Evolució de les Estructures Polítiques i la Coacció Estatal

Clasificado en Medicina y Ciencias de la salud

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,45 KB

LA POLÍTICA ABANS DE L'ESTAT PER QUÈ CANVIEN LES ESTRUCTURES POLÍTIQUES:

Assenyalem quatre grans corrents de pensament que atribueixen el canvi de les estructures polítiques a un factor principal diferent: El factor de canvi resideix en el perfeccionament de la divisió social del treball, que es produeix en una comunitat d'actors interdependents. Això porta a l'aparició de nous òrgans i al seu combinació en estructures diferents. Com més s'avança cap a aquesta especialització de la funció política, més es progressa en la definició d'un àmbit en el qual el subjecte individual és actor polític i, en certa manera, s'emancipa i s'allibera d'una situació en què persisteix la confusió entre dependències econòmiques, culturals i polítiques. Durkheim.

El motor de l'evolució de formes polítiques és la modificació del sistema de producció. Quan es dóna un desajust entre les exigències de la manera de producció econòmica i el funcionament de la manera de dominació política es provoca una crisi o ruptura revolucionària, de la qual neix la nova forma política d'organització. Marx.

La transformació de les estructures polítiques pot imputar també a l'evolució dels propis mitjans de dominació, que canvien en paral·lel a les maneres de producció econòmica. En aquesta visió, la dinàmica del canvi seria més adaptativa que revolucionària. Weber i Parsons.

La competició entre comunitats pel control dels recursos naturals i, més endavant, el domini de les rutes comercials, és el que obliga a la posada en marxa d'un aparell militar. Per constituir-se i mantenir-se, aquest aparell militar requereix, al seu torn, d'una estructura política adaptada a les condicions variables de la competició. La guerra i les maneres de fer-la condicionen, doncs, en bona mesura els canvis en les estructures polítiques. Spencer.

No hi ha un únic factor explicatiu de l'evolució de les formes polítiques, per això s'admet que cada situació històrica pot ser millor explicada atorgant a un dels factors un paper principal.

AUTONOMIA DE LA POLÍTICA I CONCENTRACIÓ DE LA COACCIÓ:

Col·loquem en una escala les diferents formes d'organització política: Un extrem de l'escala correspon a una situació en què la gestió dels conflictes col·lectius no es distingeix d'altres activitats col·lectives. Es pot afirmar llavors que la política no existeix, o que es dissol entre les altres interaccions del grup. Aquí no hi ha individus o grups especialitzats en la presa de decisions obligatòries per al conjunt de la comunitat. I si algú adopta aquesta funció serà per certes qualitats personals que el situen de fet (però no de dret) en posició de supremacia sobre els altres. Són, en certa manera, societats sense política. A l'altre extrem d'aquesta escala apareixen situacions on sobresurten agents especialitzats als quals es confia un paper singular en aquest àmbit polític, regit per normes estables i ben definides. Aquí reconeixem un espai propi de la política que s'ajusta a institucions i pautes específiques. Entre aquests dos extrems de l'escala poden ubicar les diferents organitzacions polítiques conegudes.

D'altra banda, sabem que la política incorpora com a recurs essencial la capacitat de coacció: l'eficàcia de la seva intervenció depèn de la seva capacitat d'obligar. Podem classificar les successives formes històriques d'organització política, atenent al grau de dispersió o concentració de la coacció. En un extrem se situaran les estructures polítiques en què la capacitat d'obligar a la força és reclamada i exercida per una pluralitat d'actors, que s'atribueixen el dret a utilitzar la força quan ho considerin necessari. A l'altre extrem de l'escala se situen els sistemes polítics on el recurs a la força és exclusiva o monopoli d'un actor únic, que ha aconseguit fer-se amb ell mitjançant l'acumulació de recursos econòmics, tècnics o ideològics. L'Estat reivindica aquest monopoli de la coacció legítima. No obstant això, aquesta afirmació del monopoli estatal pot ser més un programa ideològic que una realitat efectiva. 1

Entradas relacionadas: