Fichte: Realitat, Llibertat i els Impulsos de la Consciència

El Principi de Realitat i la Llibertat en Fichte

El principi de realitat es manifesta en la llibertat, marcant un trencament amb tota la filosofia clàssica. Tot i que hi hagi determinacions, sempre roman una activitat no fixable. Per a comprendre aquesta activitat, els conceptes provinents de la determinació no són suficients; han de funcionar com a conceptes d'acció, als quals s'arriba projectant els conceptes finits o determinats a l'infinit, és a dir, a l'àmbit de l'ideal. Aquesta és l'única manera de copsar el moment no fixable de l'acció.

Deures, Finalitats i Conceptes Pràctics

En aquest àmbit, ja no es parla de fets, sinó de deures i finalitats; ja no es parla de determinació, sinó de llibertat, que són conceptes pràctics.

La Reciprocitat entre Teoria i Pràctica

Cal remarcar que sense realitat no hi ha ideal, ja que aquest sempre està limitat per la realitat. Trobem un altre cop la ja esmentada reciprocitat teoria-pràctica, i veiem un altre cop que la consciència és un moviment de mediació entre l'ideal i el real.

Donada aquesta coimplicació, reciprocitat i tensió entre coneixement i acció, es desprèn que la ciència per si mateixa és una abstracció, i que el seu moment realment sempre està lligat a, i determinat per, finalitats pràctiques.

L'Ésser com a Impuls: La Concepció Dinàmica de Fichte

L'ideal apunta a la perfecció, completud i infinitud com a horitzó últim, mentre que el real s'hi oposa. Aquest apuntar és una tendència que sintetitza la finitud i la infinitud inherents a la consciència. Així, parlem d'una concepció de l'ésser no estàtica; no s'entén l'ésser com a substància, sinó com a impuls (Trieb: Fichte és el primer a usar aquest terme, que després utilitzarà Freud) o moviment vers a...

Els Impulsos Fonamentals de la Consciència

Aquesta tendència o impuls que constitueix la consciència es diversifica en:

• Impuls cognoscitiu: vers la veritat (creença en el món extern).
• Impuls moral: vers el bé suprem (creença en la llibertat).
• Impuls religiós: vers el diví (creença en un ordre moral-diví del món). Aquest impuls busca la completud total i la identificació amb Déu.
• Impuls estètic: vers la bellesa (sentiment d'harmonia), que condueix a la perfecta harmonia de la consciència. En aquest punt, Fichte va mantenir un diàleg amb Schiller.

Cadascun d'aquests impulsos correspon a un sentiment, perquè l'impuls és la manera en què la tendència de la consciència es determina.