctuar per efectes temporals de l’oferta i la demanda. Smith considerava que la competència ajustava els preus de mercat cap al preu natural, similar a una força de gravetat econòmica. Aquesta idea va ser desenvolupada per David Ricardo, qui la va integrar en la seva teoria del valor-treball, i posteriorment substituïda per la teoria de la utilitat marginal a finals del segle XIX. Tot i això, el concepte de preu natural continua sent rellevant en l’anàlisi dels costos de producció i en l’estudi de l’equilibri de mercat.

Preu i Valor Intrínsec: Teories del Valor

El concepte de Preu i Valor Intrínsec ha estat central en la història del pensament econòmic des dels economistes clàssics, especialment amb Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx, que buscaven explicar què determina el valor d’un bé. Segons la teoria del valor-treball, el valor intrínsec d’un bé es deriva de la quantitat de treball necessari per produir-lo, independentment de les fluctuacions del mercat. Smith diferenciava entre valor d’ús (utilitat d’un bé) i valor de canvi (quantitat d’altres béns pels quals pot ser intercanviat). Ricardo va refinar aquesta teoria, i Marx la va utilitzar per explicar la plusvàlua i l’explotació del treballador en el capitalisme. En canvi, el preu és la quantitat de diners per la qual un bé s’intercanvia en el mercat i està determinat per la interacció entre l’oferta i la demanda. Amb la revolució marginalista al segle XIX, la teoria del valor intrínsec basada en el treball va ser reemplaçada per la teoria de la utilitat marginal, desenvolupada per Jevons, Menger i Walras, segons la qual el valor d’un bé depèn de la seva utilitat subjectiva per als consumidors. Actualment, el concepte de valor intrínsec encara s’utilitza en finances i inversió, per referir-se al valor fonamental d’un actiu basat en els seus fonaments econòmics, més enllà de les fluctuacions especulatives del mercat.