Evolució de la Poesia Catalana: De la Postguerra a la Contemporaneïtat

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Riba va orientar un conjunt de poetes que continuen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l'expressió culta i el rigor de la llengua, el que s'anomena poesia pura. Hi ha una altra corrent entorn de Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes. En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà.

En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Al País Valencià, l'anunci del canvi el va marcar el 1974 l'antologia d'Amadeu Fabregat. Els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar poesia com una activitat autònoma.

Vicent Andrés Estellés: El Boom Poètic al País Valencià

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Encara que s'havia donat a conèixer el 1953, fou a partir del 1970 quan es produeix el que s'ha anomenat el boom Estellés. El 1971 publicà Llibre de les meravelles i La clau que obrí tots els panys. El 1972, Recomane tenebres. L'ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià. La poesia d'Estellés es tracta d'un discurs oposat a la poesia pura, ja que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de la València del seu temps. La poesia d'Estellés és un testimoniatge, una crònica de la realitat. En la seua poesia, la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu amb predomini de la llengua col·loquial. Una altra aportació d'Estellés al gènere poètic és l'ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades, amb intenció còmica.

Salvador Espriu: La Meditació Constant sobre la Mort

L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L'autor va considerar la seua obra com una meditació constant i obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l'existència humana. Espriu formava part de la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra, l'escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. El següent llibre de poemes va ser Les cançons d'Ariadna, al qual van seguir Mrs Death, Les hores, El caminant i el mur. En tots aquests llibres, el poeta insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, al mateix temps, s'hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble. La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció d'Espriu. El poeta convertit en oracle denuncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.

La Poesia Catalana a partir dels Vuitanta

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra com Espriu. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques on referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa van triomfar. Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva. Al llarg de la dècada dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d'un rigor mètric i lingüístic progressiu envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada dels vuitanta s'ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. La poesia d'Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent; la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.

Miquel Martí i Pol: La Poesia de la Proximitat i la Sinceritat

La difusió que de manera progressiva ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa; el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, l'experiència biogràfica que comunica són altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que d'una part de la seua obra n'ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-ho a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.