Evolució estel·lar i teories de l'Univers

Clasificado en Física

Escrito el en catalán con un tamaño de 2,84 KB

L'evolució d'una estrella

Les estrelles es formen a partir de nebuloses d'emissió on es troben grans quantitats de gasos, principalment hidrogen, i pols còsmica. Aquesta matèria es veu atreta per l'atracció gravitatòria formant una protoestrella.

Els estels: fàbriques d'elements químics

L'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, a partir del qual han sorgit la resta dels elements químics. Els nuclis d'hidrogen contenen un protó (càrrega positiva). Com que les càrregues del mateix signe es repel·leixen, els nuclis es mantenen allunyats els uns dels altres. Però a l'interior dels estels la temperatura és tan alta que els nuclis d'hidrogen es mouen a unes velocitats altíssimes. Aquestes velocitats produeixen algunes col·lisions, que aconsegueixen vèncer la repulsió elèctrica de les càrregues (els nuclis es fusionen i en formen d'altres). Sumant nuclis es formen elements químics.

Supernoves: fonts de matèria

El ferro és l'últim element estable que es forma en un estel. Un cop s'ha format, el forn nuclear se satura i ja no surt energia. La gravetat actua i trilions de tones de l'estel cauen milers de quilòmetres cap al seu nucli. Les enormes pressions i temperatures provocades per aquest col·lapse gravitatori tan ràpid ocasionen una fusió nuclear instantània i es genera la resta d'elements de la taula periòdica. L'energia produïda en aquesta fusió causa una explosió violenta (supernova) que llança a l'espai gairebé tota la massa de l'estel amb els elements sintetitzats.

Les diferents hipòtesis sobre l'Univers

Isaac Newton (1643-1727) va postular la llei de la gravitació universal. L'atracció entre dues masses és directament proporcional al producte de les dues masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa. Segons Newton, el moviment d'una poma atreta per la Terra segueix la mateixa llei que governa l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. Si la velocitat d'un cos al voltant d'un altre és prou gran, s'estableix un equilibri entre l'atracció gravitatòria i la força centrífuga. (Sol: gran, Terra: petita; com que la Terra gira molt ràpid al voltant del Sol, s'anirà cap enrere però està a una distància d'equilibri).

Newton va deduir que les estrelles també s'havien d'atreure les unes a les altres i que, si fos així, hi hauria d'haver un centre de l'Univers que les atragués. Com que això no s'ha pogut observar, Newton va postular que l'Univers està format per un nombre infinit d'estrelles distribuïdes en un espai infinit; d'aquesta manera, el conjunt de totes les forces gravitatòries mantindria l'Univers en un estat d'equilibri estàtic. (S'atreuen les estrelles però estan en equilibri, sense moure's).

Entradas relacionadas: