Evolució política i social en el bàndol franquista

L'evolució del bàndol nacional

Els colpistes tenien prevista la creació d'una junta militar liderada per Sanjurjo, que va morir als pocs dies en un accident d'aviació. Franco de seguida va maniobrar per a ocupar el lideratge dels colpistes, obtenint el suport de Hitler i Mussolini i exigint que es nomenara a un únic líder militar –generalíssim- que dirigira l'exèrcit nacional, càrrec que va obtenir a l'octubre de 1936.

El bàndol nacional estava dirigit pels militars colpistes i comptava amb el suport de sectors molt variats amb objectius inclús contraposats. Els falangistes, molts implicats en el colp, buscaven instaurar un estat feixista i totalitari però es van trobar molt debilitats pel fet que molts dels seus líders van morir després del colp d'Estat –passejats o en enfrontaments armats. El seu líder Jose Antonio Primo de Rivera estava empresonat a Alacant -per una condemna per possessió d'armes-, on va ser afusellat pel govern republicà. Els carlins defenien una monarquia tradicional, mentre altres sectors monàrquics, més nombrosos, aspiraven al retorn de la monarquia borbònica. La CEDA, no implicada en el colp, pràcticament havia desaparegut.

Franco va aprofitar aquesta falta d'unitat política per a imposar la seva autoritat, creant un Estat autoritari d'inspiració feixista. A l'abril de 1937 va prohibir definitivament tots els partits polítics, i va unificar a carlins i falangistes –en contra de la seva voluntat- en un partit de nova creació “Falange Espanyola, Tradicionalista i de les JONS”, del qual seria líder el propi Franco.

DIMENSIÓ EXTERIOR DE LA GUERRA CIVILLa guerra civil en el context internacional

Les repercussions polítiques i emocionals de la guerra van transcendir del que és un conflicte nacional, ja que, per molts altres països, la Guerra Civil espanyola va ser vista com a part d'un conflicte internacional que es lliurava entre la “religió i l'ateisme” -des del punt de vista de la dreta- “la revolució i el feixisme” -vist des de l'esquerra revolucionària. A més, en un moment en què els estats totalitaris –Alemanya i Itàlia- es mostraven molt agressius, es temia que la guerra espanyola podria desencadenar una guerra mundial, situació que França i Gran Bretanya intentaven evitar a tota costa.

És per això que, malgrat que era evident que els colpistes s'havien alçat en contra d'un govern democràtic –La República Espanyola-, les democràcies occidentals –que havien d'haver sigut el seu principal suport-, França i Gran Bretanya, van optar per una política de “apaivagament” per a no provocar a les potències feixistes i evitar el triomf d'una revolució a Espanya. Això va implicar la creació d'un “Comité de No Intervenció”,

del qual formaven part França, Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya, l'URSS i altres països, i la missió de la qual era impedir el subministrament d'armes a qualsevol dels dos bàndols enfrontats. En la pràctica el comité va ser un fracàs total, ja que Alemanya i Itàlia van recolzar Franco obertament i des del principi, i li van facilitar una ajuda que resultaria fonamental per al seu triomf. Per contra, les democràcies occidentals, aliades potencials de la República, van complir estrictament el pacte. La República va dependre, per tant, de l'ajuda que, amb dures condicions, li va facilitar la Unió Soviètica –l'únic país decidit a ajudar-la obertament- i de països com Mèxic.

Per a l'URSS, Alemanya i Itàlia, Espanya va ser terreny de prova de nous mètodes de guerra, el que incloïa per primera vegada en la història l'ús massiu de carros de combat i la utilització d'aviació en el bombardeig de ciutats. Tècniques que serien habituals en la Segona Guerra Mundial, que va començar poc després.

Alemanya va ajudar Franco enviant a Espanya la Legió Còndor, una unitat d'aviació que va aprofitar la guerra per a provar els seus nous models d'armes i tàctiques, i milers de tècnics i assessors militars. Els aviadors alemanys van estrenar a Espanya les seves tàctiques de bombardeig sobre ciutats. Encara que no va ser l'únic, el més famós va ser el bombardeig de Guernica.

Itàlia va oferir la seva ajuda des de les primeres setmanes, enviant avions que van ajudar a traslladar l'Exèrcit d'Àfrica a Andalusia. Va enviar a Espanya avions, tres divisions d'infanteria, barcos i submarins. Mentres Alemanya cobrava immediatament l'ajuda material, Itàlia oferia l'ajuda pràcticament gratuïta.

La Unió Soviètica va vendre a la República una gran quantitat d'armes, vehicles i material. Centenars d'avions, carros de combat, canons, cotxes blindats, fusells i metralladores, a més de milers de tones de munició i el suport de centenars d'assessors militars i pilots -que així s'ensenyaven en la pràctica. El govern soviètic, -al contrari d'Alemanya o Itàlia, que permetien pagaments ajornats- va exigir el pagament d'aquests enviaments al comptat, amb or. Espanya posseïa la quarta reserva d'or més gran del món, la major part del qual es va traslladar a la URSS-el “or de Moscou”. Un negoci en què se sospita que el govern soviètic va abusar de la situació de necessitat de la República, cobrant un preu molt elevat a canvi d'armament a vegades de segona mà.

La Guerra Civil va atraure a milers de lluitadors voluntaris de tot Europa i Amèrica del Nord, que es van unir especialment al bàndol republicà. Els partits comunistes van fomentar l'arribada de voluntaris que es van enquadrar en les Brigades Internacionals, organitzades per nacionalitats, en les que van abundar alemanys, italians i nord-americans. Van comptar amb uns 60.000 hòmens i van destacar en la defensa de Madrid.

9.5-Conseqüències

El nombre de morts en la Guerra Civil espanyola només pot ser estimat de manera aproximada. Les forces nacionals van posar la xifra de 500.000, incloent no sols als morts en combat, sinó també a les víctimes de bombardejos, execucions i assassinats. Estimacions recents donen així mateix la xifra de 500.000 o menys. Això no inclou a tots aquells que van morir de malnutrició, fam i malalties causades per la guerra.

Des del principi de la guerra, molts van optar per abandonar les seves cases fugint de possibles persecucions, convertint-se en refugiats. En especial, milers de famílies republicanes es van anar desplaçant a mesura que avançava l'ocupació franquista. De les zones del nord que van romandre fidels a la República –Astúries, Cantàbria i País Basc-, es van evacuar preferentment xiquets, refugiats que van ser acollits en diferents països europeus, a Amèrica o l'URSS –on 3000 xiquets es quedarien per a tota la vida. Al caure Catalunya es va produir una fugida massiva de famílies completes de republicans a través de la frontera francesa, acompanyant a les restes de l'exèrcit. S'estima que mig milió de persones va entrar a França en tan sols una setmana. Aproximadament la meitat no va tornar a Espanya, convertint-se en exiliats permanents. D'estos, uns 30.000 van lluitar en l'exèrcit francés durant la II Guerra Mundial i altres 16.000 van morir en camps de concentració nazis. Finalment, alguns milers més –especialment líders polítics i professors universitaris- van aconseguir exiliar-se fugint amb vaixell cap a Amèrica Llatina.

La guerra va provocar una divisió radical de la societat espanyola entre nacionalistes/franquistes i republicans, vencedors i vençuts, el que Antonio Machado va denominar las dos Españas. Diferència que hauria de perdurar durant dècades. Al finalitzar la guerra, tota la societat es va adaptar a la ideologia dels vencedors. Per als vençuts només va quedar l'opció d'exiliar-se o adaptar-se. Els vençuts van patir una dura persecució que duraria dècades. No sols va haver-hi afusellaments i llargues condemnes de presó o treballs forçats –els presoners republicans van construir el Valle de los Caidos, mausoleu faraònic que acull restes de morts dels dos bàndols, presidida per la de Franco-, també es van imposar fortes multes i es va depurar el funcionariat, expulsant-se a milers de mestres i professors d'escoles i universitats. Els antics republicans van tindre majors dificultats per a trobar treball en tots els sectors, mentres les millors ocupacions quedaven reservades per als vencedors.

Es parla també d'una “tercera Espanya”, probablement majoritària que va ser la de tots aquells que es van veure atrapats per una guerra que no desitjaven i van patir clarament les conseqüències. Aquest va ser el cas de bona part dels intelectuals i polítics republicans moderats; gent com Alcalá Zamora, Luis Lucia o el propi Azaña.