Filosofia de Descartes i Hume: Conceptes Clau i Anàlisi

Descartes: Dubte Metòdic i Veritats Matemàtiques

Text 1: Descartes – El dubte metòdic i les veritats matemàtiques

Resum: El Dubte Metòdic i les Ciències

Descartes planteja que les ciències basades en entitats compostes, com la física o l’astronomia, són incertes, mentre que les matemàtiques, que tracten de veritats simples i generals, contenen coneixements indubtables. Tot i això, explora la possibilitat d’un «geni maligne» que podria enganyar-lo fins i tot en els principis matemàtics. Aquesta hipòtesi reforça el seu *dubte metòdic*, un mecanisme per arribar a veritats fonamentals.

Significat de Termes Clau

1. Geni maligne: Hipòtesi cartesiana d'un ésser poderós i enganyós que podria distorsionar la realitat i les percepcions, utilitzat per Descartes per justificar el dubte extrem.

2. Veritats clares i manifestes: Coneixements evidents per si mateixos i que no poden ser posats en dubte sense caure en contradicció.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «Tant si dormo com si estic despert, 2 i 3 plegats faran sempre 5.» Aquesta afirmació subratlla el caràcter absolut i universal de les veritats matemàtiques, independentment de les condicions subjectives de l’observador. No obstant això, Descartes introdueix el *dubte extrem* plantejant la possibilitat que aquestes veritats siguin manipulades per un geni maligne. Això reflecteix el seu objectiu de posar en dubte tots els coneixements per trobar una base absolutament indubtable. En el context de la seva teoria, aquesta afirmació també s’inscriu en el debat sobre el contrast entre les ciències basades en percepcions sensorials (dubitables) i les veritats racionals, que semblen immunes a l’engany. Aquesta idea posa les bases per a la posterior identificació del *cogito* com l’única certesa.

Descartes: Meditacions II i el Cogito

Text 2: Descartes – Meditacions II, el dubte

Resum: L'Existència del Jo Pensant

En aquest fragment, Descartes examina quines veritats romanen quan tot és posat en dubte. Conclou que el pensament és inseparable de l’existència: si pensa, existeix («cogito, ergo sum»). Descartes rebutja els sentits i el cos com a fonts fiables de coneixement i identifica el pensament com l’essència de l’ànima.

Significat de Termes Clau

1. Enganyador molt poderós: Figura hipotètica utilitzada per Descartes per explorar la possibilitat que qualsevol coneixement pugui ser fals.

2. Cosa que pensa: Concepte que defineix l’essència de l’ànima humana segons Descartes, identificant el pensament com el tret distintiu del jo.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «Jo sóc, jo existeixo, és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio o que la concebo en el meu esperit.» Aquesta afirmació és el punt de partida de la filosofia cartesiana i simbolitza la primera certesa indubtable trobada enmig del dubte universal. El *dubte metòdic* porta Descartes a descartar tots els coneixements basats en els sentits i en la memòria, considerant-los susceptibles de ser enganyats. Només el pensament, com a acte immediat de consciència, resisteix aquest dubte, ja que dubtar és en si mateix una forma de pensament. Aquesta idea encaixa amb el seu projecte de fonamentar el coneixement en una base absolutament segura, demostrant que l’existència del jo pensant és independent de qualsevol altre coneixement.

Descartes: El Coneixement per la Raó

Text 3: Descartes – Coneixem per la raó

Resum: La Raó com a Font de Coneixement

Descartes explica com el coneixement de la realitat material es fonamenta en l’enteniment i no en els sentits. Utilitza l’*exemple de la cera* que, malgrat els canvis en les seves qualitats sensibles, és reconeguda com la mateixa substància gràcies a la raó. Això reforça la superioritat del coneixement racional sobre el sensorial.

Significat de Termes Clau

1. Inspecció de l’esperit: Acte de l’enteniment pel qual es coneix la realitat més enllà de les aparences sensorials.

2. Cossos no són concebuts per la imaginació: Idea que la comprensió de la naturalesa dels cossos depèn exclusivament de l’enteniment.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «Res m’és més fàcil de conèixer que el meu esperit.» Aquesta afirmació reflecteix el *dualisme cartesà*, que prioritza l’esperit com a font de coneixement fiable davant la matèria. En l’exemple de la cera, Descartes mostra que les qualitats sensibles (olor, color, textura) canvien, però l’enteniment reconeix la seva identitat malgrat aquestes transformacions. Això posa en relleu la insuficiència dels sentits per captar l’essència de les coses i subratlla que el coneixement veritable és una activitat de l’esperit, que conceptualitza les substàncies més enllà de les aparences. Aquest plantejament és crucial per a la filosofia cartesiana, ja que estableix la preeminència de la raó en la cerca de la veritat.

Descartes: Prova Ontològica de Déu

Text 4: Descartes – Prova ontològica de l’existència de Déu

Resum: L'Existència Necessària de Déu

Descartes defensa que l’existència de Déu és inseparable de la seva essència, de la mateixa manera que una muntanya no pot ser concebuda sense una vall. Aquesta necessitat és independent del pensament humà i es fonamenta en la natura mateixa de Déu com a ésser perfecte.

Significat de Termes Clau

1. Sofisma amagat: Error lògic que sembla vàlid, però que conté una fal·làcia subtil.

2. Necessitat de la cosa mateixa: Idea que l’existència de Déu no depèn de la imaginació humana, sinó de la seva essència.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «No puc concebre un Déu sense existència.» Descartes utilitza aquesta afirmació com a part de la seva *prova ontològica*. L’existència és concebuda com una perfecció que és part essencial de la naturalesa de Déu. Si Déu és un ésser perfecte, ha d’existir, ja que una manca d’existència implicaria una imperfecció. Aquest argument connecta amb el projecte cartesà de fonamentar la metafísica sobre idees clares i distintes, identificant Déu com la garantia última de la veracitat del coneixement humà. Això també explica per què Descartes veu en Déu la condició necessària per a la seguretat epistemològica.

Descartes: Res Extensa i Res Cogitans

Text 5: Descartes – Res extensa i res cogitans

Resum: El Dualisme Cartesià

Descartes distingeix entre l’esperit (*res cogitans*) i el cos (*res extensa*). L’esperit és indivisible i unificat, mentre que el cos és divisible i fragmentable. Aquesta dualitat subratlla la diferència essencial entre la natura material i espiritual de l’ésser humà.

Significat de Termes Clau

1. Res extensa: Realitat material que ocupa espai i és divisible.

2. Indivisible: Característica de l’esperit que no pot ser dividit en parts.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «L’esperit és completament diferent del cos.» Aquesta afirmació sintetitza el *dualisme cartesà*, segons el qual l’esperit i el cos són dues substàncies completament diferents pel que fa a la seva naturalesa i propietats. El cos és extens, divisible i sotmès a les lleis físiques, mentre que l’esperit és immaterial, indivisible i l’essència del pensament. Aquesta distinció fonamenta la seva teoria de la interacció entre ment i cos, clau en la filosofia moderna, i també explica els seus arguments sobre la immortalitat de l’ànima.

Hume: Percepcions, Idees i Imaginació

Text 6: Hume – Percepcions, idees i imaginació

Resum: L'Origen de les Idees

Hume estableix que totes les idees sorgeixen de les *impressions*, que són percepcions més vives i immediates. Argumenta que la imaginació humana combina i modifica idees derivades d’aquestes impressions. Aquest mecanisme d’associació segueix tres principis bàsics: *semblança*, *contigüitat* i *causalitat*, que estructuren el pensament humà.

Significat de Termes Clau

1. Impressions: Percepcions immediates i vives que serveixen com a font de totes les idees.

2. Principis d’associació: Regles que connecten idees basades en semblança, proximitat espaciotemporal o relacions causals.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «Les impressions sempre són anteriors a les idees.» Hume defensa que totes les idees derivades de la ment tenen el seu origen en impressions prèvies. Aquesta afirmació és clau per al seu *empirisme*, que rebutja qualsevol coneixement innat. Les impressions proporcionen el material primari del pensament, mentre que les idees són representacions menys vives que poden ser manipulades per la imaginació. Això també estableix una jerarquia epistemològica: el coneixement directe (impressions) és més fiable que el coneixement derivat (idees), una idea que fonamenta la crítica d’Hume al racionalisme.

Hume: Relacions d'Idees i Qüestions de Fet

Text 7: Hume – Relacions d'idees i qüestions de fet

Resum: Tipus de Coneixement

Hume divideix els objectes de la raó en *relacions d'idees* i *qüestions de fet*. Les relacions d'idees, com les matemàtiques, són veritats necessàries i independents de l'experiència. Les qüestions de fet, en canvi, depenen de l'experiència i són contingents, ja que el contrari sempre és possible sense contradicció. Aquesta distinció fonamenta el seu empirisme i crítica al coneixement metafísic.

Significat de Termes Clau

1. Relacions d'idees: Coneixements necessaris i demostrables, com les matemàtiques, que no depenen de l'experiència.

2. Qüestions de fet: Coneixements contingents basats en l'experiència, el contrari dels quals és possible.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible que l'afirmació «sortirà demà».» Hume sosté que les qüestions de fet sempre són contingents, ja que no hi ha necessitats lògiques que les imposin. Aquesta afirmació exemplifica la seva visió *escèptica* sobre la causalitat i la predicció del futur, que es basa en el costum i no en una connexió racional necessària. Això s'insereix en la seva crítica al racionalisme, subratllant la dependència del coneixement humà respecte de l'experiència passada.

Hume: El Principi de Causalitat

Text 8: Hume – Principi de causalitat

Resum: La Causalitat com a Costum

Hume analitza el principi de causalitat, argumentant que la connexió causa-efecte no és percebuda directament, sinó inferida pel *costum* després d'observar una successió constant d'esdeveniments. Aquesta inferència no té base racional necessària, ja que no podem demostrar que el futur seguirà les mateixes pautes que el passat.

Significat de Termes Clau

1. Costum: Hàbit mental que ens porta a esperar que el futur sigui similar al passat basant-nos en experiències repetides.

2. Causalitat: Relació que assumim entre dos esdeveniments quan un sembla produir l’altre, però que Hume considera una inferència subjectiva.

Explicació d'una Afirmació Clau

Afirmació: «No és la raó la guia de la vida, sinó el costum.» Hume rebutja la idea que la causalitat es basi en una connexió necessària entre causa i efecte, afirmant que és només el costum el que ens porta a inferir relacions causals. Aquesta afirmació subratlla que el coneixement humà es fonamenta en l’experiència i la repetició, no en la raó. Per exemple, quan veiem una bola de billar moure’s cap a una altra, no percebem directament la força que causa el moviment; només basem la nostra predicció en experiències prèvies similars. Així, la causalitat és un producte de l’hàbit, no d’una certesa racional.

Hume: Crítica al Concepte de Substància

Text 9: Hume – Crítica al concepte de substància

Resum: La Manca de Substància

Hume critica el concepte de *substància* afirmant que només tenim percepcions particulars i mai no percebem una substància en si mateixa. Defineix la ment com un *feix de percepcions* que estan en constant canvi, rebutjant la idea cartesiana que el pensament o la percepció són l’essència d’una substància. Segons Hume, no hi ha cap base empírica per parlar de substàncies materials o espirituals.

Significat de Termes Clau

1. Feix de percepcions: Conjunt canviant i dinàmic de percepcions que, segons Hume, constitueixen la ment humana.

2. Substància: Concepte metafísic que Hume rebutja per manca de base empírica, considerant-lo una construcció de la imaginació.

Explicació d’una Afirmació Clau

Afirmació: «La ment és una espècie de teatre en el qual diferents percepcions es presenten en forma successiva.» Hume utilitza aquesta metàfora per descriure la seva concepció de la ment com un conjunt dinàmic i canviant de percepcions, en lloc d’una substància fixa i permanent. Aquesta afirmació rebutja la idea cartesiana que el pensament és l’essència d’una substància (*res cogitans*) i subratlla que la ment només és una col·lecció de percepcions particulars. Això encaixa amb el seu empirisme, ja que no hi ha cap impressió directa que doni suport a la noció d’una substància subjacent. La metàfora del teatre reflecteix la natura efímera i canviant de les experiències humanes.