Evolució de l'Escriptura Romana i Medieval: Paleografia

Escriptura Antiga Romana: Capitals i Cursives

Dins d'aquest bloc, trobem l'escriptura arcaica, la librària, la quadrada (capital) i la capital cursiva.

Capital Romana (Majúscula)

Capital Quadrada

• Ús: Pergamí o paper (elegant); inscripcions (quadrada).
• Període: Segles IV-VI dC.
• Característiques: Disseny rígid, lletres allargades, traços gruixuts, prevalença dels angles rectes. No hi ha separació de paraules, però sí que es diferencien les lletres. Normalment, poques abreviatures.
• Haplografia: Fenomen de supressió d'una paraula, síl·laba, lletra o frase per creure-la idèntica a una altra. Exemple: SINE(NE)C.

Capital Rústica o Librària

• Ús: Sobre paper o pergamí (librària o rústica); inscripcions (actuària).
• Període: Segles I-III dC.
• Context: Inspirada en la majúscula, però en ser escrita en paper i amb càlam es deforma. Escriptura pensada per a còdexs. Va ser la lletra més típica per a escriure llibres fins a l'aparició de dues tipologies de lletra noves: la uncial i la semiuncial. En el mateix moment, apareixen noves cal·ligrafies llatines que conviuen entre si, i a vegades es combinen en textos.
• Característiques: Lletres separades l'una de l'altra; el que no acostumen a separar són les paraules, tot i que a vegades utilitzen un punt volat. Lletra molt cal·ligràfica i poc cursiva. Té tendència a no sortir gaire del camp d'escriptura. Poques abreviatures.

Capital Cursiva

• Suport: Seda o papir (amb poques inscripcions).
• Ús: Administració de l'imperi (civil i militar).
• Evolució: Deriva de la capital per agilitzar l'escriptura.
• Característiques: Lletra majúscula bilineal, amb traços fins, allargaments i poques lligadures.

Escriptura Nova Romana i Orígens Medievals

Minúscula Cursiva (Comuna Nova)

• Període: Segle III dC.
• Característiques: Procés de cursivització ràpida. Ús de l'escriptura en l'àmbit administratiu.
• Origen: Desconegut, encara que té relació amb la capital. Hi ha una teoria sobre la influència de l'escriptura grega.
• Suport: Papir, pissarra i tauletes. Lletres de diferents mides i amb moltes lligadures.

Teories sobre el Canvi d'Escriptura

• Teoria Francesa (Mallon, Marichal): Proposa un canvi en l'angle de l'escriptura (antiga: 30-45°; nova: 75-85°). Atribueixen aquest canvi a l'ús del pergamí o al tall dels càlams. Abans, els traços verticals eren més prims; ara són més gruixuts.
• Teoria Italiana: Argumenta que la cursivització es va produir per donar més agilitat a l'escriptura.

Monogrames i Cristogrames

• Monograma: Adorn fet mitjançant la superposició o la combinació de dues o més lletres o altres grafemes per formar un símbol.
• Cristograma: Símbol cristià. Exemples: la Tau (T), el Ro (P), o el conegut Crismó (Chi-Rho).

Semiuncial

• Període: Segle IV dC.
• Característiques: Més petita que la uncial (coetànies). Evidències de l'evolució de la minúscula cursiva. És una lletra vertical i rígida amb força variabilitat (diferents formes per a una mateixa lletra).
• Lletres Característiques: a, r, t, n, g.
• Context: Procedent d'autors cristians i de còdexs (sovint luxosos).
• Estil: Escriptio continua, però separa lletres. No hi ha gaires abreviatures ni lligadures. Ús del traç horitzontal sobre la paraula que indica l'omissió de 'n' o 'm'. Presenta molt contrast.

Uncial

• Període: Segle IV dC.
• Característiques: Influència de la majúscula bíblica grega (molt arrodonida). Lletra utilitzada per autors cristians. Lletres separades i amb poques lligadures.

Escriptures Nacionals o Precarolines

Totes les escriptures anteriors són pròpies de l'Imperi Romà. A partir del segle V, un procés de diferenciació gràfica dona lloc a les escriptures nacionals o precarolines. Aquest procés és motivat per un deteriorament del sistema educatiu de l'imperi i per un canvi en els sistemes de producció de llibres: desapareixen els tallers laics, substituïts per les catedrals i els monestirs. Finalment, la caiguda de l'imperi provoca un aïllament cultural.

Exemple: L'escriptura merovíngia és un tipus d'escriptura que es troba només al nord i centre de França (territori franc).

Els sistemes d'escriptura desenvolupen dues formes: l'escriptura documental (influenciada per la cursiva nova) i l'escriptura librària (uncial i semiuncial).

La minúscula cursiva és la mare de totes aquestes escriptures nacionals. La mateixa forma d'escriure adopta dues tipologies: librària i documental.

Merovíngia

• Ubicació: Centre i nord de França, i zones properes (nord-est d'Itàlia).
• Període: Segles VI-VIII. Substituïda per la carolina.
• Característiques: Gran diversitat, lletra angulosa, vertical i lligada.
• Ús: Versió cursiva per a documentació i versió librària per a còdexs i llibres (vinculades als scriptoria monàstics).
• Abreviatura: di = dei (Déu).

Longobarda

• Ubicació: Nord d'Itàlia.
• Noms Alternatius: Precarolina italiana o altmedieval.
• Evolució: Gran continuïtat de l'escriptura llatina. A finals del segle VII, apareix una nova forma d'escriure que evoluciona cap a l'escriptura altmedieval. Als segles VIII-IX, desapareix a favor de la carolina.
• Exemples: Pocs exemples documentals; s'escriuen en minúscula romana i s'han trobat més en còdexs.
• Abreviatures: cl = clericus; prbr/prb = presbiter.

Beneventana

• Ubicació: Sud d'Itàlia.
• Origen: Principal font d'escriptura és el monestir de Montecassino.
• Expansió: S'expandeix per la costa dàlmata del segle VIII al XIII.
• Característiques: Escriptura librària que fa ús de la cursiva romana (molt arrodonida), amb lletres lligades i moltes lligadures (combinació de lletres).

Insular

Neix a Irlanda i s'estén per la Gran Bretanya. A diferència de les zones del regne merovingi i Itàlia, les Illes Britàniques no van tenir una romanització profunda. Quan els romans van marxar, el llatí no es va mantenir, però sí el cristianisme i l'organització eclesiàstica. Aquesta organització, al segle V, va evangelitzar Irlanda i va desenvolupar un moviment monàstic potent. Quan arriba la presència saxona (víkings), aquest moviment monàstic tornarà a cristianitzar aquestes zones.

A finals del segle VI, el Papa Gregori el Gran envia una missió a Anglaterra per reprendre el lligam amb Roma i introduir els monjos benedictins a Anglaterra, perquè adoptessin el ritu romà.

Característiques de l'Escriptura Insular

L'escriptura insular neix en un entorn on no hi havia escriptura llatina prèvia (eren pobles prehistòrics), només existia en forma d'inscripcions funeràries. Per tant, la diferència és que no és una evolució de la minúscula nova, sinó de la uncial i semiuncial (dels còdexs que els van evangelitzar). És una escriptura pensada per a còdexs.

En trobem 3 tipus:

• Majúscula Insular o Rodona

  És una lletra derivada sobretot de la semiuncial. La insular rodona té els pals de les lletres més curts que els de la semiuncial. Lletra elegant i regular. S'utilitza per a textos bíblics o litúrgics, pensada per a lluïment. Molt decorada.

• Minúscula Insular

  És una versió més ràpida i cursiva, per a manuscrits menys luxosos. Presenta una lleugera inclinació en algunes lletres (per exemple, la 'q' i la 'p' tenen més angle que en la majúscula). Els pals s'allarguen una mica. És la lletra més utilitzada.

  Pel que fa a l'origen, es creu que seria per una cursivització de la majúscula, una versió més ràpida que la majúscula insular. Hi ha qui diu que podria haver aparegut per influència de la minúscula cursiva romana.

  Característiques: Pals més llargs, 'a' tancada, oberta o uncial, més angulosa.

  Abreviatures: ppt (amb pal superior sobre la segona 'p') = propter; sctas (amb pal superior sobre la 't') = sanctas.

• Capital Insular

  És una lletra que avui anomenaríem majúscula. La trobarem en els grans còdexs i textos bíblics. S'utilitza exclusivament per a títols, lletres inicials o per destacar elements. Sembla derivar de la capital romana. Hi ha qui diu que podria tenir influència de l'escriptura rúnica. Escriptura molt quadrada, amb molts reforços. Funció: per embellir algunes pàgines dels textos manuscrits.

Visigòtica

Ubicació: Península Ibèrica i sud de França. Zona romanitzada que cau en mans de germànics llatinitzats. S'afavoreix la continuïtat de les escriptures romanes. Quan els visigots, que eren arrians, es converteixen al catolicisme, aquesta continuïtat fa que s'hagi mantingut l'escriptura en cursiva romana, que s'acaba transformant en l'escriptura visigòtica.

En trobem 3 tipus d'escriptures visigòtiques:

• Cursiva Visigòtica

  A partir del segle VIII, la trobem repartida en 3 tradicions o variants: la variant astur-lleonesa, la variant catalanoaragonesa i una variant mossàrab, que es va mantenir dins d'al-Àndalus. Aquesta cursiva hauria aparegut al segle VIII i, segons les zones amb característiques diferents, s'hauria mantingut en èpoques diverses. A la zona catalanoaragonesa, al segle IX ja és substituïda per la carolina, però a la zona astur-lleonesa la utilitzen fins al segle X i a la zona mossàrab fins al segle XII.

  Abreviatures: nras = n(ost)ras.

• Minúscula Visigòtica o Rodona

  Aquesta minúscula seria una versió més acurada de la cursiva i derivaria de la semiuncial. A partir d'aquesta semiuncial i amb alguns elements de la cursiva, apareix aquesta escriptura. Elegant i librària, tindrà molta més vida que la cursiva, ja que a partir del segle IX la minúscula començarà a influir sobre la cursiva fins al punt d'apartar-la totalment. Al segle X, els documents abans escrits en cursiva ara passen a ser escrits en minúscula, esdevenint molt típica també en documents, no només en llibres. En zones com Galícia i el territori mossàrab, es va continuar utilitzant fins al segle XIV.

  Abreviatures: gra = gr(ati)a; ppr = propter.

• Majúscula Visigòtica

  Decorativa.