L'existència de Déu segons Descartes

L'ésser humà no és "causa sui", causa de si mateix. Com que són imperfectes ens han d'haver creat. El mateix que ens Déu.

Argument ontològic:

L'havia utilitzat en Anselm de Canterbury al S.XI va formular aquest argument per defensar l'existència de Déu. Es parteix d'una idea per demostrar l'existència. Déu no pot no existir, la seva existència és necessària. Si Déu és l'ésser perfecte, si té totes les perfeccions ha d'incloure també dins d'aquestes l'existència. No pot ser que l'ésser perfecte no sigui existent. Si no existent ens podriem imaginar un altre ésser més perfecte que existís. Aquest argument dóna per suposat que l'existència és una perfecció, i això és una cosa molt dubtosa.

Tots aquests arguments

els planteja per demostrar que Déu existeix. Una vegada fet això demostra que no existeix un ésser maligne perquè si Déu existeix no permetria l'existència d'aquest ésser maligne que ens enganyi. 10 fa clau de volta a la filosofia cartesiana, està al centre. 10 és important refusar retirar aquesta hipòtesi és necessari. Si existeix un ésser potent aquest no permetrà que existeixi una entitat que ens enganya, nosaltres que som part de la creació de Déu. Si apareix una idea clara i distinta que sigui veritat. 10 el criteri de veritat. Si la claredat i la distància apareixen és que aquesta és certa. Adéu no enganya.

El problema

és que sembla un argument circular, que ens així en un cercle argumentatiu. Hem arribat adéu gràcies a la claredat i l'existència, però qui garanteix les dos és 10: problema.

10 garanteix que el sòlid, però és un criteri criticat.

Déu no Només té un criteri epistemològic

, també té un paper ontològic, en la mecànica i en la física.

Descartes.

Segons ell deixa quantitat de matèria i moviment i això és gràcies a Déu. Ei dedueix que la quantitat de matèria ha de ser sempre la mateixa igual que els moviments, perquè Déu és immutable. Déu dóna el primer el cosmos, i ment en el sistema Déu ancià però no. Es sustenta en la substància infinita. Tots els sistemes racionalistes recorrien adéu. El Déu de Descartes és un Déu de comprensió del cosmos.

Ara cal demostrar l'existència:

si les coses són dubtoses posem aquests coneixements entre parèntesis. Les idees adventícies. Que tinguem aquestes no significa necessàriament que provinguin d'objectes exteriors, me les puc haver imaginat.

Déu ens ho ha creat, és omnipotent, i és impassible que ens hagués creat amb uns genis que ens enganyen. Les idees adventícies tenen l'origen en coses que estan fora de mi. 10 seria enganyador si em deixes tenir aquesta afirmació de que provenen de l'exterior, i llavors si ens ha deixat pensar és que és veritat.

Ell rebutja tots aquells coneixements dubtosos i el construir-lo l'edifici del coneixement necessita donar validesa els sentits i per això diu que si ens ha deixat pensar és que és veritat.