La Filosofia de David Hume: Empirisme, Escepticisme i Coneixement

L'Escepticisme de Hume sobre la Inducció i la Causalitat

1. Idees Principals: El Problema de la Inducció

El text de Hume planteja el problema de la inducció: no podem demostrar racionalment que el futur serà com el passat, ja que això requeriria assumir la mateixa uniformitat que volem provar. La nostra creença en la continuïtat de la natura no té una justificació racional, sinó que es basa en l’hàbit. Això implica que el coneixement científic, fonamentat en l’experiència, no pot garantir la veritat absoluta de les seves lleis, ja que sempre és possible que la natura canviï.

2. Explicació de Termes Clau

• «Demostrar»: En el text de Hume, significa provar racionalment una afirmació. Hume sosté que no es pot demostrar la uniformitat de la natura.
• «Allò que és possible»: Es refereix a qualsevol cosa que puguem concebre sense contradicció lògica, com la possibilitat d’un canvi en la natura.

3. Sentit de la Frase i Raons de Hume sobre la Causalitat

Hume afirma que no podem provar que el futur hagi de ser conforme al passat perquè qualsevol intent de demostració ja pressuposa aquesta continuïtat. Això es deu al fet que el nostre coneixement de la realitat es basa en la inducció, és a dir, en l'experiència passada, però no hi ha una justificació racional per suposar que el mateix patró es repetirà sempre. Aquesta postura s'emmarca dins del seu escepticisme i la seva teoria de la causalitat: per a Hume, no podem conèixer necessàriament les causes i els efectes, només associem fenòmens per costum.

Així, acceptem que el sol sortirà demà perquè sempre ho ha fet, però no tenim una raó lògica que ens garanteixi que seguirà fent-ho. Aquesta crítica té implicacions profundes per a la filosofia i la ciència, ja que qüestiona la validesa absoluta del coneixement inductiu.

4. Comparació: Hume (Empirisme) vs. Descartes (Racionalisme)

Hume defensa una posició empirista radical: tot el nostre coneixement prové de l’experiència sensible i les impressions que aquesta genera. Per a ell, la ment només pot elaborar idees a partir de les dades sensorials, i conceptes com la causalitat són només hàbits mentals, no coneixements segurs. Aquesta postura contrasta amb la de Descartes, que defensa el racionalisme.

Per a Descartes, els sentits són enganyosos i no poden ser la base última del coneixement; per això busca fonaments indubtables en la raó, com el “cogito, ergo sum”. A diferència de Hume, que desconfia de la raó com a font segura de coneixement, Descartes sosté que només mitjançant la raó podem arribar a veritats absolutes, com l'existència de Déu o les lleis de la natura. Així, mentre Hume redueix el coneixement a l’experiència, Descartes el fonamenta en la racionalitat innata.

5. Reflexió: Coneixement Empíric i els seus Límits

Aquesta afirmació s’alinea amb el positivisme i l’empirisme de Hume, però pot ser qüestionada des d’altres perspectives. Si només podem conèixer el que es pot verificar empíricament, això exclouria coneixements matemàtics i lògics, que no provenen de l'experiència però que considerem certs.

A més, molts aspectes de la realitat, com els valors ètics o les veritats metafísiques, no són verificables empíricament, però això no significa que no tinguin validesa. D’altra banda, la ciència mateixa es basa en principis que no podem demostrar empíricament, com la uniformitat de la natura. Per tant, tot i que l’experiència és fonamental per al coneixement, limitar-nos només al que es pot comprovar empíricament seria reduccionista i deixaria fora àrees importants del saber humà.

L'Hàbit i la Causalitat en la Filosofia de Hume

1. Idees Principals: Causalitat i Hàbit

Hume explica que la nostra creença en la connexió causal entre fenòmens no prové de la raó, sinó de l'hàbit. Quan veiem una bola de billar movent-se cap a una altra, esperem que la segona es mogui, però aquesta inferència no es basa en cap coneixement racional. No percebem necessàriament la causalitat, només observem regularitats en la natura. Els objectes només ens mostren qualitats sensibles, i no podem saber si aquestes sempre aniran associades als mateixos efectes. Així, el costum és la base de les nostres creences sobre el futur.

2. Explicació de Termes: Qualitats Sensibles i Raó

• «Qualitats sensibles»: Característiques perceptibles dels objectes, com el color o el moviment, però no les seves causes internes.
• «La raó»: Facultat intel·lectual que busca fonaments lògics, però que segons Hume no pot demostrar la causalitat.

3. Raons de Hume: La Causalitat com a Creença

Hume sosté que la raó no pot justificar la idea que el futur serà com el passat, perquè qualsevol intent de fer-ho cauria en un raonament circular. Quan esperem que un esdeveniment causi un efecte determinat, ho fem perquè ho hem observat així en el passat, però això no implica necessàriament que hagi de continuar sent així. La relació de causalitat no és un coneixement racional, sinó una creença basada en el costum.

No percebem la connexió necessària entre els fenòmens, sinó només la successió d’uns després dels altres. Això implica que la ciència, fonamentada en la inducció, no pot garantir certeses absolutes, només probabilitats basades en l'experiència. Per tant, per més natural que sembli suposar que la natura seguirà sent regular, aquesta expectativa no té cap base racional i només respon a un mecanisme psicològic d’associació d’idees.

4. Comparació: Hume (Empirisme) vs. Kant (Criticisme)

Hume defensa una visió empirista radical del coneixement: tota informació prové de l’experiència sensible i no hi ha idees innates. Creiem en la causalitat perquè associem fenòmens per costum, no perquè hi hagi una necessitat racional en la naturalesa. Aquesta postura contrasta amb la de Kant, que intenta superar l’empirisme i el racionalisme.

Per a Kant, els sentits ens proporcionen dades del món, però aquestes dades no tenen sentit per si mateixes, sinó que la ment les ordena mitjançant estructures a priori, com l’espai, el temps i la causalitat. Així, mentre que per a Hume la causalitat és una simple creença basada en l’hàbit, per a Kant és una condició necessària del coneixement humà. Mentre Hume sosté que només podem conèixer impressions particulars, Kant creu que la nostra ment contribueix activament a construir la realitat tal com la percebem.

5. Reflexió: La Regularitat de la Natura i l'Experiència

Aquesta afirmació reflecteix una visió inductiva del coneixement, però Hume la qüestionaria. Segons ell, no podem demostrar que la natura és regular, només observem que ho ha estat fins ara. L’experiència ens mostra una successió de fets, però no ens garanteix que aquesta successió es mantingui en el futur. La idea que el sol sortirà demà no es basa en cap demostració lògica, sinó en l’hàbit de veure’l sortir cada dia.

No obstant això, la ciència es fonamenta en aquest principi de regularitat perquè permet fer prediccions útils, encara que no siguin infal·libles. Personalment, crec que l’experiència ens dona motius per confiar en la regularitat de la natura, però és important reconèixer que aquest principi no és una veritat absoluta, sinó una creença basada en la repetició de fenòmens observats.

La Concepció de la Ment i l'Ànima en Hume

1. Idees Principals: La Ment com a Flux de Percepcions

Hume rebutja la idea cartesiana d’una ànima com a substància pensant i defensa que la ment és només una successió de percepcions particulars. No existeix una identitat personal fixa, sinó una sèrie canviant d’experiències sense una substància subjacent que les sostingui. Com que totes les nostres idees deriven d’impressions sensibles i no tenim cap impressió d’una substància espiritual o material, conclou que aquesta noció és inintel·ligible.

2. Explicació de Termes: Substància i Simplicitat

• «Substància»: Per Hume, és una noció inintel·ligible, ja que no tenim cap impressió directa d’ella.
• «Simplicitat»: Fa referència a la idea d’una unitat indivisible, que Hume nega en la ment.

3. Raons de Hume: La Ment com a Col·lecció de Percepcions

Hume nega que la ment sigui una substància unificada i immaterial, com defensava Descartes. Segons ell, l’ànima no té una identitat fixa, sinó que és només una successió de percepcions canviants. No tenim experiència d’una entitat permanent que roman darrere d’aquestes percepcions, només de les percepcions mateixes. Així, la ment no és una «cosa» que pensa, sinó el conjunt d’actes de pensament que experimentem.

Aquesta perspectiva sorgeix de la seva teoria empirista: si no tenim una impressió directa d’alguna cosa, no en podem tenir una idea legítima. Com que mai percebem una substància que sostingui els nostres pensaments i sentiments, la noció d’ànima com a entitat independent és inexistent. D’aquesta manera, la identitat personal no és més que una il·lusió generada per la continuïtat dels nostres records i experiències, sense cap substrat real que les unifiqui.

4. Comparació: L'Ànima en Hume, Descartes i Kant

La visió de Hume contrasta amb la de Descartes. Per a Descartes, l’ànima és una substància pensant, independent del cos i amb identitat pròpia. En el seu famós «Cogito, ergo sum», sosté que el fet de pensar demostra l’existència d’un jo essencial i permanent. En canvi, Hume rebutja aquesta noció i considera que la ment no és una substància, sinó una col·lecció de percepcions canviants. No hi ha un «jo» constant, sinó només una successió de pensaments i sentiments.

Kant, per la seva banda, intenta superar aquesta dicotomia argumentant que, tot i que no podem conèixer el jo com a substància, sí que és una condició necessària del coneixement: per poder ordenar les nostres experiències, ha d’existir una unitat transcendental que les organitzi. Així, mentre Descartes afirma un jo substancial i Hume el nega, Kant busca un terme mitjà en el qual el jo és una funció estructurant de l’experiència.

5. Reflexió: L'Ànima com a Sèrie de Percepcions

Aquesta afirmació reflecteix la visió de Hume, segons la qual l’ànima no és una entitat separada, sinó només la suma de percepcions successives. Estic parcialment d’acord amb aquesta idea: és cert que no tenim una experiència directa d’un «jo» fix, només d’un flux de pensaments i sensacions. No obstant això, sembla que percebem certa continuïtat en la nostra identitat, ja que recordem el nostre passat i anticipem el futur. Això suggereix que, encara que l’ànima no sigui una substància invariable, potser sí que hi ha algun principi organitzador de les nostres experiències.

Kant proposa que el «jo» és una estructura necessària per donar coherència a la nostra percepció de la realitat. En definitiva, tot i que Hume té raó en negar una substància fixa, també sembla que necessitem algun tipus d’unitat per entendre’ns a nosaltres mateixos.

L'Origen de les Idees i l'Empirisme Radical de Hume

1. Idees Principals: Impressions i Idees

Hume sosté que totes les idees provenen d’impressions sensorials prèvies. Quan una idea és confusa o ambigua, s’ha de traçar la seva correspondència amb una impressió per verificar-ne la validesa. Si una idea no deriva de cap impressió, Hume conclou que és mancada de significat. Aquesta perspectiva forma part del seu empirisme radical, segons el qual el coneixement prové exclusivament de l’experiència sensible.

2. Explicació de Termes: Impressió i Idea

• «Impressió»: Percepció immediata i viva, obtinguda directament a través dels sentits o emocions.
• «Idea annexa a un terme»: Concepte associat a una paraula que hauria de derivar d’una impressió.

3. Raons de Hume: La Validesa de les Idees

Hume defensa que qualsevol idea legítima ha de provenir d’una impressió sensible. Si no podem identificar l’origen empíric d’una idea, aquesta és buida i mancada de significat. Això es relaciona amb la seva crítica als termes filosòfics abstractes, com «substància» o «ànima», que sovint no tenen una correspondència clara en l’experiència.

Aquesta postura deriva del seu empirisme radical: tot coneixement sorgeix de l’experiència, i les idees només són còpies menys intenses de les impressions. Així, Hume rebutja nocions metafísiques que no poden ser verificades empíricament. Això el porta a un escepticisme davant conceptes com Déu, la causalitat o la identitat personal, ja que no tenim cap impressió directa d’aquests fenòmens, només inferències basades en el costum. Aquest enfocament anticipa el positivisme lògic del segle XX, que també rebutja termes no verificables empíricament.

4. Comparació: La Noció d'Idea en Hume i Plató

Hume i Plató tenen concepcions oposades sobre les idees. Per a Hume, les idees són còpies difuses de les impressions sensorials i no poden existir independentment de l’experiència. En canvi, Plató sosté que les idees (o Formes) són realitats eternes i immutables que existeixen en un món intel·ligible independent de la percepció humana. Segons Plató, les coses materials són només còpies imperfectes d’aquestes Formes, mentre que Hume nega qualsevol realitat fora del món sensible.

Per a Plató, el coneixement vertader no s’obté pels sentits, sinó mitjançant la raó, que ens permet accedir a les idees pures. En canvi, Hume defensa que la raó és secundària i que tot coneixement prové de l’experiència. Així, mentre Plató adopta una postura racionalista i idealista, Hume és radicalment empirista i escèptic envers tot allò que no pugui ser verificat a través de les impressions.

5. Reflexió: L'Experiència com a Font Única de Coneixement

Aquesta afirmació és coherent amb l’empirisme de Hume, segons el qual tot coneixement deriva de l’experiència. Estic parcialment d’acord, ja que la major part del nostre saber prové de la percepció sensorial i l’observació del món. No obstant això, hi ha coneixements que no semblen derivar directament de l’experiència, com les veritats matemàtiques o lògiques. Per exemple, sabem que «2 + 2 = 4» sense necessitat d’una experiència concreta que ho confirmi, ja que és una veritat necessària i universal. Kant argumenta que hi ha coneixements «a priori», que no depenen de l’experiència però són fonamentals per comprendre-la. A més, conceptes com la justícia o l’infinit no tenen una impressió sensorial clara, però els podem concebre. Així, tot i que l’experiència és essencial pel coneixement, potser no és l’única font, i cal considerar altres formes de comprensió racional.

L'Escepticisme de Hume i la Vida Quotidiana

1. Idees Principals: Escepticisme i Hàbit

Hume defensa un escepticisme radical sobre el coneixement humà, limitant-lo a l’experiència i a l’hàbit. Creure en l’existència d’objectes més enllà de la percepció o confiar en la raó no es basa en arguments racionals, sinó en sentiments i costums. Tot i això, no podem evitar acceptar les nostres creences, ja que la naturalesa ens hi obliga. La filosofia podria portar-nos al pirronisme absolut, però la vida quotidiana ens impedeix caure en aquest extrem.

2. Explicació de Termes: Escèptica i Hàbit

• «Escèptica»: Postura filosòfica que dubta sobre la capacitat humana per conèixer la realitat amb certesa.
• «Hàbit»: Mecanisme psicològic que ens porta a associar experiències passades amb creences futures.

3. Raons de Hume: Causalitat i Persistència dels Objectes

Hume sosté que la creença en la connexió causal entre esdeveniments o en la persistència dels objectes no prové de la raó, sinó de l’hàbit. Quan veiem que un fet es repeteix constantment, per exemple, el foc que crema la fusta, adquirim la creença que aquesta relació sempre es complirà. No hi ha, però, cap necessitat lògica que ho confirmi; simplement, ens acostumem a esperar el mateix resultat.

Aquesta idea forma part del seu escepticisme sobre la causalitat: no podem demostrar que el futur serà com el passat, només ho suposem per costum. Així, les nostres creences sobre el món no són el resultat d’una deducció racional, sinó d’una sensació vívida que deriva de l’experiència acumulada. Aquesta visió xoca amb el racionalisme, que defensa que la raó pot establir veritats necessàries, mentre que per Hume només tenim inferències probables basades en l’hàbit.

4. Comparació: Escepticisme de Hume vs. Dubte Metòdic de Descartes

Hume i Descartes són escèptics, però per motius diferents. Descartes utilitza el dubte metòdic per trobar una base de coneixement absolutament certa. D’aquesta manera, qüestiona tot el que pot ser fals fins a trobar un principi indubtable: el «Cogito, ergo sum» (penso, per tant existeixo). El seu escepticisme és provisional i té com a objectiu establir fonaments segurs per al coneixement.

En canvi, Hume adopta un escepticisme més profund i persistent. No busca una certesa absoluta, sinó que conclou que el coneixement humà està limitat a les impressions i a l’hàbit. No podem demostrar racionalment la causalitat, la identitat personal ni l’existència contínua dels objectes, però hi creiem perquè la naturalesa ens hi obliga. Mentre que Descartes confia en la raó per superar el dubte, Hume considera que la raó és insuficient i que el coneixement només és possible gràcies a l’experiència i el costum.

5. Reflexió: La Persistència dels Objectes

Hume té raó en afirmar que no podem demostrar racionalment que els objectes continuen existint quan deixem de percebre’ls. La nostra creença en la seva persistència es basa en el costum i l’experiència repetida. Per exemple, si deixem un llibre en una taula i tornem més tard, esperem trobar-lo al mateix lloc, però això no és una certesa lògica, sinó una inferència basada en l’hàbit.

Tanmateix, es pot argumentar que aquesta creença també té un fonament racional. La ciència ens ensenya que els objectes estan formats per partícules que continuen existint independentment de la nostra percepció. A més, Kant sosté que la noció de permanència dels objectes és una condició necessària per estructurar l’experiència.

Així, tot i que l’hàbit té un paper clau en la nostra manera de pensar, també hi ha estructures racionals i científiques que justifiquen, en part, la creença en la persistència dels objectes.

La Regularitat de la Natura i els Poders Causals

1. Idees Principals: Regularitat i Costum

Hume argumenta que la nostra creença en la regularitat de la natura es basa únicament en el costum, no en la raó. Quan observem esdeveniments repetits, com el moviment d’una bola de billar, esperem que el resultat sigui el mateix perquè així ha estat en el passat. Tanmateix, no tenim cap garantia racional que el futur serà com el passat. Només percebem qualitats sensibles dels objectes, però no els poders causals que els determinen.

2. Explicació de Termes: Poders i Qualitats Sensibles

• «Poders pels quals actuen els cossos»: Forces ocultes que causen els esdeveniments naturals, però que no podem percebre directament.
• «Qualitats sensibles»: Característiques que podem percebre dels objectes, com el color, la textura o la temperatura.

3. Raons de Hume: La Causalitat i el Futur

Hume sosté que no hi ha cap argument racional que justifiqui la creença que el futur serà com el passat. La nostra experiència ens diu que certs esdeveniments sempre han ocorregut de la mateixa manera, però això no garanteix que continuïn passant igual. Per exemple, quan veiem que el sol surt cada dia, suposem que també sortirà demà, però no podem demostrar-ho racionalment.

Això es deu al fet que només percebem les qualitats sensibles dels objectes, però no els seus poders causals. No podem veure la força que fa que una bola de billar en mogui una altra, només observem el moviment repetit i assumim que sempre serà així. Per tant, el nostre coneixement de la causalitat no és producte de la raó, sinó d’un hàbit mental que ens fa esperar que el futur seguirà el patró del passat.

4. Comparació: Coneixement Empíric en Hume, Locke i Aristòtil

Hume defensa que el coneixement prové de les impressions sensibles i que només podem conèixer allò que experimentem directament. A diferència d’altres empiristes, com Locke, Hume nega que puguem establir connexions necessàries entre esdeveniments. Per a Locke, la ment és una "taula rasa" que acumula experiències, però assumeix que la raó pot organitzar-les en coneixements sòlids.

En canvi, per a Hume, el coneixement no és segur, sinó una inferència basada en el costum. Això contrasta amb Aristòtil, que també dona importància als sentits, però creu que podem descobrir principis universals mitjançant l’experiència i la raó. Per Aristòtil, observem la natura i en deduïm lleis generals, mentre que per Hume només podem parlar de regularitats probables. Així, Hume redueix el coneixement empíric a una qüestió d’hàbit, no de certesa racional.

5. Reflexió: Es Pot Demostrar la Regularitat del Futur?

Hume té raó en assenyalar que no podem demostrar racionalment que el futur serà com el passat. La nostra confiança en la repetició dels fenòmens es basa en l’experiència prèvia, però això no és una prova lògica. Per exemple, si sempre hem vist que l’aigua bull a 100 °C, esperem que continuï passant, però no podem garantir-ho absolutament.

Tanmateix, es pot argumentar que hi ha una base racional en aquesta creença. La ciència estableix lleis naturals basades en patrons constants i les explica mitjançant teories verificables. A més, Kant sosté que la nostra ment estructura la realitat segons principis com la causalitat, fent que percebem el món de manera ordenada.

Per tant, encara que la justificació de Hume és sòlida des d’un punt de vista escèptic, també es pot defensar que el coneixement científic i les estructures cognitives proporcionen una base racional per creure en la regularitat del futur.

Anàlisi Final de la Causalitat i el Coneixement en Hume

1. Idees Principals: Causalitat i Costum

Hume argumenta que la nostra creença en la continuïtat del futur respecte al passat es basa només en el costum, no en la raó. Quan observem un esdeveniment repetit, com el moviment de les boles de billar, assumim automàticament que tornarà a ocórrer igual. No obstant això, no tenim cap prova racional que els mateixos efectes seguiran de les mateixes causes, perquè només percebem les qualitats sensibles dels objectes, no els seus poders causals. Així, el coneixement de la causalitat és només una inferència basada en l’hàbit, no una certesa racional.

2. Explicació de Termes: Efecte i Conclusió

• «Efecte»: Resultat observat després d’una causa, però que no podem demostrar necessàriament que es repetirà en el futur.
• «Conclusió»: Inferència mental que fem a partir d’experiències passades, tot i que no està racionalment demostrada.

3. Anàlisi de la Causalitat en Hume

Hume sosté que no hi ha cap argument racional que garanteixi que els efectes futurs seran com els passats. Quan observem repeticions en la natura, com que una bola de billar mou una altra, assumim que això continuarà passant, però aquesta suposició es basa únicament en l’hàbit, no en una necessitat lògica.

Ell distingeix entre allò que percebem directament (qualitats sensibles) i allò que suposem (relacions causals). Veiem el contacte entre dues boles, però no cap força inherent que determini necessàriament l’efecte. No coneixem els poders ocults dels cossos, només fem inferències basades en patrons experimentats.

Així, el coneixement causal no es fonamenta en una demostració racional, sinó en una expectativa creada per la repetició. Això el porta a una postura escèptica sobre la possibilitat de conèixer relacions necessàries en la natura.

Aprofundiment en la Filosofia de Hume

1. Comparació: La Ment en Hume vs. Descartes

Hume sosté que la ment no és una substància sinó un conjunt de percepcions canviants. No existeix un «jo» permanent, només una successió d’experiències. Aquesta visió contrasta amb la concepció de Descartes, que defensa que la ment és una substància pensant independent del cos.

Descartes creu que el jo és una entitat contínua i immaterial, capaç de tenir pensaments propis i de sobreviure a la mort del cos. Per contra, Hume rebutja aquesta idea perquè no trobem cap impressió directa del jo, només una sèrie de percepcions que es van succeint.

Mentre que Descartes afirma que la identitat personal es basa en la continuïtat de la consciència, Hume sosté que és una ficció creada per la memòria i la imaginació, ja que no hi ha cap evidència empírica d’un jo fix i immutable.

2. Reflexió: Justificació de la Creença en la Regularitat del Futur

Hume té raó en afirmar que no podem demostrar racionalment que el futur serà com el passat, però en la pràctica, la nostra vida quotidiana i la ciència es basen en aquesta suposició. Si no creguéssim en la repetició dels fenòmens, no podríem fer prediccions ni prendre decisions racionals.

Tanmateix, es pot argumentar que hi ha raons per confiar en la regularitat del món. La ciència identifica lleis naturals que han demostrat una consistència extrema al llarg del temps. Encara que, com diu Hume, això es basa en l’hàbit, també és cert que aquest hàbit ha resultat fiable en infinites ocasions.

D’altra banda, Kant sosté que la causalitat és una condició necessària del nostre pensament i que, independentment de l’experiència, sempre organitzarem la realitat seguint aquest principi. Per tant, encara que Hume planteja un problema escèptic important, la confiança en la regularitat del món és difícil d’evitar i essencial per a la ciència i la vida quotidiana.