L'Expansio del Fons Oceànic: La Teoria de Harry Hess

L'Expansio del Fons Oceànic

(Harry Hess, 1960)

Hi havia un altre problema no resolt en la Deriva Continental: els rius dipositen sediments al mar cada any. Si es multiplicava aquesta quantitat pel nombre d'anys, s'arribava a la conclusió que la capa de sediments havia de fer uns 20 km d'alçada, és a dir, molt per sobre de la superfície dels oceans. Durant molt temps es va ignorar aquesta qüestió.

Harry Hess i la seva Descoberta

Harry Hess era un físic expert en mineralogia al que van destinar a un vaixell de transport de tropes durant la Segona Guerra Mundial. En aquest vaixell hi havia una sonda de profunditat anomenada batòmetre. Hess la utilitzava tot el temps i això li va permetre descobrir que el fons oceànic era una extensa superfície plana, tallada per tot arreu per canyons, esquerdes i muntanyes submarines a les que va anomenar guyots en honor a Arnold Henry Guyot, geògraf i geòleg que havia fet estudis sobre la velocitat de desplaçament de les glaceres i va fer importants descobriments sobre el clima.

La Dorsal Oceànica

Després de la guerra, els oceanògrafs van cartografiar els fons marins i van descobrir la serralada més gran de tot el planeta. La majoria estava submergida i recorria tot l'oceà Atlàntic pel seu centre, des d'Islàndia fins al sud d'Àfrica, continuava per l'oceà Índic i després pel Pacífic, per sota d'Austràlia i fins a la Baixa Califòrnia, per desviar-se després fins a Alaska. En total, uns 75.000 km de llargada, uns 2.000 d'amplada i gairebé 3.000 m d'alçada.

Al centre d'aquesta cadena muntanyosa hi havia una fissura (canyó, rift) de 10 km d'amplada que la recorria sencera. Semblava que la Terra s'estigués separant com la closca d'una nou. Quan es va calcular l'edat dels materials del fons marí, es va veure que a prop d'aquesta cadena muntanyosa, les roques eren molt joves i la seva edat augmentava a mesura que ens allunyàvem d'ella i ens apropàvem als continents.

La Teoria de l'Expansio del Fons Oceànic

Hess va arribar a la conclusió de que s'estava formant nova escorça oceànica a ambdós costats de l'esquerda central i que s'anava desplaçant, allunyant-se a mesura que se'n formava de nova. El fons de l'Atlàntic era com dues corretges de transmissió que transportaven escorça cap a Amèrica i Europa. A això li va dir expansió del fons oceànic.

Quan aquesta escorça xocava amb una massa continental, o amb una altra corretja de transmissió de sentit contrari, s'enfonsava cap al mantell i es fonia. Aquí era on anaven a parar tots els sediments. També explicava perquè els fons oceànics eren tan joves (175 milions d'anys) en comparació amb les roques continentals (perquè està en constant renovació). Era una idea excel·lent que explicava moltes coses. També va ser ignorada.