Fibra Òptica i Ones Electromagnètiques: Guia Completa

Fibra Òptica i Ones Electromagnètiques

Fibra òptica:
La fibra òptica és un mitjà pel qual viatja la llum, o bé, els diferents colors (longituds d'ona (λ)) que la composen.

Parts d'una fibra òptica

El cable de fibra òptica està compost per un nucli de fibra, un revestiment, una coberta, unes fibres protectores i la coberta del cable.

Tipus de fibra

• Fibra Monomode.
• Fibra Multimode. N'hi ha 2 tipus en funció de l'índex de refracció:
  • De salt d'índex.
  • D'índex gradual.

La fibra del tipus Multimode té múltiples modes de propagació, és a dir, utilitza diferents longituds d'ona.

Components d'una línia de fibra òptica

Tot sistema de transmissió té un emissor, un canal i un receptor. Aquí el canal és la fibra de vidre. L'emissor o cap transmissor (TX), és un component format per una font de llum, un sistema de modulació, varis elements òptics d'acoblament a la fibra i un embolcall. El camp de l'electrònica que treballa amb la llum s'anomena Optoelectrònica.

Les fonts lluminoses que s'utilitzen són de dos tipus:

• El LED (Light Emitting Diode) o díode emissor de llum. En aquest cas un díode IrDA o d'infrarojos.
• El ILD (Injection Laser Diode) o díode d'injecció làser o de llum coherent (també anomenats làsers de semiconductor o laser diode).

Tipus de làsers semiconductors

Els díodes làsers de semiconductor utilitzats en fibra òptica poden ser de diferents tipus i tecnologies, on podem destacar els següents:

• Els làsers FP (Fabry Perot).
• Els làsers DFB (Distributed Feedback), que són una modificació dels anteriors.
• Els làsers VCSEL (Vertical Cavity Surface Emitting Laser).

DWDM

La idea consisteix en què per una mateixa fibra viatgin diferents longituds d'ona simultàniament sense interferències. Aleshores, cada longitud d'ona representa un canal òptic dintre d'un canal físic (fibra).

Tecnologia CWDM

La tecnologia de multiplexació per divisió aproximada de longitud d'ona o CWDM (Coarse Wavelength Division Multiplex) és una altra variant de la WDM, que s'utilitza en l'accés metropolità en sistemes de curt abast punt a punt.

Operadors

A Espanya hi ha 6 tecnologies que es reparteixen aquest mercat i són les següents:

• ADSL (Telefónica/Jazztel).
• Cable FO/Cx (Ono/Auna).
• LMDS (Local Multipoint Distribution Systems).
• Satèl·lit.
• PLC (Power Line Connection).
• UMTS-G3-GPRS-HSDPA/PCMCIA

Operadors: AUNA (Aragó, Catalunya, Madrid, gran part d'Andalusia i Canàries).

• ONO (Balears, Cantàbria, Comunitat Valenciana, Castella, Comunitat Murciana, i les províncies andaluses de Cadis i Huelva). ONO va absorbir AUNA l'any 2005.
• R CABLE (Galícia).
• TELECABLE (Astúries).
• EUSKATEL (País Basc).
• TENARIA (la Rioja i Navarra).

SARDANA

El projecte SARDANA (Single-fibre-tree Advanced Ring-based Dense Access Network Architecture) té com a objectius:

• El Context Digital: Noves infraestructures de banda ampla.
• La Llar i inclusió de ciutadans: Inclusió de tota la població en la Societat de la Informació per a millorar la qualitat de vida i la participació ciutadana, focalitzant l'actuació en col·lectius en risc d'exclusió.

Estructura i funcionament d'una xarxa PON (Passive Optical Network)

Una xarxa òptica passiva està formada bàsicament per:

• Un mòdul OLT (Optical Line Terminal - Unitat Òptica Terminal de Línia) que es troba en el node central.
• Un divisor òptic (splitter).
• Varies ONUs (Optical Network Unit - Unitat Òptica d'Usuari) que estan ubicades en el domicili de l'usuari.

La transmissió es realitza aleshores entre l'OLT i l'ONU que es comuniquen a través del divisor, funcionant d'una manera o altra depenent de si el canal és ascendent o descendent.

RedIRIS

La xarxa espanyola d'interconnexió del món acadèmic i d'investigació va néixer l'any 1988 sota el nom de RedIRIS.

Mesures bàsiques en el domini de la freqüència

Les mesures bàsiques en el domini de la freqüència requerides en els sistemes WDM són les següents:

• Mesura de la potència del canal.
• Mesura de la longitud d'ona central del canal.
• Mesura de l'espai entre senyals.
• Mesura de la relació senyal/soroll OSNR.
• Mesura de la potència total dels senyals òptics.

Connectors de Fibra Òptica

Les diferents tipus de fibres poden utilitzar diferents tipus de connectors, com ara:

• Connector VF-45.
• Connector LC.
• Connector SC.
• Connector ST.
• Connector MT-RJ.
• Connector FDDI.
• Connector FC.
• Connector SMA-905.
• Connector SMA-906.

En el mercat també podem trobar adaptadors pels diferents tipus de connectors:

• Adaptadors ST-ST.
• Adaptadors ST-SC.
• Adaptadors dobles SC-SC.
• Adaptadors FSD dobles.
• Adaptadors FDDI-ST.

A l'hora de triar un cable de fibra hem d'anar en compte amb les seves característiques com ara:

• Grandària del cable.
• Diàmetre del revestiment.
• Diàmetre del nucli.
• Tipus de fibra.
• Atenuació.
• Mínim ample de banda (3 dB).
• Radi de curvatura mínima.
• Temperatura de treball.

Connectors per a Fibre Channel

En el camp de les xarxes FC (entorns SAN) podem trobar diferents tipus de connectors com ara:

• SFP-SFP.
• SFP-HSSDC2 (H2FC).
• SFP-DBm.
• SFP-HSSDC.
• HSSDC2-HSSDC2.
• HSSDC2-DBm.

Enllaç per ones

La nova tecnologia Wireless permet la connexió dels diferents dispositius d'una xarxa per mitjà de les ones electromagnètiques.

Les diferents tecnologies sense fils que hi ha en el mercat són les següents:

• Estàndard 802.11 (b-11 Mb/s; g-54 Mb/s; a-54 Mb/s; n-300 Mb/s MIMO).
• Home RF.
• AirPort (Apple), versions (802.11) b i g.
• Bluetooth.

Ones Electromagnètiques

Ones electromagnètiques

Les ones electromagnètiques són el resultat de l'existència conjunta d'un camp elèctric i d'un de magnètic, produïts pel pas d'un corrent elèctric per un mitjà sòlid conductor o bé gasós.

Les ones electromagnètiques de l'espai lliure, com ara les de la ràdio o bé la llum, són de la mateixa naturalesa que les produïdes pel pas d'un corrent elèctric per un conductor. Unes, en l'espai es propaguen en totes direccions i les altres són guiades pel conductor en una sola direcció.

• A baixes freqüències com ara els 50/60 Hz de la xarxa de distribució elèctrica, s'utilitzen els conceptes de resistència, impedància i reactància, però ara bé, a altes freqüències, de l'ordre de MHz, perd importància el moviment de les càrregues elèctriques en els conductors o intensitat, que és substituïda per les variacions de la intensitat dels camps elèctrics i magnètics exteriors al conductor.
• De les 4 lleis de la teoria electromagnètica de Maxwell es poden treure les següents conclusions:
  • Les ones electromagnètiques són del tipus transversal i es propaguen en línia recta.
  • El camp elèctric i la intensitat del camp magnètic són perpendiculars entre si, a l'igual que la direcció de propagació.
  • El camp elèctric i magnètic estan en fase. El camp magnètic és màxim on el corrent és màxim, i el camp elèctric és màxim quan ho és la tensió.
  • La velocitat de propagació de les ones electromagnètiques coincideix amb la velocitat de propagació de la llum en el buit (300.000 Km/s).

Producció d'ones electromagnètiques

Com hem dit fins ara les ones electromagnètiques estan formades per l'associació de dos tipus d'ones: unes de tipus elèctric i altres de tipus magnètic. Totes dues provenen del camp elèctric i magnètic disposats perpendicularment entre si i amb la direcció de propagació.

Tipus de polarització

El factor de polarització és molt important i pot ser constant o canviant. El tipus de polarització condiciona també el tipus d'antena. La polarització pot ser de dos tipus:

• Polarització Lineal: dos tipus:
  • Polarització vertical: el camp elèctric és vertical i el camp magnètic és horitzontal.
  • Polarització horitzontal: el camp elèctric és horitzontal i el camp magnètic és vertical.
• Polarització Circular o El·líptica.

En la transmissió i recepció de senyals per satèl·lit el senyal és polaritzat de forma circular o el·líptica, i aleshores pot ser circular a dretes o circular a esquerres.

Modificacions en la trajectòria de les ones

Les ones es transmeten des d'un focus que les origina en totes les direccions per això, en ocasions, traspassen i es propaguen a través de mitjans diferents i és aleshores quan la seva trajectòria pot arribar a patir desviacions importants. Aquestes modificacions poden ser de tres tipus:

• Modificacions per reflexió.
• Modificacions per refracció.
• Modificacions per difracció.

Modificacions per reflexió:

Qualsevol tipus d'ona quan xoca contra un obstacle o un mitjà molt més dens que no pot traspassar, sofreix una desviació en la seva trajectòria reflexant-se, de manera que l'angle amb el que ho fa (angle de reflexió (â)) és igual que a l'angle d'arribada al mitjà (angle d'incidència (á)).

Modificacions per refracció:

La refracció té lloc quan les ones passen de determinat mitjà de propagació a una altra diferent.

Índex de refracció: el mitjà de sortida afavoreixi o impedeixi el pas de les ones.

La dispersió:

En Física s'anomena dispersió al fenomen de separació de les ones de diferent freqüència en travessar un material.

Modificació per difracció:

En física, la difracció és un fenomen característic de les ones que consisteix en la dispersió i corbat aparent de les ones quan troben un obstacle. La difracció ocorre en tot tipus d'ones, des d'ones sonores, ones en la superfície d'un fluid i ones electromagnètiques com la llum i les ones de ràdio.

Emissió d'ones en una antena

Una antena elemental no és més que un conductor amb un extrem connectat a terra que permet alliberar en forma d'ones electromagnètiques una oscil·lació elèctrica.

Transmissió d'ones electromagnètiques

Una ona electromagnètica procedent d'una antena emissora s'expandeix en totes direccions, segons una font de propagació en forma esfèrica. Però, principalment ho fa en dues direccions, una la terrestre, que avança sobre la superfície de la Terra, i l'altre, l'espacial, que segueix el camí de les capes atmosfèriques.

Ones terrestres

Les ones terrestres són aquelles que es propaguen sobre la superfície de la Terra o molt a prop d'ella. La seva propagació pot ser de tres maneres diferents:

• L'ona superficial es propaga per la superfície de la Terra seguint la seva curvatura.
• Propagació directa: És la propagació des de l'antena de l'emissor fins al receptor (unió visual).
• Propagació reflexiva: És la reflexió sobre la superfície de la Terra o els obstacles que troba pel camí.

Ones espacials

Les ones espacials són les que es projecten des de l'antena cap al firmament sense arribar a la superfície. Les ones espacials es poden classificar en dos tipus:

• Ones troposfèriques.
• Ones ionosfèriques.

Les ones troposfèriques es propaguen en zones properes a la superfície, fins els 10 Km, mentre que les ones ionosfèriques o fan per sobre dels 10 Km fins els 500 Km, en la zona coneguda com Ionosfera.

L'objectiu d'enviar-les cap a la Ionosfera és desviar la trajectòria de les ones electromagnètiques fent-les retornar de nou a la superfície terrestre, en un lloc molt llunyà del punt d'emissió.

Ones troposfèriques

Les ones troposfèriques són les que es propaguen per la troposfera, que és la regió de l'atmosfera situada entre els 300 i 10.000 m (10 Km) d'alçada situada per sobre de la superfície terrestre, formada principalment per oxigen i nitrogen. Les comunicacions per dispersió resulten útils en la transmissió de senyals de televisió o telefonia utilitzant grans potències i antenes direccionals amb senyals de VHF, UHF.

La Ionosfera

La Ionosfera és una sèrie de capes d'aire ionitzat per la radiació del Sol amb propietats elèctriques diferents a les de les capes inferiors. La reflexió de les ones electromagnètiques depèn de la presència d'electrons lliures en aquesta zona. Quan les ones de ràdio xoquen obliquament amb la Ionosfera es reflexen cap a terra, menys les ones de λ molt curta que són refractades i surten cap l'espai. La Ionosfera es divideix en 4 capes anomenades de Kennelly-Heaviside:

• Capa D: A 50 Km d'alçada.
• Capa E: A 120 Km d'alçada.
• Capa F1: A 200 Km d'alçada.
• Capa F2: A 300 Km d'alçada.

Capa D

La capa més propera a la troposfera és la capa D, que oscil·la entre els 20 i 80 Km encara que el seu valor central està aproximadament al voltant dels 70 Km. Aquí la ionització és molt petita i procedeix de les radiacions solars molt intenses, el que significa en la pràctica, existeix només durant el dia que és quan el Sol irradia una major energia sobre la Terra.

Capa E

Per sobre dels 80 Km i fins els 140 Km, la capa E permet retornar ones electromagnètiques fins una distància de 2.000 Km del punt d'origen. La màxima propagació té lloc durant el dia, però no pateix una anul·lació total durant la nit si bé aleshores redueix en gran part la seva influencia.

Capa F

La capa F és la més important i té alçades mitges entre 200 i 400 Km. Les capes D i E quasi desapareixen durant la nit, especialment la primera, però succeeix el mateix amb la segona, ja que la diferència entre el dia i la nit o bé les estacions de l'any, l'afecten només en un canvi d'espessor, densitat de ionització i altura respecte al terra. Durant les hores de Sol, la capa F se subdivideix en dues capes, anomenada F1 i F2. La inferior F1 es mou entre 140 i 250 Km, durant el dia i s'eleva durant la nit.

Influència de la Ionosfera sobre l'ona electromagnètica

La influència de la Ionosfera sobre l'ona electromagnètica depèn de l'angle de propagació. Tota emissora de ràdio emet en totes direccions normalment. Per a comprendre el comportament de la Ionosfera plantejarem tres casos:

• Angle d'incidència molt gran:

  Representa l'ona (radiació) que rebota en la capa ionitzada i sense travessar-la retorna a terra. Aquí direm que les ones han petit una reflexió. Aquí l'angle de propagació â és molt petit i el d'incidència á és molt gran (són complementaris).

• Angle d'incidència mitja:

  Aquí les ones xoquen amb un angle tal que es refracten seguint una trajectòria suficientment corba per a retornar de nou a terra.

• Angle d'incidència molt petit:

  Si l'angle d'incidència á de les ones electromagnètiques és molt petit, és a dir un angle de propagació â molt elevat, succeeix que aquestes ones traspassen la Ionosfera i es perden en l'espai.

Propagació d'ones EM en les antenes omnidireccionals

Una antena omnidireccional (antena Marconi) emet ones electromagnètiques en totes les direccions possibles de l'espai. Així la recepció pot arribar per mitjà:

• D'una ona directa.
• Per una ona reflexiva sobre la superfície de la Terra.
• Per una ona troposfèrica.
• Per una ona reflexiva en la Ionosfera.
• Per una ona refractada en la Ionosfera.
• Per una refracció múltiple en varies capes d'aquesta.

Casos particulars de la propagació

Durant la propagació de les ones electromagnètiques a través de la Ionosfera pot succeir que aquestes no segueixin una sola reflexió o refracció sinó que siguin varies les vegades que les ones acudeixin a la Ionosfera per a arribar a distàncies més llunyanes del punt d'emissió. Hi ha dos casos importants que es poden presentar:

• Reflexions múltiples:

  Si l'energia amb la que l'antena radia una ona electromagnètica és suficient per a compensar les pèrdues per absorció de la Terra i de la pròpia Ionosfera, les ones poden arribar teòricament a qualsevol punt de la superfície per a successives reflexions.

  Aquest procés no es repeteix indefinidament a causa del gran poder d'absorció de la Ionosfera sobre l'ona electromagnètica i també la superfície de la Terra no actua com un mirall ja que en cada reflexió disminueix l'amplitud del senyal.

• Refraccions múltiples:

  Si l'ona electromagnètica incideix en la Ionosfera amb un angle major que el de reflexió, aquesta ja no es reflexa, sinó que penetra en la mateixa i pot refractar-se, per a retrocedir a terra, o traspassar la capa ionitzada i seguir el seu camí a capes superiors. Les ones si es refracten o tornen a la superfície de la Terra, poden rebotar en la mateixa i arribar de nou a la Ionosfera per a patir una nova refracció. Per a què això succeeixi, la freqüència de l'ona electromagnètica ha de ser l'adequada en funció de l'angle de propagació.

  En cada refracció es perd part de l'energia de l'ona, i per tant l'amplitud del senyal es veurà molt reduït amb respecte a l'original.

Inconvenients per a la propagació de les ones EM

El Fading

El fenomen més conegut dintre de les pertorbacions és l'esvaïment o Fading, i és el que ocasiona variacions del senyal captat per l'antena, encara que es mantingui constant la intensitat del senyal en l'emissora.

L'esvaïment del senyal pot tenir lloc per moltes causes entre les que destacarem les següents:

• Recepció de senyal amb trajectòries diferents.

  Sobre un mateix punt poden confluir senyals que hagin seguit camins diferents. Una antena irradia ones en totes direccions o les dirigeix preferentment cap a una direcció determinada, però segons un angle de propagació podran arribar a un mateix punt tres tipus d'ones, una primera ona desprès de la reflexió en la Ionosfera, una segona desprès d'algunes reflexions i refraccions successives i una tercera que rebota en les capes superiors de la Ionosfera.

  Aquest és el cas ja conegut anteriorment dels tres senyals que arriben amb amplituds diferents a causa dels seus recorreguts diferents, i si arriben en fase sumen i viceversa.

• Esvaïments per canvis de la Ionosfera.

  Com que la Ionosfera és un conjunt de capes inestables (alçada / ionització) fa que encara que tinguem ben traçades les cartes de propagació, apareixen esporàdicament l'efecte d'esvaïment.

  L'esvaïment pot ser total o parcial si a l'antena hi arriba una ona directa (petita atenuació a causa del senyal reflexat). També es pot produir tot el contrari, és a dir, una suma que pot comportar en el cas de la ràdio un augment de la potència sonora.

  Però això no es manté indefinidament a causa de les fluctuacions d'aquesta capa (esvaïment fluctuant).

  Per a evitar el Fading i poder obtenir una recepció constant, es recorre a disposar varies antenes equidistants separades una certa distància i connectades al mateix receptor.

  Les antenes es compensen les unes amb les altres i el receptor té preparada la seva entrada per a rebre només el senyal més potent.

Sorolls atmosfèrics

Es coneix com a sorolls atmosfèrics a les pertorbacions que tenen lloc en l'atmosfera i que produeixen ones de freqüència que estan dintre de la gamma que puguin rebre.

Sorolls de l'espai

Quan escoltem una emissora de ràdio de nit, sobre tot en AM, sentim un soroll com si s'estigués fregint alguna cosa, i el que sentim és el xisporreteig incoherent de l'estàtica. L'estàtica de la ràdio prové del ball aleatori dels electrons i les ones electromagnètiques que hi ha en l'espai, que tenen el seu origen en el famós Big-Bang.

Sorolls industrials

Les fonts productores de soroll elèctric que ens envolten són moltes i variades com ara:
interruptors, electrodomèstics amb motors elèctrics, llums fluorescents, és a dir
qualsevol aparell que produeixi guspira pot arribar a molestar o interrompre la recepció.
Els paràsits produïts pels diferents aparells elèctrics, arriben als receptors per la xarxa
elèctrica o bé per lantena si aquesta està a prop dells. Colocar filtres, o antenas amb millor orientacio.

Banda de les Microones
La banda de les Microones (Microwaves) està en la porció de lespectre
electromagnètic que cobreix les freqüències des dels 3 GHz fins als 300 GHz, amb una
longitud dona de 10 cm fins a 1 mm.
Propagació de les Microones
Les microones ocupen una porció de lespectre entre 1 GHz i 300 GHz, amb una
longitud dona entre 10 cm i 1 mm respectivament. En la pràctica són ones de lordre
d1 GHz a 12 GHz. La banda espectral de les microones es divideix en sub-bandes,
com es pot veure en la següent taula.
SUB-BANDES FREQÜÈNCIA LONGITUD DONA APROXIMADA
S 1,5 GHz a 8 GHz 10 cm
X 8 GHz a 12,5 GHz 3 cm
K 12,5 GHz a 40 GHz 1,1 cm
Q 40 GHz a 50 GHz 0,8 cm

Tipus dòrbita
Una de les característiques dun sistema de satèl·lits és la distància a la que aquests es
troben de la Terra. Aquesta distància rep el nom dòrbita. Aleshores, segons lòrbita
on estan situats, els podem classificar en:
?? Satèl·lits HEO (High Earth Orbit).
?? Satèl·lits GEO (Geostationary Earth Orbit).
?? Satèl·lits MEO (Middle Earth Orbit).
?? Satèl·lits LEO (Low Earth Orbit).

Lòrbita GEO presenta els
següents problemes:
?? Està molt lluny de la Terra (retard).
?? Només és vàlida en leix equatorial i està saturada (problemes en latituds molt
altes N/S)
?? El senyal de recepció és dèbil a causa de la gran àrea de cobertura i la densa
capa de latmosfera a travessar.
?? Les latituds molt situades al nord i al sud reben poca potència.

Tipus de feix dun satèl·lit GEO:
?? Feix global (Global Beam): És la màxima àrea visible des del satèl·lit, un 42%
de la superfície terrestre.
?? Feix hemisfèric (Hemi-global): És la suma de feixos de zona i pot arribar al
20% de la superfície terrestre.
?? Feix zonal: És una zona amplia de cobertura de fins al 10% de la superfície
terrestre.
?? Feix puntual (Spot beam): És la cobertura de màxima potència dun determinat
feix.

Tipus de Satèl·lits artificials
D'acord amb això poden ser:
?? De comunicació.
?? De Navegació (GPS).
?? Meteorològics (GOES).
?? D'estudi de recursos terrestres i marítims com el LANDSAT, SPOT…
?? Militars i d'espionatge
?? Científics (METEOSAT).

El GPS
El sistema GPS (Global Positioning System) o sistema de posicionament global està
format per una constel·lació de 24 satèl·lits NAVSTAR, 21 dels quals estan de servei i 3
en reserva, en una òrbita MEO a 20.200 Km, donant una volta a la Terra cada 12 hores.
A més el sistema consta de 5 estacions terrestres,

A-GPS
El sistema Assisted-GPS (A-GPS) és un complement (un software) al GPS tradicional
que aporta una reducció en el temps dinicialització. El GPS normal realitza una sèrie de
càlculs amb les dades que lenvien els satèl·lits per a determinar la posició actual.
Aquesta inicialització és costosa en temps a causa dels complexos càlculs. La solució
implementada en el sistema A-GPS consisteix en utilitzar una connexió HTTP via
telefonia mòbil per a demanar les dades a un servidor extern que fa els càlculs hi ens
envia el resultat de la nostra posició i la dels satèl·lits.

Companyies de sistemes GPS
TomTom és el fabricant holandès de GPS més gran del món. Fou creada en 1991, per
dos llicenciats de la Universitat dAmsterdam, TeleAtlas, principal proveïdora de mapes digitals.
Hi ha una altra companyia que li fa la competència i és Navteq, adquirida per Nokia

El llamp de la mort (el RADAR)
El radar (RAdio Detection And Ranging o detecció i medició de distàncies per ràdio)
sanomena lull verd i ens permet veure objectes metàl·lics encara que hi hagi boira,
núvols o fum. En un principi sutilitzaven ones continues, però desprès es van utilitzar
pols en la transmissió del senyal de radar. El radar no seria útil si no fos per un
dispositiu anomenat PPI (Plan Position Indicador) que és un TRC de color verd on es
veu l'eco de lobjectiu.
El radar actualmet té les següents aplicacions:
?? Militars
?? Aeronàutiques
?? Marítimes
?? Meteorològiques
?? Circulació i seguretat en ruta (trànsit)
?? Científics.
?? Seguretat.
Tipus radar:
?? RAR (Real Aperture Radar (no coherent)).
?? SAR (Synthetic Aperture Radar (coherent)).
Els sistemes RAR són equips on la grandària de lantena és controlada per la longitud
física de lantena. Són de disseny simple i es coneixen coma radars no coherents. La
seva resolució és pobre a baixa altitud i n'objectes propers. La seva longitud dona és
baixa.
Els sistemes SAR o radar dobertura sintètica van ser ideats per a donar imatges d'alta
resolució de la superfície terrestre (anys 50). Aquests radars permeten formar per mitjà
dun procés del senyal del radar, imatges de la superfície de la Terra amb resolucions de
lordre de metres. Els EE.UU. i la UE entre altres països han llançat a lespai tot un
.