Filosofia: Conceptes Clau de Plató a Nussbaum

Conceptes Clau de Filosofia

Plató: Episteme (ciència, saber) fa referència al coneixement d’allò intel·ligible, de les Idees. Doxa (opinió) fa referència al coneixement sensible i, per tant, no és fiable. Dialèctica: és una tècnica d’anàlisi conceptual que ens ajuda a entendre la jerarquia que hi ha entre les Idees. Ànima: subjecte de coneixement. Forma part del Món Intel·ligible i comparteix la mateixa naturalesa que les idees. Intel·lectualisme moral: Només aquell qui coneix el Bé pot realitzar-lo, establint lleis bones i justes. Conèixer el bé, significa obrar bé. Ànima: part d'una persona que mor i on resideixen les seves capacitats intel·lectuals. Part concupiscible: part de l'ànima que està subjecte a les passions i als plaers sensibles. Món intel·ligible: món de les idees. La justícia en si: la idea de justícia. Tot ve de la teoria de les idees: 35 diàlegs, Sòcrates maieutica --- a través de 2 MITES: Caverna (República), Carro alat (El Fedre). Separa en:

Metafísica: Dos Mons

• Inteligible: veritat, idees (objectes). No canvi, no moviment, no temps. Idea de bé, valors, matemàtiques, coses. Dianoia -- Noesi.
• Sensible: canvi, moviment, temps, coses (còpies). Pistis "creença raonable" -- Eikasia "observació sensible" (Doxa: opinió).

Home i Ànima

• Inteligible: episteme, saber, ciència. ÀNIMA (subjecte).
• Sensible: home = ànima + cos (unió antinatural i accidental). MITE CARRO per explicar ànima 2 cops. + reminiscència (passar per tots els nivells de coneixement).

Ètica i Política: República

• Estat d'orientació ètica.
• Bé comú.
• Intel·lectualisme moral.
• Racional (governants), irascible (guardians), concupiscible (artesans).
• Important: Pedagogia (educació governants). No família, no pintura ni poesia. Sí igualtat de gènere.

Descartes: René Descartes (1596–1650), nascut a La Haia, França, va ser matemàtic, filòsof i científic, considerat el pare del racionalisme modern. Després de la seva formació a la Universitat de Poitiers i la militància a l’exèrcit holandès, es va establir a Holanda, on va publicar les seves obres principals, inclòs el Discurs del mètode. Descartes és el gran exponent del racionalisme modern, que confia en la raó com a via per arribar a la veritat. En el seu Discurs del mètode (1637) estableix quatre normes fonamentals:

1. Evidència (clar i distint): Només admetre com a veritats les idees que la raó percep de manera clara (sense dubtes) i distinta (sense confusió), sense recórrer als sentits.
2. Anàlisi: Dividir els problemes en parts senzilles per entendre’ls millor.
3. Síntesi: Reconstruir la comprensió des de les parts més senzilles fins als tot complexos, seguint un raonament lineal.
4. Enumeració: Verificar que cap pas hagi estat oblidat i que tot l’argument sigui complet.

A partir d’aquest mètode, aplica el dubte metòdic: Dubta de tot (sentits, raó discursiva, matemàtiques) fins a trobar una veritat indubtable: Cogito, ergo sum (“Penso, per tant existeixo”) esdevé la primera certesa: l’existència del subjecte pensant és inqüestionable. Amb això distingeix dues substàncies:

• Res cogitans (substància pensant): allò que pensa i dubta.
• Res extensa (substància extensa): realitat material, mesurable matemàticament.

Després, demostra l’existència de Déu mitjançant tres arguments (ontològic, d’infinitud, de causalitat), convertint-lo en garantia de la veracitat de les idees clares i distintes. Així supera el solipsisme i afirma que el món físic (res extensa) és real. Finalment, desenvolupa el dualisme: la separació absoluta entre ment (res cogitans) i cos (res extensa), i introdueix el mecanicisme, que concep la matèria com una gran màquina regida per lleis mecàniques.

Hume (1711–1776), filòsof escocès de la Il·lustració, és l’empirista més rigorós: defensa que tot el coneixement prové de l’experiència i segueix les tesis de Locke en el seu Tractat sobre la naturalesa humana.

1. Percepcions:

   • Impressions: sensacions vives i immediates (passions, emocions, percepcions sensibles).
   • Idees: còpies menys intenses de les impressions (records i imaginació). Tot allò que pensem neix primer com a impressió i després com a idea; no existeixen idees sense impressió prèvia.

2. Classificació segons origen i composició

   • Origen: sensació (sentits) vs. reflexió (estats mentals).
   • Composició: simples (indivisibles) vs. complexes (conjunts d’elements més simples).

3. Lleis d’associació d’idees:

   • Semblança: unir idees similars.
   • Contigüitat: associar idees pròximes en espai o temps.
   • Causalitat: esperar que un fenomen A segueixi B per costum, però sense impressió de connexió necessària.

4. Relacions d’idees vs. qüestions de fet

   • Relacions d’idees: judicis deductius, universals i necessaris (p. ex. “un solter no és casat”).
   • Qüestions de fet: judicis empírics, contingents i probables (p. ex. “plou avui”).

5. Crítica a la causalitat i a la metafísica

   • La causalitat és un hàbit del pensament, no una connexió necessària observable.
   • Les idees de substància (extensa, infinita, pensant) i la metafísica no es fonamenten en cap impressió, per tant són invencions de la imaginació i no coneixement legítim.

Prova: determinats fets, o afirmacions, a partir dels quals es pot justificar una creença determinada (per exemple, la creença que una afirmació determinada és vertadera, o la creença que un fet determinat s’esdevé). b) Costum: allò que tenim tendència a fer perquè ja ho hem fet moltes vegades en el passat.

Mill:

• Plaers corporals: Tenen a veure amb estar content. Tothom els ha provat i gaudit.
• Plaers espirituals: Tenen a veure amb ser feliç. Són més importants que els corporals i prevalen per sobre d’aquests.

Mill parla i defensa l’autodesenvolupament i la individualitat. Les regles que té la felicitat tenen a veure, en més o menys mesura, amb la dignitat humana. Una persona que no vegi respectada la seva dignitat no podrà ser feliç. La dignitat humana està basada en l’autodesenvolupament i la individualitat. Plaer: benestar lligat a la felicitat. Robar: Segons la teoria utilitarista de Mill, que sigui permissible robar en el cas plantejat dependrà de les conseqüències que tingui. Cal prendre en consideració que no només importen els efectes immediats, sinó també els efectes a mitjà i llarg termini.

Nietzsche (1844–1900) va néixer a Röcken (Prússia) i es va formar en filologia clàssica a les universitats de Bonn i Leipzig. Com a professor a Basilea fins al 1879, va desenvolupar un estil aforístic i poètic, que combina filosofia i metàfora per desestabilitzar les “veritats” establertes. En la seva obra La gaia ciència (1882) proclama que “Déu ha mort”, una metàfora que anuncia la fi dels valors absoluts i la necessitat de crear-ne de nous. En Així parlà Zaratustra (1883–85) exposa l’ideal de l’Übermensch o “superhome”, és a dir, aquell individu capaç d’afirmar la vida i portar més enllà la seva voluntat de crear valors. Nietzsche concep la voluntat de poder no com un instint de supervivència, sinó com una força interna que empeny l’ésser humà a superar-se constantment. A través del perspectivisme, defensa que la veritat és sempre parcial i depèn del punt de vista de qui la formula, qüestionant així la possibilitat d’una veritat única i universal. La seva crítica de la moral tradicional es manifesta en la distinció entre la moral de senyors —la creació autònoma de valors basada en l’orgull i l’afirmació de la vida— i la moral d’esclaus —una moral de rebaixa sorgida del ressentiment dels dèbils, que exalta la compassió i la humilitat. Per Nietzsche, el ressentiment és la reacció inconscient d’aquells que no poden afirmar la seva pròpia voluntat de poder.

Amb la idea de l’etern retorn, Nietzsche proposa un exercici espiritual: imaginar-se vivint la mateixa vida infinites vegades per comprovar si la nostra existència, tal com és, mereix ser afirmada. Aquesta hipòtesi posa a prova la nostra capacitat d’afirmar la pròpia vida i els valors que defensem.

Nussbaum:

• Enfocament de les capacitats: Es pregunta quines oportunitats reals (capacitats) ha de garantir la societat perquè cada persona pugui desenvolupar-se amb dignitat. Se centra en llibertats substancials (escollir, actuar) i no només en mitjans o resultats agregats. Dona prioritat als drets fonamentals i a l’acció positiva per corregir discriminacions i desigualtats.
• Enfocament del PIB: Avalua el benestar pel valor total de la producció econòmica anual, mesurant béns i serveis. Ignora la distribució de la renda i exclou els efectes en la qualitat de vida de grups vulnerables. Pot amagar desigualtats i concentració de riquesa en mans d’uns pocs, sense garantir justícia social.
• Enfocament dels drets humans: Defén drets universals que pertanyen a totes les persones per la seva sola condició d’ésser humà. Requereix que els estats i les polítiques públiques els facin efectius, més enllà del reconeixement formal. Pot quedar limitat si no aborda desigualtats estructurals de gènere, raça o espècie i sense accions reals.
• Enfocament utilitarista: Mesura el benestar segons la satisfacció agregada de preferències individuals. Pot justificar desigualtats si la mitjana global puja i redueix la pluralitat de valors a un sol índex. Considera la llibertat només com a mitjà per a la felicitat, no com a fi en si mateixa.
• Enfocaments basats en recursos: Prioritzen la igualtat en la distribució de béns i ingressos per millorar l’oportunitat material. No tenen en compte que les persones tenen necessitats diferents i desigualtats arrelades a estructures socials. L’assignació igualitària de recursos no garanteix l’accés real ni elimina estigmes ni manca d’autonomia.
• Enfocaments basats en el contracte social: Proposen triar principis de justícia des d’una posició d’igualtat hipotètica (vel de la ignorància). Assumeixen igualtat de poder i capacitat entre participants, obviant discapacitats i vulnerabilitats reals. No consideren éssers no humans ni garantitzen llibertats substancials més enllà del pacte formal.

Plató

• Món de les Idees vs. món sensible: realitats eternes i perfectes (idees) versus còpies imperfectes que percebem amb els sentits.
• Al·legoria de la caverna: il·lustra el procés d’educació i ascens cap al coneixement veritable.
• Justícia i república ideal: l’ànima i l’Estat s’organitzen segons ordre i harmonia de les seves parts.

Descartes:

• Dubte metòdic: dubta de tot fins a trobar certeses indubtables.
• Cogito, ergo sum: primer fonament de la certesa (“penso, per tant existeixo”).
• Dualisme: distinció entre res cogitans (ment) i res extensa (matèria), i Déu com a garantia de veritat.

Hume

• Empirisme radical: tot el coneixement prové de l’experiència: impressions i idees.
• Associació d’idees: lleis de semblança, contigüitat i causalitat com hàbit psicològic, no connexió necessària.
• Escepticisme: crítica de la causalitat i de la metafísica, substituint certesa per probabilitat.

Kant

• Revolució copernicana: el subjecte imposem categories a l’experiència; distinció fenomen/númen.
• Imperatiu categòric: actuem segons màximes universalitzables i respecte a la dignitat humana.
• Judici moral: autonomia i voluntat bona: moralitat basada en la raó pràctica.

John Stuart Mill:

• Utilitarisme: “principi de la màxima felicitat” — el bé com a major plaer per al major nombre.
• Harm principle: llibertat individual fins on no perjudiqui els altres.
• Igualtat de gènere: pioner en reivindicar drets i educació de les dones.

Nietzsche

• “Déu ha mort”: anunci de crisi de valors absoluts i necessitat de crear-ne de nous.
• Voluntat de poder i Übermensch: força vital que impulsa l’afirmació de la vida i la superació personal.
• Perspectivisme i etern retorn: la veritat és múltiple i la vida cal viure-la com si la repetíssim infinitament.

Martha Nussbaum

• Enfocament de les capacitats: defineix deu capacitats centrals que la societat ha de garantir perquè cada persona exerceixi la seva autonomia.
• Justícia social: atenció a desigualtats estructurals (gènere, raça, discapacitat) i polítiques positives per fer efectius els drets.
• Emocions i dignitat: defensa que les emocions formen part essencial de l’ètica i del judici de justícia.