Expansió i Crisi a Espanya (1959-1975): Desenvolupament Econòmic i Canvis Socials

De l’expansió a la crisi (1959-1975)

Els tecnòcrates apostaven per un reformisme tècnic que, sense qüestionar la dictadura, trobés una sortida a la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia. Els tecnòcrates de l’economia de l'Opus Dei van crear el Pla d’Estabilització i Liberalització el 1959, que tenia dos grans objectius: aturar la inflació i liberalitzar el sector exterior. Llavors es va dur a terme:

• Estabilització de l’economia (pujada dels interessos per reduir la inflació).
• Liberalització interior de l’economia (posar fi als preus fixos).
• Liberalització exterior de l’economia (eliminar obstacles a l’entrada de productes estrangers).

El 1960 es van iniciar els plans de desenvolupament econòmic i social, que consistien en una planificació econòmica inductiva (fer créixer l’economia mitjançant la programació de l’activitat del sector públic). Els plans encetaven dues línies d’actuació: accions estructurals (solucionar deficiències de la indústria) i pols de desenvolupament (promoure noves indústries). L’actuació més important a Catalunya va ser l’impuls del sector petroquímic. Malgrat no aconseguir els objectius inicials i l’escassa rellevància, es va afavorir el creixement industrial amb noves infraestructures.

Creixement econòmic (industrialització)

L’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 perquè es van renovar les activitats agràries i van augmentar els sectors secundari i terciari. Això va ser degut a: importació de tecnologia i baixos salaris, millora de la productivitat, baixada de preus i afavoriment de les exportacions. L’augment de consumidors va incrementar la demanda. A Catalunya va tenir un gran progrés la indústria metal·lúrgica i, més tard, es va convertir en el primer sector industrial català. A Espanya, la indústria química, energètica, siderúrgica, naval i la construcció van créixer molt. A Catalunya, l’estructura industrial catalana continuava assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa.

Tot això va provocar la crisi de l’agricultura tradicional (alta mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i poc diversificat). A més, hi havia un ampli minifundisme al costat de latifundis. Les noves oportunitats van fer augmentar l’èxode rural, i el descens de la mà d’obra va fer augmentar els salaris. Els empresaris agrícoles van iniciar un procés de mecanització. També hi va haver una diversificació de la demanda d’aliments (disminució de cereals i llegums, augment de llet i carn). Es va promoure la construcció de regadius. Tot això va fer que la població activa agrària disminuís. A Catalunya, el nombre de pagesos es va reduir i la composició del producte agrícola es va modificar (retrocessió dels cereals i augment de la viticultura i fruites). Hi va haver una expansió de la ramaderia.

Augment del sector terciari (terciarització)

A la dècada de 1960 es va produir un augment del sector terciari (terciarització), a causa del procés d’urbanització, l'augment de les xarxes de distribució i comerç, la millora del transport i la comunicació, i l'augment del turisme. A Catalunya, el sector terciari va seguir per sota del secundari. El boom turístic va aportar molts diners; Espanya era un bon lloc de turisme pel clima, les platges i la dedicació a aquest sector. Les necessitats de finançament van promoure també el sector bancari, que va obtenir beneficis. El comerç internacional també va canviar: van augmentar les importacions i exportacions i se'n va modificar la composició. Ja no s’exportaven productes agrícoles, sinó béns acabats. Hi va haver més creixement en importacions (sobretot béns d’equipament) i es va provocar una balança comercial negativa.

Entre les limitacions principals de l’economia espanyola destaca el creixement en el sector industrial i el de serveis, i l’abandó del sector agrari. Bona part de la població rural va haver d’emigrar. En segon lloc, l’economia tenia una gran dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres. El nivell de vida es va mantenir per sota de les economies més industrialitzades d’Europa. L’Estat no va voler una redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat moderada i, el 1973, a causa de tot això, va esdevenir una crisi que va colpejar l’economia mundial.

Creixement demogràfic

Entre 1960 i 1970 hi va haver un augment demogràfic, ja que va baixar la mortalitat (sobretot infantil) i es va elevar la natalitat per les condicions de vida favorables. La millora de l’economia va fer que la fecunditat fos alta, i el franquisme va proposar una política clarament natalista. D’aquesta manera, la fecunditat va pujar i la mortalitat infantil va baixar. També hi va haver un augment de l’esperança de vida. A Catalunya, el creixement de la població va ser més accelerat, gràcies sobretot a les onades migratòries. Paral·lelament, els joves que arribaven en edat de procrear van fer que la natalitat pugés, i es va produir un boom de naixements.

Moviments migratoris

Hi va haver grans fluxos de població. Des de 1950 hi va haver una emigració cap a països europeus desenvolupats per motius laborals. També hi va haver una migració interior del camp a la ciutat i de nuclis rurals més petits a més grans. Als anys 60, la migració interior es va intensificar. Els immigrants es van agrupar en zones suburbanes amb problemes d’habitatge i barraquisme. Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on van arribar treballadors procedents d’altres zones d’Espanya.

Canvi en l’estructura social

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector dels serveis van donar lloc a una nova distribució sectorial (disminució dels actius agrícoles i augment dels industrials i els ocupats en serveis). Això va anar acompanyat d’un creixement en el nombre d’obrers industrials. També van augmentar les classes mitjanes i es va consolidar una burgesia urbana.

Canvis socials i culturals

En aquesta dècada, el pas de la misèria cap a una expansió econòmica va fer que les pautes i els hàbits culturals fossin propis de les societats industrialitzades. En primer lloc, s’entra en una societat de consum gràcies a l’augment del poder adquisitiu; les cases espanyoles tenien més productes i es va popularitzar l’automòbil. En segon lloc, va millorar considerablement el nivell educatiu; el 1970 es va promulgar la Llei general d’educació, es van augmentar els diners invertits en educació i va disminuir l’analfabetisme. En tercer lloc, se substitueix la família extensa de tradició rural per una família nuclear (pares i fills); els joves van començar a viatjar i es va promoure la instal·lació pel seu compte. La condició femenina també va canviar, ja que es va incorporar al món dels estudis i del treball remunerat, sobretot en serveis. Moltes dones assolien uns estudis equiparables als dels homes, i això va aportar una nova mentalitat de defensa de la llibertat, amb el sorgiment d'un nou moviment feminista. Tot i això, l’ocupació femenina era baixa en comparació amb la resta d’Europa occidental. Finalment, es va produir una renovació de l’Església; un sector es va distanciar del règim i es va alinear amb sectors que proclamaven la democratització. Va disminuir la seva influència en els àmbits de la societat.

El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautes culturals no van enfortir el règim franquista, sinó que el van afeblir. D’aquesta manera, es va estimular el creixement d’un nou tipus d’oposició que volia la democratització del règim.