Expansió dels Regnes Cristians a la Península Ibèrica (Segles XII-XV)

Mapa 5: Expansió dels Regnes Cristians als Segles XII i XIII a la Península Ibèrica

El mapa objecte de comentari fa referència al moment de màxima expansió, quan els cristians arriben a dominar tota la península, a excepció del Regne Nassarita de Granada (1238-1492).

La Península Ibèrica l'any 1230

Ens trobem en vigílies de la unió dels regnes de Castella i Lleó. Després de la derrota dels Almohades en les Navas de Tolosa (1212), els cristians van iniciar l'ofensiva definitiva contra Al-Àndalus.

Avanç de Castella i Lleó

• Durant els últims anys del regnat d'Alfons VIII, Castella va ocupar totalment La Manxa, estenent el seu regne fins a Sierra Morena.
• Les dificultats successòries van alentir l'avanç, que no es va reprendre fins que Ferran III, abans d'unir l'herència castellana a la lleonesa del seu pare Alfons IX, va iniciar la conquesta de Baeza i Úbeda.

Avanç del Regne Lleó i Portugal

Abans de 1230, el rei lleonès Alfons IX, aprofitant la debilitat castellana, va iniciar un ràpid avanç que li va permetre afegir al seu regne Extremadura (desbancant Càceres i Badajoz). Similar va ser l'avanç cap al sud del Regne de Portugal a l'extremadura portuguesa.

Corona d'Aragó i Navarra

• A l'est, la Corona d'Aragó, sumida en les lluites que es mantenien al sud de França i la minoria d'edat de Jaume I, no va poder superar les conquestes d'Alfons II al sistema ibèric (Terol) a finals del segle XII.
• Navarra, encaixonada entre Castella i Aragó, va haver de resignar-se a què la primera li prengués el País Basc.

Situació d'Al-Àndalus

Al-Àndalus va quedar dividida després de la derrota almohade en petits regnes de Taifes que difícilment podrien resistir als cristians. El seu territori va quedar limitat a:

1. Balears
2. Algarve
3. Andalusia
4. Múrcia
5. València

L'Empenta Imparable entre 1230 i 1250

Els dividits i debilitats andalusins, sense ajuda nord-africana, van ser incapaços de detenir l'avanç cristià.

Conquestes Clau

• Portugal va avançar en direcció nord-sud fins a l'Algarve.
• Catalunya i Castella, sota la direcció de Ferran III, van ocupar tota Sierra Morena, la vall del Guadalquivir (Còrdova 1238 i Sevilla 1248) i Múrcia.
• La Corona d'Aragó, abandonades les seves ambicions a França, va ocupar València i Balears, posant les bases per a futura expansió cap a Sicília.

El Regne de Granada

D'Al-Àndalus només van quedar les restes que els cristians van respectar. Destacava el Regne de Granada, dirigit pels Nazarites (1237), vassall de Castella. També existien taifes a Jerez, Bòbila o Arcos de la Frontera, tots ells vassalls de Castella.

El Panorama a l'Any 1400

La divisió entre els regnes cristians i el musulmà es va perfilar definitivament al llarg del darrer quart del segle XIII i la totalitat del XIV.

Consolidació de Fronteres

• Castella va haver d'acceptar l'avanç de la Corona d'Aragó cap al sud a la zona de Múrcia-Alacant, un cop consolidades les fronteres amb Portugal i Navarra.
• Després de la conquesta de les taifes de Cadis, Bòbila, Jerez o Arcos de la Frontera, l'interès castellà es va centrar en el Regne de Granada.

Lluita contra Granada

Durant un segle i mig de contínues ràtzies a la frontera, els castellans van avançar pel camp al sud del Guadalquivir, empenyent els granadins cap a la Serralada Subbètica. Les conquestes de Priego i Alcalá la Real en són clars exemples. D'altra banda, els castellans van mantenir una dura lluita contra granadins i nord-africans a la zona de l'Estret de Gibraltar, que no es va saldar amb victòria fins que Alfons XI els va derrotar el 1340 i va conquerir Gibraltar el 1349.