Evolució dels models de discapacitat: Dejong i Casado

Anàlisi de Dejong (Verdugo, 1998)

Dejong va fer una anàlisi de les idees, actituds i concepcions que es tenien en el món de la discapacitat, diferenciant tres etapes:

1. El model tradicional

   Era l'actitud mantinguda per la societat de forma tradicional, que marginava les persones amb discapacitat i les situava entre els atípics i els pobres amb un denominador comú: la dependència i el sotmetiment. A partir dels segles XV i XVI es consideren subjectes d'assistència. Al segle XIX van ser objecte d'estudi psico-mèdico-pedagògic i, posteriorment, subjectes de protecció, tutela i de "previsió sociosanitària".

2. El paradigma de la rehabilitació

   Centra el problema en l'individu, en les seves deficiències i dificultats. La intervenció de diferents professionals va dirigida a la rehabilitació (física, psicològica o sensorial), controlant el procés i mesurant el grau de destreses funcionals adquirides o recuperades, així com la seva ubicació en un treball remunerat. Aquest és el paradigma de la nostra societat occidental i de molts professionals, però encara coexisteixen actituds identificades amb el model tradicional. El professional és una persona omnipotent (té tot el poder) que controla tot el procés de rehabilitació, mentre que la persona amb discapacitat es converteix en un client o pacient, fet que el situa en una posició de marginalitat i dependència.

3. El paradigma de l’autonomia personal

   Neix a partir de la defensa dels drets civils de col·lectius minoritaris o marginats a l'Amèrica del Nord als anys 70. L'autodeterminació (entesa com a independència) de la persona amb discapacitat és l'element fonamental d'aquest paradigma. Les persones defineixen el seu propi procés de rehabilitació, perseguint la supressió de barreres arquitectòniques (físiques i socials) de l'entorn que les envolta. Des d'aquest paradigma, la persona no és el nucli del problema, sinó que ho és l'entorn.

Anàlisi de Casado

Una altra anàlisi, més propera al nostre país, és la que fa Casado, que parla de quatre etapes:

1. La integració utilitària

   Les persones amb discapacitat no eren marginades, sinó que se'ls acceptava amb resignació i es procurava que s'incorporessin a les feines de la casa o a les empreses familiars.

2. L'exclusió aniquiladora

   Apareix juntament amb la integració utilitària i inclou una perspectiva d'exclusió tant passiva com activa de les persones amb discapacitat, particularment les que tenien discapacitat intel·lectual o alteracions psíquiques. L'exclusió activa implicava, per exemple, mantenir la persona tancada (encara avui podem trobar als mitjans notícies d'adults amb discapacitat trobats amagats o tancats). L'exclusió passiva seria l'internament en centres.

3. Intervenció tècnica i especialitzada

   Aquesta perspectiva ha suposat una millora en la qualitat d'atenció a aquestes persones, però paral·lelament ha propiciat l'aparició de serveis professionals exclusius per a elles.

4. L'accessibilitat

   Aquesta perspectiva, més pròpia dels nostres dies, té relació amb el principi de normalització de les persones amb discapacitat intel·lectual. La normalització i la integració exigeixen que les persones amb discapacitat tinguin dret a una vida tan normal com la de la resta de persones i que tinguin accés als mateixos llocs, àmbits i serveis, ja siguin educatius, socials, lúdics, sanitaris o laborals. Per això, és necessari trencar les barreres físiques i socials que en dificulten l'accés.