Evolució Geològica i Relleu de la Península Ibèrica

Evolució Geològica de la Península Ibèrica

Arcaic o Precambrià (4.000-600 milions d’anys)

Sorgeix l’orogènia Herciniana al final de l’era, formant serralades que recorrien Europa d’Oest a Est. Sorgí del mar una banda arquejada que cobria Galícia i punts aïllats del Sistema Central i Montes de Toledo.

Era Primària o Paleozoic (600-225 milions d’anys)

L’orogènesi herciniana donà lloc a muntanyes amb predomini del granit, la pissarra i la quarsita. A l’oest va sorgir el Massís Hespèric, arrasat durant la mateixa era primària, originant un altiplà basculat cap al Mediterrani. Al nord-oest va aparèixer el massís d'Aquitània, el Massís de l'Ebre i el Massís Catalano-Balear. Al sud, el Massís Bètic.

Conseqüències visibles ara:

• Existència de relleus actuals l’origen dels quals s’associa als moments hercinians.
• La important activitat magmàtica i volcànica (roques cristal·lines i metamòrfiques).
• Els processos orogènics van desencadenar mineralitzacions (coure, plom, mercuri, wolframi i carbó).

Era Secundària o Mesozoic (225-68 milions d’anys)

Període de calma, amb predomini de la sedimentació i l’erosió de les muntanyes hercinianes. Els materials erosionats es van sedimentar en conques i fosses tectòniques. El Golf de Biscaia no existia i l’actual costa Cantàbrica estava unida a la façana atlàntica de França. Va començar la fragmentació del continent únic o Pangea i s’inicia l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Els depòsits marins, en els períodes d’avanç del mar van permetre l’acumulació d’enormes quantitats de materials sedimentaris plàstics (calcàries, arenes, margues), en les fosses existents en les actuals serralades bètiques i pirinenques.

Era Terciària o Cenozoic (68-1,7 milions d’anys)

Apareix l’orogènia Alpina. Sorgeixen els Pirineus i les Serralades Bètiques, alhora que apareixen les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir. El sòcol de l’altiplà es va fracturar i donà lloc a les estructures germàniques formades per blocs elevats o hórsts (Massís Galaic, el Sistema Central i els Montes de Toledo), i blocs enfonsats, graben o fosses tectòniques (conques sedimentàries de l’altiplà). Les falles originen fenòmens volcànics en el Camp de Calatrava, Olot o el Cap de Gata.

S’inicia la inclinació de l’altiplà cap a l’Atlàntic.

L’orogènia alpina està associada a dos moviments successius de les plaques:

• La rotació de la Península i obertura del Golf de Biscaia.
• Avanç cap al nord de la placa africana (la microplaca ibèrica contra l’eurasiàtica).

Quaternari (1,7 milions d'anys fins a l’actualitat)

És un període de calma, destacant diversos fenòmens; el glacialisme, que afecta les serralades més altes, apareixen paisatges de circ i valls en forma d'U, i l’aparició de petits llacs. L’època postglacial es va caracteritzar per la formació de les terrasses fluvials, antigues planes d’inundació en les que s’encaixa la xarxa fluvial. Són conseqüència de les alternances climàtiques entre les èpoques fredes (predomini del depòsit de materials) i els períodes postglacials, marcats per l’augment de les temperatures; els rius porten més aigua i excaven els materials dipositats anteriorment formant diverses terrasses escalonades.

Afegim els moviments neotectònics per reajustaments verticals de l’escorça que expliquen la sismicitat de les províncies orientals andaluses i els processos d’enfonsament de l’oval llevantí, i l’activitat volcànica mantinguda fins a l’actualitat en les Canàries (erupcions del Hierro).

Unitats Morfoestructurals del Relleu Peninsular

L'Altiplà Castellà

Sòcols

Format per materials antics, plegats amb l’orogènia herciniana, seguint una alineació NO-SE, que va ser erosionat durant el secundari i convertit en un peneplà.

Avui aflora en l’oest peninsular (peneplans de Zamora i Salamanca, així com a Extremadura) i el seu relleu està constituït per peneplans, superfícies d’erosió suaument ondulades, sense grans diferències d’altura entre les valls i els interfluvis.

L’erosió diferencial és visible segons el material; les zones granítiques són més planes que les pissarroses i, de tant en tant, apareixen muntanyes illes de quarsita. Els rius han creat profundes goles, arribes o talls a l'encaixar-se sobre materials durs.

Serres

Formades en el Terciari, quan el sòcol es va bombar i es va trencar en alguns llocs sorgint dovelles i afonaments que van ser emplenats amb sediments continentals i lacustres, alhora que es va produir una inclinació de la superfície cap a l’oest.

• El Sistema Central. Des de Portugal fins a Sòria i Guadalajara, està format per serres separades per estrets corredors o depressions transversals que faciliten el pas entre les dues subaltiplans. Està constituït per materials antics: granit, gneis, pissarres metamòrfiques, etc. La coberta mesozoica era de poca grossària i va ser erosionada fàcilment i queda una serralada de les anomenades de blocs, fallats i desnivellats.
• Els Montes de Toledo. S'estenen des de Càceres fins a Toledo, descendint suaument cap a l’oest diluint-se en l’altiplà extremeny. Les formes són més suaus i monòtones que la Serralada Central, mantenint unes altures semblants en gran part de la superfície (possibles restes d’un peneplà, amb modelatge apalatxià en el que els processos erosius han respectat les quarsites, en detriment dels materials pissarrosos).

Depressions

Les Depressions Castellanes. Es tracta de dues planes semblants, la septentrional i la meridional, tant pel seu origen com per la constitució geològica i formes de relleu. La depressió de Castella i Lleó o del Duero es manté a major altitud, entre els 700 i 800 m, mentre la de Castella-la Manxa està tan sols de 600 a 700 m.

Serralades i Depressions Exteriors

Pirineus

Característiques:

• Disimetria transversal i longitudinal constituïda per materials hercinians (on es troben les màximes altures) i als costats s'adrecen els secundaris (Prepirineus).

Formes de relleu:

• Serres interiors, exteriors i depressió prepirinenca.

Serralada Costanera Catalana

Formes de relleu:

• Serralada costanera, depressió prelitoral i serralada prelitoral.

Característiques:

• Dues alineacions amb una depressió intermèdia.
• Materials paleozoics al mig i mesozoics a la part meridional.
• Plecs ibèrics al sud.

Serralades Bètiques

Formes de relleu:

• Serralada Penibètica, Subbètica i depressió Intrabètica.

Característiques:

• La Penibètica: voreja la costa amb materials paleozoics i més altura.
• La Subbètica: paral·lela a l'anterior i materials secundaris.

Depressió de l'Ebre

Formes de relleu:

• Relleu en turons i tossals, camps i llomes ondulades.

Característiques:

• Oberta a la mar amb sediments marins i disimetria als costats.

Depressió del Guadalquivir

Entre els vorals escarpats de l’altiplà i les muntanyes bètiques s’estén una àmplia plana de forma triangular àmpliament oberta al mar d’uns 350 km de longitud per uns 200 km d’amplària en la zona costanera. Igual que la depressió de l'Ebre, és una gran zona afonada com a conseqüència del paroxisme alpí, emplenada posteriorment amb materials terciaris. Després es va convertir en un llac litoral o albufera i, més tard, per rebliment, en maresma pantanosa, omplerta amb argiles, calcàries i margues marines.

Malgrat les semblances, presenta grans diferències respecte a la depressió de l'Ebre. Hi ha una gran dissimetria en els vorals de la depressió; el situat al nord és rectilini i abrupte, mentre que el del sud és més sinuós i discontinu. El rebliment és posterior en la depressió del Guadalquivir i, en tercer lloc, el tipus de material també és diferent, en ser quasi exclusivament marí en la depressió del Guadalquivir. Això provoca que les formes de relleu siguen diferents; en compte de les crostes i plataformes estructurals de l'Ebre, modelades sobre roques dures, dominen ací els relleus en tossals, camps i llomes suaument ondulades sobre els materials fins d’origen marí.