Fauvisme i Henri Matisse: Origen, Característiques i Obra Clau

L'Origen del Fauvisme: Una Gàbia de Salvatges

El nom fauvisme prové d’una connotació despectiva, que se’ls va atorgar en una crítica a les obres d’aquest tipus exposades al Saló de Tardor de 1905. Louis Vauxcelles va dir: “Això és una gàbia de salvatges”, paraula que en francès és fauve. Els pintors que es van donar per al·ludits van necessitar posar un nom a aquest estil, de manera que van anomenar-se fauvistes arran de la crítica de Vauxcelles.

Artistes Clau del Fauvisme

Els més destacats van ser Maurice de Vlaminck, Georges Braque, André Derain i, com a figura central, Henri Matisse, referència indispensable i gran líder que arrossega el grup.

Característiques Principals del Fauvisme

Els fauvistes tenien unes bases determinades que seguien:

• Ús de colors purs i sense matisos

  André Derain deia: “Faig servir els colors com si fossin cartutxos de dinamita”, en el sentit que traçava colors molt pujats, o altrament dit, amb molta saturació. A més, es fa ús de colors complementaris per crear grans contrastos, que semblen aleatoris i violents, però al darrere hi ha un procés d’estudi i reflexió.

• Desaparició de l’espai i la perspectiva

  Aquesta característica és una conseqüència de l’alteració i confusió que generen els colors tan purs. Els postimpressionistes com Gauguin i Van Gogh ja havien introduït aquest mètode, eliminant petits detalls i ombres, però els fauvistes ho fan de manera molt directa i clara, sense cap sensació de profunditat.

• Ombres pintades de manera singular

  Per exemple, al quadre d’André Derain Muntanyes de Cotlliure (1905), pinta les muntanyes vermelles i la seva ombra de color lila.

• Pinzellada expressiva i gruixuda

  Sovint feta directament amb l’espàtula, intentant expressar l’estat d’ànim de felicitat, satisfacció i eufòria de l'artista. Un dels trets més característics del fauvisme és la discontinuïtat, recurs utilitzat per fer visible la pinzellada.

Resumint, el fauvisme era un estil que volia trencar amb l’art del passat a partir del coneixement dels contrastos entre els colors purs i suposa una herència del postimpressionisme.

Henri Matisse i L'Habitació Vermella

L'ús del color i les influències de Matisse

Pel que fa a l’ús del color, Matisse sempre triava un color perquè fos protagonista en la seva composició. L’habitació vermella n'és un clar exemple, on predomina el color vermell. Henri era un gran col·leccionista d’art africà, cosa que es veu reflectida en la seva obra per les idees simplificades i pel primitivisme que desprenen. També li interessaven les petites miniatures que es feien antigament en els llibres medievals i la decoració arabesca, i va adoptar aquestes idees miniaturistes i de detallisme, encara que treballés pintures grans. Arran de la feina del seu pare, va presentar una gran fascinació pels teixits, i ho representa a les pintures fent molts colors que es barregen i contrasten entre ells.

Anàlisi de L'Habitació Vermella (1908)

És la primera obra de Matisse on pinta una cambra com a habitació privada i de repòs. El tema de la finestra també és molt innovador i representa el més enllà. També es creu que la cadira enfocada cap a l’espectador és un símbol d’acolliment.

Matisse, en la seva evolució com a pintor, es va anar fent més complex. Quan va pintar L’habitació vermella (1908), el fauvisme ja feia tres anys que era vigent, i Henri començava a realitzar composicions més ambicioses. El quadre és una transició del fauvisme que introdueix la complexitat que apareix posteriorment, buscant una pintura més plana, més harmònica i un pas cap a la radicalitat del color.

L'obra va ser encarregada per un conegut marxant d'origen rus, Sergei Shchukin. Matisse es va decantar pel vermell perquè era el seu color favorit, encara que al principi havia de realitzar l’obra en blau i en tonalitats verdes. La seva funció principal era decorativa.

Models, Influències i Llegat de Matisse

Matisse va rebre influència de Paul Gauguin, Paul Cézanne i Vincent van Gogh.

Matisse va ser un pintor de gran èxit durant els seus primers anys d’ofici, fins que li va sorgir la competència de Pablo Picasso. Aleshores, el públic va apreciar més l’art d’aquest últim, molt més impactant i diferent. Malgrat que tots dos fossin competidors i rivals, sabien que ambdós eren brillants artísticament. Picasso va dir: “Quan un dels dos mori, l’altre no tindrà ningú amb qui parlar de pintura.”

Matisse va servir de referent a molts altres pintors, com ara Maurice de Vlaminck o Raoul Dufy.