Figures Clau de la Literatura Catalana Moderna

Quim Monzó: Narrativa i Estil

Quim Monzó és un escriptor català de finals del segle XX. Fou, a més, autor de lletres de cançons i guionista de ràdio i televisió, però és conegut per la seva narrativa curta, on no tendeix a l’ornament i la retòrica de la paraula, sinó a la restitució del seu valor original, creant així un llenguatge inimitable. La seva escriptura reflecteix la societat contemporània a través del tractament de les situacions sentimentals d’una manera seca, sense dramatisme, i de la creació d’una espècie de guia de la vida de ciutat, on els personatges desesperançats i avorrits es llancen a la recerca de noves il·lusions, retardant així la bogeria i la desolació.

Monzó utilitza la intertextualitat, la metaficció i la ironia en les seves obres: inclou ficcions prèvies ja conegudes pel lector i les inverteix i deforma, pervertint així la nostra lògica interna, interrogant i analitzant tant la història que conta com el propi lector. D’aquesta manera, aconsegueix crear històries que parlen sobre les invencions i les barreres que nosaltres mateixos ens imposem a través del treball del llenguatge, les ficcions, les il·lusions i les imatges que compartim els propis lectors. Les seves obres estan obertes a tota mena d’interpretació i de lector, deixant les seves ments obertes a tota mena de concepció. Destaquen les recopilacions Vuitanta-sis contes o El perquè de tot plegat.

Poesia Catalana: Postguerra als Anys 70

La postguerra fou una mena de grau zero per a la nostra literatura: la repressió fou molt dura, per la qual cosa els escriptors hagueren d’amagar-se per poder sobreviure i la publicació de les obres pràcticament es va impossibilitar. Durant aquest període, el gènere més important és la poesia, amb un valor simbòlic de resistència cultural i lingüística, on coincideixen autors consagrats amb altres de joves, com Maria Beneyto o Vicent Andrés Estellés, qui fan servir el simbolisme per fer una crítica de la situació del moment.

Hi ha una sèrie de corrents poètics:

• La poesia postsimbolista, que presenta una perfecció formal, un allunyament de la realitat i una humanització del contingut degut a l’experiència de la guerra i l’exili, amb autors com Carles Riba (Elegies de Bierville) o Josep Carner.
• La poesia d’avantguarda, centrada en l’experimentació formal, inspirant-se en tècniques expressives de les avantguardes de preguerra, i destacant J.V. Foix i Joan Brossa.
• La poesia realista, que presenta la realitat històrica del poeta, realitzant una crítica a les injustícies del règim franquista i exaltant els sentiments i ideals col·lectius a través d’un llenguatge viu, destacant Pere Quart (Cobles de l’exili).

Sorgeix, a més, un nou fenomen de masses: la Nova Cançó, un grup de cantants revolucionaris que protesten contra la dictadura a través de les seves cançons i tracten de recuperar l’ús habitual de la nostra llengua a través d’aquesta nova música popular. Cal destacar, entre els anomenats Setze Jutges, els cantants Raimon i Lluís Llach.

Vicent Andrés Estellés: Poeta del Poble

Vicent Andrés Estellés (V.A.E.) fou el millor poeta valencià del segle XX. Estudiant de periodisme i escriptor en la clandestinitat durant la postguerra, la seva concepció del poeta és la d’aquell home que connecta amb les classes més humils a través de les paraules. La seva obra literària està marcada per les seves experiències vitals. Amb un verb clar i senzill que enfronta varietats atemporals i apàtrides alhora que s’arrela a la seva terra i moment, traspassa tota mena de fronteres polítiques, lingüístiques i generacionals. La seva llengua literària és una barreja de la tradició clàssica valenciana, la llengua normativa del segle XX i el valencià col·loquial de l’Horta de València.

Utilitza persones gramaticals amb què el lector es familiaritza de seguida; i presenta gran varietat de formes, tons i estructures, esdevenint la consciència de la col·lectivitat o salvant de l’oblit allò que hem viscut, fent un inventari d’aquelles petites coses que, juntes, componen l’existència.

Els principals temes que tracta V.A.E. són:

• La mort: ja sigui personificada –amb qui dialoga– o comuna, quotidiana, humanitzada per poder entendre allò incomprensible.
• L’amor: barrejat amb la fisiologia, el sexe i la vida, mostrant la lluita entre cos i ànima.
• El poble i el país: simbolitzant un compromís amb la classe treballadora i la terra, a més de ser la veu i la consciència del poble.

La seva obra clau és el Llibre de meravelles, destacant també altres com Horacianes o Mural del País Valencià.

Salvador Espriu: Obra i Simbolisme

Salvador Espriu fou un novel·lista, dramaturg i poeta català. Fou un home hermètic i cabalista que hagué de treballar com a oficinista a causa de les commocions de la Guerra Civil. La seva singular obra, caracteritzada per l’intel·lectualisme extrem i el descriptivisme càustic, destaca per la riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per descriure en termes transcendents la història col·lectiva; i pel símbol patriòtic i de consciència moral i nacional de la societat catalana que suposa.

Les obres principals són:

• Cementiri de Sinera, on evoca el món destruït per la guerra.
• El cicle líric, format per Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint, tractant aquest últim la teologia negativa.
• La pell de brau, d’un to èpic o didàctic, on passa de la metaficció (pròpia d’obres anteriors) al realisme, i on fa una reflexió sobre la llibertat, la justícia, la diversitat i la tolerància. No obstant això, l’obra adquireix un caràcter de discurs cívic degut al moment que vivia la societat catalana i al fet de centrar el punt de vista de l’Espanya jueva (Sepharad).