La filosofia aristotèlica: motors, virtut i justícia

3.6. Un motor que no es mou

3.6.1. L'explicació del moviment - Teoria de les esferes: el cel està format per esferes intel·ligents que es mouen a si mateixes, però en la Metafísica ja no accepta aquesta doctrina. - Per ell, l'acte sempre és prioritari sobre la potència, per tant, si alguna cosa es mou és per què tenia el moviment en potència i una altra substància que el tenia en acte li comunica el moviment. Així, unes esferes mouen les altres. - Aquesta cadena de coses que es mouen no pot ser infinita. Hi ha d'haver un motor, un primer motor. I aquest, si acceptem que res no es mou per si mateix, ha de ser immòbil. Com pot un motor moure sense canviar ell? Consisteix en desmaterialitzar el motor, considerant-lo com un acte pur.

L'acte pur

Primer motor immòbil: L'acte pur = Déu, és la causa final. Totalment immaterial - Segon motor / tercer motor / etc: Quatre elements (aigua, aire, terra, foc) i tots els cossos formats a partir d'ells - forma material, cossos - Motor - objecte en moviment - Aristòtil havia iniciat la seva recerca tractant d'explicar la naturalesa per si mateixa, sense fer referència a res superior a ella. Acaba acceptant l'existència d'una realitat transcendent que orienta i dóna sentit al món. Com Plató.

3.9. Virtut i felicitat

3.9.1. La virtut com a terme mitjà - La teleologia és la ciència dels fins, la virtut és el mètode per arribar-hi i la felicitat és el fi final. - Segons Aristòtil, la virtut que condueix a la felicitat, no consisteix en l'adquisició d'un bé etern, absolut, sinó en l'equilibri, en el terme mitjà que té la humilitat d'adequar-se a cada situació. - Virtut: l'home assenyat, és a dir, el vell que la comunitat reconeix com a savi - Per arribar a la virtut s'ha de seguir una sèrie de "consells", una sèrie d'accions per arribar a ser bo i savi. Si aquestes no són practicades, no valen de res les teories. - Aristòtil diu que tothom pot arribar a trobar la veritat encara que en diversos graus. És realista, és a dir, tothom té de tot, l'únic que no tothom ho pot extreure. No hi ha éssers perfectes, és anar en contra de la natura. - Plató diu que les ànimes coopusibles no se'n pot esperar res, no trobaran la veritat. - Es tracta de desmentir el que deia Plató sobre Ètica i política - Terme mitjà: col·locar un ideal i pensar que hi haurà algú que arribarà a l'extrem. Plató hi creu i per això hi ha la teoria del rei-filòsof, però Aristòtil ho nega.

10.1. Sociables per la naturalesa

Insisteix en una sociabilitat natural de l'ésser humà. - Els humans som animals dotats de racionalitat i llenguatge. Animals que viuen junts, animals de ramats. - Aplica el finalisme alhora d'organitzar-nos: s'ha de parlar per comunicar-nos i així assolir la millor societat, que és aquella que afavoreix el bé dels ciutadans. - El fi al qual aspirem els humans és la felicitat, i aquesta només es pot assolir en el si de l'estat, comunitat autosuficient que proporciona tots els béns que els individus necessitem per realitzar-nos plenament (felicitat). - Ètica i política mantenen una relació d'interdependència: 1) Ètica descobreix els valors que la política ha d'impulsar, però aquesta no adquireix plenament el seu sentit si no és formant part de la política 2) La política ha de vetllar perquè els ciutadans s'habituïn a una vida regida per una raó equilibrada. I per això, cal imposar la llei mitjançant la vigilància i el càstig. Ex: polític + diners. Els homes responen més bé al càstig. La millor política és la que troba tots els punts en comú. - Plató existeix l'home perfecte diví que ha sortit de les escoles per governar Aristòtil no existeix, per això s'ha de fer lleis dures i fiscalitat.

3.10.2. La ciutat justa

Crítica directa a la teoria rei-filòsof - Observa les societats que hi ha i les analitza: Fa una classificació dels sistemes polítics 1) Monarquia, aristocràcia i democràcia (+) 2) Tirania, oligarquia i demagògia (-) - En favor d'un règim entre la democràcia i l'aristocràcia. - En qualsevol cas, la millor forma de govern és l'aplicable i no haurà de sobrevalorar les capacitats de les persones ni la seva naturalesa. - La virtut que ha de presidir la vida és la justícia. 1) Justícia distributiva: relacions entre la ciutat i els seus habitants, distribuint béns i càrregues en funció de la jerarquia 2) Justícia correctiva: jutges intenten restablir les possibles desigualtats comeses. - Hi ha qui té ànima de senyor i qui la té d'esclau. Alterar els papers no és més que un desordre, allunyats de la seva naturalesa.