Filosofia Antiga: Epicureisme, Neoplatonisme i Cristianisme

L'Epicureisme: la recerca del plaer

L'epicureisme té el plaer com a meta de vida i la fugida del dolor com a objectiu. Epicur va dir que les conseqüències agradables d'una acció han de ser avaluades tenint en compte els seus efectes secundaris. Pensava que el resultat d'una acció agradable a curt termini s'ha de valorar tenint en compte la possibilitat d'un resultat més gran, més durador o més intens a llarg termini. No ens hem de deixar guiar pels impulsos i cal calcular els plaers per anar fent una vida plaent; aquesta seria la base d'una ètica feliç.

L'angoixa religiosa va portar molta gent al jardí d'Epicur. En aquest sentit, la teoria de Demòcrit va ser un bon recurs per afrontar les supersticions religioses. Per viure una vida feliç és necessari superar la por a la mort, i per aconseguir-ho Epicur va ajudar-se de la teoria atòmica de Demòcrit.

Neoplatonisme i Misticisme

La figura més important del neoplatonisme va ser Plotí, que va estudiar filosofia a Alexandria, però més tard es va establir a Roma. Plotí va portar a Roma la teoria de la salvació, que més tard competiria seriosament amb el cristianisme i, al mateix temps, va exercir una gran influència sobre la teologia cristiana.

Quant al misticisme, moltes idees apunten a la idea d'un abisme entre Déu i la creació, però per als místics aquest abisme és inexistent. Els corrents místics es troben en totes les religions, i les descripcions que fan els místics de les seves experiències mostren una notable similitud entre elles al llarg de totes les cultures.

Indoeuropeus i Semites

Els indoeuropeus, com els grecs i els romans, es van expandir cap a Àsia i Europa fins a l'Índia. Els indoeuropeus tenien una religió politeista, i també es trobava la tendència al panteisme; creien en la unitat de tot i hi havia una reencarnació de l'ànima.

En canvi, els semites provenien de la península aràbiga i es van escampar sobretot cap a Àsia, l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. Tenien una religió monoteista. Hi havia una dualitat entre Déu i la creació: no hi havia la idea de reencarnació de l'ànima, sinó la resurrecció de cos i ànima. Neixen amb el pecat i la culpa, i han de rebutjar el plaer. Els judeocristians dominaran l'edat mitjana.

L'origen del Cristianisme

L'origen del cristianisme se situa en l'edat mitjana. La religió és molt reconfortant perquè dona respostes, i això marcarà el que són. En aquest procés apareixen profetes que anuncien el judici final i la tornada d'un messies. Jesús de Natzaret va ser un líder religiós i moral que va ser condemnat a mort, ja que els jueus el consideraven un impostor. Aquest era fill de Maria i Déu; mor i als tres dies ressuscita, i després se'n va al cel.

D'aquesta corrent destaca Sant Pau, el qual perseguia cristians. Va caure del cavall i, a partir d'aquest moment, es va convertir en el màxim difusor del cristianisme. Amb el cristianisme apareix una esperança per als pobres, els quals seran els primers a anar al cel.