Evolució de l'Educació: Paideia Grega, Humanitas Romana i Il·lustració

L'Educació a l'Antiguitat Clàssica i la Il·lustració Europea

1. L'Antiguitat Clàssica: Grècia i Roma

1.1. La Paideia Grega: Ideal Formatiu i Filòsofs Clau

La paideia és l'ideal formatiu de l'antiga Grècia. Si ens centrem en l'educació de qualitat que rebien els fills de les capes altes de la societat atenenca, veiem que, en canvi, els fills dels ciutadans humils rebien una educació molt limitada. El que ens sorprèn és que una ciutat petita hagi produït una cultura tan important per a la història. Aquest “miracle grec” és la paideia.

Als 7 anys, l'infant rebia una primera educació. Als 8, ja anava a l'escola. Als 12, l'infant ja adolescent començava a anar a la palestra, on feia gimnàstica amb altres nens (destacant la importància del treball del cos a Atenes). Finalment, al final de l'adolescència (entre 18 i 20 anys), l'infant passava per una instrucció militar prèvia a l'entrada a la vida adulta com a ciutadà.

Els sofistes es van donar a conèixer durant la segona meitat del segle V a.C. No eren ben bé filòsofs, sinó més aviat pedagogs. Per als sofistes, l'educació era una qüestió eminentment professional. La veritable educació no podia ser un simple ofici com els altres, sinó que era una vocació, una tasca massa important. La seva educació consistia més aviat en un preceptorat col·lectiu: un mestre que ensenyava a un grup relativament reduït d'estudiants que li eren confiats; el mestre assegurava la formació completa dels infants durant alguns anys. Aquesta formació significava principalment la potenciació de la ment a través de diversos instruments.

Sòcrates s'indigna i defensa una educació totalment diferent. Per a ell, l'educació no és la simple potenciació de la ment de l'alumne, sinó que pretén formar el jove en la perfecció ètica i espiritual. Per a Sòcrates, cal descobrir el camí interior, un camí que ens porta de retorn cap a l'Ésser i a trobar la Veritat dins del nostre interior. Sòcrates comparava el seu art educatiu amb la feina de la comare: la maièutica. L'educació consisteix a ajudar el jove a donar a llum la Veritat que porta en ell, però que ignora a causa del vel de sensacions, opinions i condicionaments culturals.

Plató, que és deixeble de Sòcrates, defensa una educació bàsica per a tothom, de tipus universal. De manera coherent amb el seu esperit elevat, l'Acadèmia no era una empresa comercial, com l'educació sofista. Era més aviat una mena de confraria religiosa, on els membres estaven fortament units per vincles afectius. L'Acadèmia fou, sens dubte, una escola de filosofia, però no només això, també fou un centre de formació política. Plató defensa dos principis de política educativa que podem considerar “avançats” per a la seva època:

• L'educació ha de ser pública i obligatòria.
• Plató defensa la igualtat entre els nens i les nenes quant a l'educació, cosa que no sempre era així a l'Atenes de la seva època.

Plató distingeix tres grans etapes en la formació de la persona:

• Una etapa ludicodidàctica durant la infància, és a dir, fins als 6 anys.
• Una etapa de transició de la infància pròpiament dita a l'adolescència, és a dir, entre els 7 i els 10 anys aproximadament, quan la persona ja té ús de raó (raonament concret).
• Una etapa de plenitud de “l'educere” durant els anys d'adolescència, dels 11 als 19 anys aproximadament.

Després, diu Plató, el jove adult podrà continuar una educació “superior” durant la dècada dels 20. La formació filosòfica més profunda no arribarà, però, fins als 30.

Segons Plató, cal combinar la gimnàstica amb la música, la cultura espiritual que permetrà a l'ànima d'obrir-se i expressar-se. No pensa que l'exercici físic sigui un esport competitiu, sinó que és una formació premilitar que prepara els nens i les nenes per defensar la “polis” quan sigui necessari. No ens podem oblidar de les matemàtiques en l'educació, ja que per a ell no només ajuden al desvetllament de l'esperit racional i de la ment, sinó també de l'ànima. A través de l'estudi de les matemàtiques, l'esperit s'eleva per damunt del món sensible i arriba a albirar el món intel·ligible, la Realitat absoluta, l'única realitat veritable.

1.2. La Humanitas de Roma: Assimilació i Arts Liberals

El paper històric de Roma va consistir a fer arrelar en el món mediterrani la civilització hel·lenística. Va consistir en una assimilació original coneguda com a “humanitas”. La “humanitas” és un saber bàsic concentrat en unes disciplines que posteriorment s'anomenarien arts liberals. Les arts liberals eren les pròpies dels homes lliures, en oposició a les arts servils, pròpies dels servents o esclaus. Les arts liberals són set, estructurades en dos grups:

• Trivium: vol dir “tres vies”. Integrava la gramàtica, la retòrica i la dialèctica (la paraula, el parlar i el discurs).
• Quadrívium: vol dir “quatre vies”. Trobem l'aritmètica, la geometria, la música i l'astronomia.

Per dur a terme aquesta humanitas, s'estructurava l'educació en les següents etapes: l'escola elemental, l'ensenyament de les arts i l'educació superior. Cap als 7 anys, l'infant s'iniciava en la schola primària, sota la direcció del ludus magister, encarregat d'iniciar l'infant en l'escriptura, la lectura i l'aritmètica. Als 12 anys, l'infant accedia a l'escola del grammaticus, que tenia com a finalitat l'estudi teòric i pràctic de la llengua mitjançant textos clàssics de poetes i historiadors. En l'última etapa formativa, la superior, el jove s'endinsava en l'oratòria, el contingut de la qual l'omplien la història i la filosofia.

Una aportació molt remarcable és la de Marc Fabi Quintilià, important advocat romà, preceptor i estudiós de la retòrica. El seu interès per definir com havia de ser l'educació del perfecte orador el va dur a preocupar-se per l'educació en general. És interessant conèixer que algunes de les formulacions bàsiques sobre l'educació infantil ja les trobem al segle I en el pensament de Quintilià:

• Cal que l'educació comenci tan aviat com sigui possible.
• Els mètodes d'ensenyament dels infants petits han de ser intuïtius i individualitzats: cal observar l'infant i oferir-li el que li resulti més adequat.
• El joc infantil és l'activitat principal. N'és un exemple el material didàctic que va crear Quintilià per ensenyar a llegir i escriure.
• Confia molt en les capacitats dels infants, de les quals destaca la memòria, la imitació i la reflexió.
• Creu que no s'han d'utilitzar els càstigs.

2. El Segle XVIII: La Il·lustració Europea

La Il·lustració té els seus orígens en l'obra de dos pensadors anglesos: John Locke i Isaac Newton. Locke criticava l'absolutisme monàrquic i plantejava, per primera vegada, la introducció de la divisió de poders. D'altra banda, amb Newton va néixer el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d'entendre i d'interpretar el món.

Podem dir que els pensadors il·lustrats del segle XVIII partien, bàsicament, de vuit principis:

1. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l'ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació.
2. L'ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l'ésser humà havia nascut per ser feliç.
3. La crítica esdevenia l'instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s'oposaven a la Raó.
4. Es defensava l'autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.
5. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d'idees.
6. Pels il·lustrats, l'economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d'interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.
7. L'educació era l'instrument per a difondre l'ús de la Raó, i no per a l'adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l'Estat.
8. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

2.1. La Filosofia de l'Educació de Rousseau

Rousseau fa la seva aportació a la forma de concebre l'educació. L'autor salvaguarda l'estat natural de l'ésser humà i defensa la no interferència de la normativitat en el seu desenvolupament. Així, la màxima que resumeix la seva proposta filosòfica de l'educació és el respecte per l'ordre natural.

Aquest ordre natural ha marcat les diferents etapes evolutives, i hi podem trobar un dels principis filosòfics de la seva pedagogia naturalista: el respecte a cada etapa vital. Lluny d'aquelles accions educatives que pretenen corregir la infància a fi d'accelerar el creixement de l'infant cap a l'etapa adulta, la seva proposta pedagògica es basa en la consideració de la infància com a etapa substancial i crucial per al posterior desenvolupament. Cada etapa de la vida té la seva pròpia perfecció i maduresa. D'aquí deriva un altre dels principis filosòfics de l'educació rousseauniana: el respecte a l'aprenentatge autònom de l'infant.

Rousseau creu que ha de ser el propi infant qui desenvolupi i satisfaci de forma natural la inquietud i necessitat de conèixer l'entorn. Això suposa centrar el procés educatiu en l'aprenentatge i no en l'ensenyament. Passar del magistrocentrisme tradicional al paidocentrisme.

No es tracta, doncs, d'imbuir el cap de l'infant de la lògica i moral adultes, sinó de respectar el seu desenvolupament lliure i autònom, única garantia d'aprenentatge. Tampoc s'ha d'advertir la infància del perill ni del dolor, sinó deixar que ho pateixi perquè aprengui per si mateix els límits de les seves capacitats, dels seus desitjos i dels seus impulsos.

La radical proposta de Rousseau arriba a les seves últimes conseqüències quan postula una altra de les màximes educatives: respectar l'ordre dels desitjos per conquerir la felicitat. El filòsof considera que la felicitat no consisteix a reprimir els nostres desitjos, perquè són el motor de tota activitat psicològica. La naturalesa de les nostres facultats no és arbitrària sinó que, segons la teleologia natural, ha de respondre a una finalitat, una finalitat última que és la felicitat. I aquí arribem al que s'anomena naturalisme eudaimònic: una naturalesa que tendeix a la felicitat i una felicitat inassolible si no se segueix l'ordre natural.

Per aquest motiu, l'educació ha de respectar la llibertat perquè és una font de saviesa natural i no ha de ser autoritària, perquè l'autoritat reprimeix. I aquesta és la següent conseqüència de l'educació rousseauniana: el respecte a la llibertat natural.