Felicitat, moral i política: Plató vs. Mill

Objeccions a la felicitat

Felicitat inassolible

La felicitat és inassolible. Resposta: La felicitat són moments ocasionals. Objectiu: minimitzar el dolor, maximitzar el plaer i exercitar facultats superiors. Diversificar plaers, no crear expectatives errònies i alternar tranquil·litat i excitació. Causes d'infelicitat: egoisme i ignorància.

S'ha d'aprendre a viure renunciant a la felicitat. Resposta: El sacrifici o la renúncia a la felicitat pròpia no són mai un bé en si mateixos. Només si serveix per augmentar la utilitat i la suma total de felicitat.

Moral egoista

La moral utilitarista és egoista. Resposta: El principi d'utilitat consisteix en aconseguir la felicitat pròpia i la de tots els afectats. La recerca de la felicitat afecta també a les persones del nostre entorn. Àmbit privat: considera els interessos dels afectats i comprova que la nostra acció no els perjudiqui. Àmbit públic: prendre decisions equitatives que considerin els interessos dels afectats i no perjudiquin la felicitat general. Avaluar el bé d'una acció a partir de les seves conseqüències permet garantir l'assoliment del principi de la màxima felicitat.

El principi d'utilitat

Com provar el seu valor?

Utilitarisme: la felicitat és el fi últim i bé suprem per a l'ésser humà. Es demostra que la felicitat és desitjable mitjançant l'empirisme. Empirisme: la prova que una cosa és desitjable perquè tothom la desitja (tota persona desitja la seva felicitat, així que és un bé per a ella mateixa). La felicitat general és un bé per si mateixa perquè ningú busca més enllà. El fi últim de la nostra vida és la felicitat i és bé suprem (perquè és l'únic que tothom desitja). La felicitat és un fi, però no és l'únic fi (diners, fama, poder, virtut). Qualsevol bé que desitgem constitueix una part de la felicitat mateixa i només seran desitjables en la mesura que ens permetin assolir-la. Felicitat: no és una idea abstracta, és un conjunt de béns concrets que ens porten a ella. Principi hedonista: tendim a repetir i buscar situacions que ens donin plaer i a evitar o disminuir el dolor.

Comparació: Ètica i Política

Ètica

Plató

S'ha d'aconseguir el bé per ser feliços, però a vegades s'ha de sacrificar la felicitat individual per poder ser feliç i fer el bé. Per fer el bé s'ha de seguir el que la teva part predominant de l'ànima t'indica. Per a ell és més important fer el bé i sobretot fer el bé per a la societat que la felicitat. Per a Plató el bé és la Idea suprema del món intel·ligible. Si les persones aconsegueixen el bé voldrà dir que han aconseguit passar de l'enganyós món sensible al món intel·ligible. Però solament podrà arribar al món de les idees les persones que els hi predomini la part racional a la seva ànima. → Plató és racionalista i idealista.

Mill

Per a Mill el bé és igual que la felicitat i que el plaer. Segons ell la finalitat de tot és trobar la felicitat i això s'aconsegueix amb el màxim plaer pel màxim nombre de persones. Segons Mill no hi ha aquest dualisme metafísic de Plató i no s'ha de sacrificar la felicitat, ja que l'últim fi de l'ésser humà és aquesta. Per a ell la llibertat és la base de tot i no has de limitar-te segons el que"predomini la teva ànim", però per a Mill no existeix aquesta divisió de l'ànima. Mill és empirista, utilitarista, liberalista i hedonista.

Política

Plató

Per a ell t'has de sacrificar pel poble, és a dir, has de fer el bé per davant d'aconseguir la teva felicitat individual, ja que és més important la felicitat i el benestar de la societat. Ell està a favor d'una monarquia absolutista del filòsof rei. Per a ell la societat s'ha de dividir en funció de la part de l'ànima que et predomini. Les persones irascibles i concupiscibles són inferiors a les racionals. Cada part de l'ànima té una sèrie de professions assignades que s'han de complir si o si. Plató, pel que fa a la política, és un autor molt classista.

Mill

Per a ell no és incompatible la pròpia felicitat amb la felicitat en comú. Ell està a favor d'una democràcia representativa. També està a favor que els ciutadans siguin lliures d'escollir la professió i allò que més els agradi. No és necessari seguir la part predominant de l'ànima, ja que per a ell no existeix aquesta divisió.