Filosofia d'Aristòtil: Ètica, Virtut i Felicitat

Antropologia Aristotèlica: Cos i Ànima

Hilemorfisme Antropològic

• Els éssers vius: cos = matèria i ànima = forma.
• Ànima i cos són inseparables; l'ànima és mortal.
• L'ànima és l'estructura i les funcions del cos (com la visió és a l'ull).
• Una sola ànima és present a tot el cos.
• L'home és la unió de cos i ànima, no només una ànima separada.
• No hi ha una finalitat transcendent a la vida, com pensava Plató.

Funcions de l'Ànima

• Funció Nutritiva (vegetals, animals, homes): És l'única funció comuna a tots els éssers vius, i consisteix en l'alimentació i la reproducció. Sense elles no hi hauria éssers vius.
• Funció Sensitiva i Motriu (animals, homes).
• Funció Pensant (homes).

Ètica Aristotèlica: La Recerca de la Felicitat

Aristòtil va escriure dues obres fonamentals sobre ètica: l'Ètica a Nicòmac (o Ètica Nicomàquea), que consta de deu llibres i el seu nom al·ludeix potser al seu fill Nicòmac; i l'Ètica a Eudem, que consta de quatre llibres i rep el nom d'Eudem, un deixeble d'Aristòtil.

• L'ètica i la política són ciències pràctiques, amb un coneixement no exacte.
• La bona vida es pot analitzar a nivell individual (ètica) o col·lectiu (política).
• La bona vida individual només és possible en una comunitat políticament ben organitzada.

Teleologia i Eudaimonisme

• Tota conducta persegueix un fi, i tot fi és un bé (teleologia).
• Hi ha d'haver un fi últim que sigui el bé suprem.
• Tothom l'anomena FELICITAT (eudaimonia / fi últim), però hi ha opinions diverses sobre ella.
• La felicitat és l'objectiu central de l'ètica d'Aristòtil (eudaimonisme).

Tipus de Béns i Crítica a la Idea Platònica de Bé

• La riquesa, la fama, l'honor i el plaer no són la clau de la felicitat. Són útils, però no són l'essencial.
• No hi ha un Bé en sentit platònic que s'hagi de conèixer per ser feliç.
• La vida bona és fonamentalment una qüestió pràctica.
• Els béns poden ser:
  • Externs: riquesa, honor, fama.
  • Del cos: salut, plaer.
  • De l'ànima: contemplació, saviesa.
• La felicitat per a l'home és la realització de la seva entelèquia.
• Ja que allò peculiar de l'home és el pensament, la contemplació seria la forma superior de vida, però és més pròpia dels déus que dels homes.
• Així, Aristòtil sembla inclinar-se per una vida mixta, una combinació de béns juntament amb la contemplació.
• Però assolir aquesta vida bona només és possible mitjançant les virtuts.

La Virtut (Areté) i els seus Tipus

• Una vida feliç no és una qüestió de sort.
• Només una vida completa pot ser considerada feliç.
• Necessitem tenir un caràcter adequat, unes virtuts.
• Tipus de virtuts:

Virtuts Ètiques (Morals)

S'adquireixen a través del costum o l'hàbit i consisteixen, fonamentalment, en el domini de la part irracional de l'ànima (sensitiva) i en la regulació de les relacions entre els homes.

Virtuts Dianoètiques (Intel·lectuals)

Es corresponen amb la part racional de l'home i són, per això, pròpies de l'intel·lecte (nous) o del pensament (nóesis). El seu origen no és innat, sinó que han de ser apreses a través de l'educació o l'ensenyament. Les principals virtuts dianoètiques són la intel·ligència (saviesa) i la prudència.

A les virtuts ètiques se'ls aplica la regla del terme mitjà.

El Terme Mitjà (Mesotes)

La virtut consisteix a trobar el terme mitjà.

La virtut és un hàbit de comportament dirigit per la raó i que és un terme mitjà (mesotes) entre dos vicis (un per excés i un altre per defecte). Per exemple:

• Malbaratament / Generositat / Avarícia
• Temeritat / Valor / Covardia
• Luxúria / Temprança / Insensibilitat

Altres exemples:

• Interessar-se pels assumptes dels altres: Xafarderia / Atenció / Indiferència
• Tenir coneixements: Pedanteria / Saviesa / Ignorància
• Prudència: Excés de prudència / Prudència / Imprudència

El terme mitjà no s'aplica a les virtuts intel·lectuals, sinó a les pràctiques i experiencials.

Si no es troba el terme mitjà, la vida serà limitada.