Evolució de la Literatura Catalana: Dels Setanta a l'Actualitat

La Generació Literària dels Setanta: Crisi i Renovació

El 1971, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a «generació literària dels setanta» un grup d’escriptors que publicaren la seua obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi. La ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d’il·lustrar un sentiment de la vida en forma d’experimentalisme narratiu amb llibres destacats com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc» (1974) d’Amadeu Fabregat, Self-Service (1977) de Biel Mesquida i Quim Monzó, i Coll de serps (1978) de Ferran Cremades.

Moltes novel·les d’aquesta època tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, amb el tema recurrent de la fugida com a reacció a l’opressió familiar i/o política. Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), d’Oriol Pi de Cabanyes, o Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig, en serien uns bons exemples, publicats encara en les acaballes de la dictadura.

El cicle es tanca, a partir de l’any 1975, amb una sèrie de novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif (1976) d’Isa Tròlec, o Rondalla del retorn (1978), de Josep Piera. Aquests són exemples clars de la narrativa valenciana dels setanta, impulsada al voltant d’editorials com Tres i Quatre i els prestigiosos Premis Octubre.

L’autor més important d’aquesta generació al País Valencià n’és Joan F. Mira, que va publicar la seua primera novel·la, El bou de foc, el 1974, un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística valenciana. Mira ha completat la seua obra amb diverses peces fins a arribar a l’ambiciosa trilogia sobre la ciutat de València: Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2009), novel·les de lectura obligada per entendre la societat valenciana.

La Literatura Catalana Contemporània: Dels 80 a l'Actualitat

El final de la dictadura i l’arribada de la democràcia ha permès que la literatura catalana hagi gaudit d’un cert suport institucional, amb l’oficialitat de la llengua i la introducció del seu ensenyament a l’escola. Això ha permès que el mercat editorial s’hagi consolidat, amb més de 6.000 llibres anuals publicats i amb tiratges que, en casos determinats, poden superar fàcilment els 40.000 exemplars.

En aquesta dècada dels anys huitanta, es van reivindicar autors que havien estat relativament marginats, com Joan Perucho i, sobretot, Pere Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll-Dagom l’adaptés al teatre el 1978 amb Antaviana. És el mateix any de l’aparició d’un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó, que va encetar un camí continuat per altres joves escriptors com Pàmies, Serra o Cucarella, en els quals hi és ben present l’humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans.

Línies Narratives Actuals

En la narrativa actual es poden detectar diferents línies:

• En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Quim Monzó el màxim representant, amb influències dels autors americans Cortázar, Coover o Carver.
• Un segon tipus de narrativa caracteritzat per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria en un ambient rural. Dins d’aquesta línia, els autors més destacats són Jesús Moncada (amb Camí de sirga, 1988) i Maria Barbal (amb Pedra de tartera, 1985).
• Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la història de la transició, amb Vicenç Villatoro o Josep Lozano (amb Crim de germania) com a bons representants.
• Autors, d’altra banda, tan diferents com Antoni Marí, Maria Mercè Marçal i Ignasi Mora (amb Finale) han conreat la novel·la simbòlica o filosòfica.

També la novel·la de gènere (policíaca, eròtica o de ciència-ficció) ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Dins d’aquest corrent, destaca per sobre de tots Ferran Torrent, que s’ha convertit en un dels novel·listes més populars de tota la nostra àrea lingüística. Obres com la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), són una radiografia crítica de la societat valenciana actual.

Altres novel·listes imprescindibles són Miquel de Palol (El jardí dels set crepuscles), Manuel Baixauli (L’home manuscrit) i Jaume Cabré, autor d’una producció de gran qualitat i difusió, amb obres com La Teranyina (1984), Les veus del Pamano (2004) o la seua darrera novel·la Jo confesso (2011), i que assenyala el camí de projecció internacional per superar els entrebancs que un estat poc favorable a la nostra llengua ens col·loca ara i adés.