La felicitat segons Aristòtil

L’autèntic fi últim de la vida humana segons Aristòtil

hauria de ser “autosuficient”, és a dir, bastant desitjable per si mateix com per a que, qui el posseeixi, ja no desitgi res més. Per últim, el bé suprem de l’home haurà de consistir en algun tipus d’activitat que li sigui peculiar, que sigui realitzada d’una manera excel·lent. El bé per a cada classe d’éssers consisteix en acomplir adequadament la seva funció pròpia.

Aristòtil considera que l’home no és una excepció en els éssers naturals

però l’activitat que anem cercant, clau del meu últim de l’home ha de ser una activitat que permeti ser feta contínuament, perquè del contrari podria tractar-se de la més representativa d’una classe d’éssers. Aristòtil ens recorda que tots tenim una missió que complir en la comunitat, i que el nostre deure moral és fer bé el nostre paper en ella, per al qual és necessari que cada un adquireixi les virtuts corresponents a les seves funcions socials. A continuació es pregunta si hi ha una funció pròpia de les l’èsser humà i la resposta que dona Aristòtil és que la felicitat més perfecta per a l’ésse humà resideix en l’exercici de la intel·ligència teòrica i en la contemplació o comprensió dels coneixements, ja que són activitats que provoquen satisfacció per sí mateixes i que a més es poden dur a terme contínuament.

De totes formes, Aristòtil admet que aquest no és l’únic camí per arribar a la felicitat

sinó que es pot accedir ella mitjançant l’exercici de l’enteniment pràctic. És a dir, dominar les passions i aconseguir una relació estable amb el món natural i social en el que estem integrats, en la qual cosa ens ajuden les virtuts. Hi ha dos tipus de virtuts:

Virtuts intel·lectuals:

les pròpies de l’intel·lecte teòric (intel·ligència, ciència, sabiduria), i les pròpies de l’intel·lecte pràctic (prudència, art o tècnica, discreció, perspicàcia i bon consell).

Virtuts ètiques:

les pròpies de l’autodomini (fortalesa o coratge, temprança o moderació, pudor) i les pròpies de les relacions humanes (justícia, generositat  o liberalitat, amabilitat veracitat, bon humor, afabilitat, magnificència i magnanimitat).

Una persona virtuosa, per tant, serà una persona feliç, però ha de menester per a això viure en una societat regida per bones lleis. Perquè el logos, aquesta capacitat que ens fa possible la vida contemplativa i la presa de decisions prudents, també ens capacitat per a la vida social. Per això l’ètica no es pot desvincular de la política, ja que la felicitat només és possible en una polis dotada de lleis justes. En resum, l’ètica aristotèlica afirma que existeix la moral perquè els éssers humans cerquen inevitablement la felicitat, i per arribar a aquest objectiu hem de menester les orientacions morals. Aristòtil va entendre la vida moral com a mode d’autorealització i, per això, deim que l’ètica aristotèlica pertany al grup d’ètiques eudemonistes, és a dir que cerquen la felicitat com a finalitat de la vida humana, però que en tenen aquesta, plaer.