Filosofia: Descartes, Kant i Nietzsche - Conceptes i Comparacions

Vocabulari de Descartes

Escepticisme:

Dubte sistemàtic sobre la possibilitat d’assolir una veritat segura.

Mètode:

Procediment racional i ordenat per arribar a coneixements certs.

Regla de l’evidència:

Només acceptar allò que percebem clarament i distintament.

Regla de l’anàlisi:

Dividir problemes complexos en parts simples per comprendre’ls millor.

Regla de la síntesi:

Ordenar idees del més simple al més complex.

Regla de l’enumeració:

Revisar-ho tot per assegurar-se que no hi hagi errors.

Dubte metòdic:

Dubtar de tot per trobar una veritat indubtable.

Jo (res cogitans):

Substància pensant; consciència que dubta, pensa i existeix.

Idees:

Representacions mentals: innates, adventícies (experiència) i factícies (combinacions).

Criteri d’evidència:

Veritat és allò percebut amb claredat i distinció, garantit per Déu.

Déu:

Substància infinita, perfecta i veraç; causa del jo i del món.

Argument de la infinitud:

La idea d’infinit només pot venir d’un ésser infinit: Déu.

Argument de la causalitat (jo):

Un ésser finit no pot ser causa de si mateix.

Argument ontològic:

La perfecció implica existència; Déu no pot ser pensat com a inexistent.

Món (res extensa):

Substància que s’estén; només es pot conèixer de manera mecànica.

Substància:

Allò que pot existir per si mateix; plenament aplicable només a Déu.

Glàndula pineal:

Òrgan que connecta cos (res extensa) i ànima (res cogitans).

Comparació entre Descartes i Nietzsche

Descartes és un filòsof racionalista, mentre que Nietzsche és vitalista. Per a Descartes, la filosofia ha de ser un saber universal i per això crea un mètode per arribar a la veritat. En canvi, per a Nietzsche la veritat és una il·lusió: tot són interpretacions.

Pel que fa a la realitat, Descartes diu que està formada per tres substàncies diferents: Déu (res infinita), el jo (res cogitans) i el món (res extensa). Nietzsche defensa que només hi ha un món, el de la vida, i que la realitat és canvi constant.

Quant al coneixement, Descartes no es refia dels sentits perquè poden enganyar, i construeix el saber a partir de les idees innates del jo, seguint un mètode deductiu. Nietzsche, en canvi, confia en els sentits, diu que la realitat sempre canvia i que només podem entendre-la amb metàfores, no amb conceptes.

Sobre Déu, Descartes diu que és la substància més important i la creadora del jo i del món. Nietzsche afirma que Déu ha mort i que, amb ell, desapareixen tots els mons imaginaris de la filosofia tradicional. Rebutja qualsevol realitat superior a la vida.

Finalment, en la seva visió de l’ésser humà, Descartes defensa un dualisme: l’ésser humà està format pel jo (res cogitans) i el cos (res extensa), units per la glàndula pineal. Nietzsche defensa un monisme antropològic: no hi ha separació entre cos i ànima, el cos és l’essència de l’ésser humà.

Vocabulari de Kant

Raó:

Capacitat humana per conèixer la realitat i actuar lliurement segons principis.

Ètiques autònomes:

Ètiques basades en la voluntat lliure, no en objectius externs o experiències.

Ètiques heterònomes:

Ètiques que depenen d’objectius externs i condicionen la voluntat.

Bé moral:

Allò bo en si mateix, universal i incondicionat, expressat com a deure.

Voluntat:

Capacitat d’actuar segons principis o lleis; és raó pràctica.

Voluntat bona:

Actuar per respecte al deure, sense buscar cap altre benefici.

Deure:

Principi que obliga moralment a actuar, independentment de desigs personals.

Actuar per deure:

Fer el correcte per respecte a la llei moral.

Actuar conforme al deure:

Fer el correcte, però per motius personals, no morals.

Llei pràctica:

Principi universal i objectiu d’actuació moral, basat en la raó.

Màxima:

Principi subjectiu que guia l’acció individual.

Imperatiu categòric:

Norma moral universal i incondicional: obra com si la teva màxima fos llei.

Apodíctic:

Que és vàlid universalment i no admet cap excepció.

Imperatiu hipotètic:

Principi condicionat que guia l’acció per aconseguir un objectiu concret.

Imperatiu hipotètic problemàtic:

Acció per assolir una meta externa (ex: aprendre a conduir).

Imperatiu hipotètic assertori:

Acció per buscar la felicitat, com a finalitat natural humana.

Llibertat:

Condició necessària per a la moralitat, tot i que no es pot demostrar.

A priori:

Coneixement independent de l’experiència, necessari i universal.

A posteriori:

Coneixement basat en l’experiència, particular i no necessari.

Analític:

Judici on el predicat ja està dins del subjecte, no amplia coneixement.

Sintètic:

Judici que afegeix informació nova al subjecte, amplia el coneixement.

Comparació entre Kant i Nietzsche

Kant és un filòsof modern alemany del segle XVIII, vinculat a la Il·lustració. Critica les estructures de l’Antic Règim, com el sistema feudal, la societat estamental i l’absolutisme, i defensa que l’ésser humà, mitjançant la llibertat i la raó, pot aprendre per si mateix. Nietzsche, en canvi, és un filòsof contemporani alemany del segle XIX, que considera que la filosofia i la cultura occidental han construït un sistema de valors que oprimeix la veritable realitat: la vida. Per això creu que cal destruir aquests valors i critica tota la tradició filosòfica occidental, des de Plató fins a Kant.

Pel que fa a l’ètica, Kant la desenvolupa a La fonamentació de la metafísica dels costums, on busca un referent moral universal. La seva proposta és una ètica autònoma, amb caràcter formal: no es pot fonamentar en cap bé concret com la felicitat, sinó només en el compliment del deure. A més, introdueix com a postulats de l’ètica aquelles idees que la raó pura no podia demostrar: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

Nietzsche, en canvi, parla d’una moral noble, pròpia de qui viu la vida amb plenitud i creativitat. Aquesta moral no pot basar-se en cap idea externa a la vida mateixa, ja que això la convertiria en la moral dels esclaus, que ens fa presoners de valors inventats. Per això, Nietzsche critica l’ètica de Kant, perquè tot i rebutjar la metafísica i criticar la raó pura, acaba acceptant idees com la llibertat o Déu i les reintrodueix en la moral.

Déu, Deure i Llei Moral: Kant vs. Nietzsche

En relació amb Déu, Kant diu que, tot i que no es pot demostrar la seva existència, la idea de Déu dóna sentit a la raó pràctica. Segons ell, la moral no parteix de la religió, però hi condueix: obeir la llei moral és, de fet, reverenciar Déu. Nietzsche rebutja del tot aquesta visió. Per ell, la idea de Déu ha estat una eina de repressió i dominació. Proclama que Déu ha mort, i amb ell desapareixen tots els mons imaginaris creats per la metafísica. Per això, qualsevol ètica basada en Déu és immoral: l’únic valor vàlid és la vida mateixa.

Pel que fa al deure i la llei moral, per a Kant són conceptes centrals. Només les accions fetes per deure tenen valor moral, i actuar per deure vol dir actuar amb respecte a la llei moral, que s’expressa mitjançant l’imperatiu categòric. Aquest imperatiu és incondicionat i no ens diu què fer en cada situació concreta, sinó com hem d’actuar sempre: segons màximes que puguem voler que es converteixin en lleis universals. Nietzsche rebutja qualsevol llei o norma moral, ja que per a ell són expressions del nihilisme i de la moral dels esclaus. El valor suprem és la vida, i qualsevol deure moral només tindria sentit si estigués vinculat a aquesta. A més, critica durament la noció de deure i l’imperatiu categòric: diu que les intencions pures no existeixen. Quan pensem que actuem “per deure”, en realitat ho fem moguts per motius ocults i irracionals. Per tant, l’imperatiu categòric només seria una forma abstracta de disfressar els interessos personals.

Crítiques a Kant

Crítica a l’ètica kantiana: Segons Kant, l’home té una eina bàsica per decidir: la raó. L’experiència ens parla de la realitat, del que hi ha, però només la raó pot parlar-nos del que hi ha d’haver, del deure moral. Per això les lleis de la raó pràctica, les lleis morals, posseeixen un caràcter d’exigència i són imperatius. De tots els tipus d’imperatius, Kant reflexiona sobre l’imperatiu categòric, perquè és l’únic que representa una acció per si mateixa, sense referència a cap altra fi, com a objectivament bona. L’imperatiu categòric, ens dirà Kant, té el valor d’un principi apodíctic, universal. Quina és la seva fórmula? Kant ens en donarà vàries, però les dues més representatives diuen:

• “Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”.
• “Obra de tal manera que tractis la humanitat, en tu mateix i en els altres, sempre com un fi i mai com un mitjà”.

Aquestes dues formulacions accentuen els dos principis fonamentals de l’imperatiu: universalitat i humanitat. Ara bé, Kant adverteix que els imperatius són impensables sense l’autonomia de la voluntat, de la raó. Aquesta es basa en el fet que, per a Kant, la llei moral, l’imperatiu, sorgeix del mateix subjecte i no de cap condicionant extern.

Una de les crítiques més importants que s’han fet a la teoria moral kantiana és la de Nietzsche. Per a Nietzsche, darrere de tota moral occidental (inclosa la de Kant) hi ha una moral decadent, que amaga el seu rebuig i menyspreu cap a la vida i els instints vitals. El que és bo en realitat és dolent perquè és el fruit d’una inversió dels valors autèntics a través de la qual les morals jueu-cristianes van convertir allò bo en allò dolent i viceversa.

Anàlisi de Textos i Exercicis

En segon lloc, pel que fa al deure necessari o estricte envers els altres, aquell qui té al cap la idea de fer una falsa promesa s’adonarà tot seguit que vol servir-se d’un altre home simplement com a mitjà per a un fi que aquest home no comparteix. De fet, és impossible que aquell que jo vull emprar per al meu propòsit mitjançant una tal promesa estigui d’acord amb la meva manera de captenir-me envers ell i, per tant, no pot ser que ell comparteixi el fi de la meva acció. Aquest conflicte amb el principi de respectar els altres homes es veu encara més clarament quan s’addueixen exemples d’atacs a la llibertat i a la propietat d’altri. Aquí es fa manifest, en efecte, que el transgressor dels drets dels homes té la intenció de servir-se de la persona dels altres simplement com a mitjà, sense prendre en consideració que ells, com a éssers racionals, sempre han de ser valorats al mateix temps com a fins, és a dir, solament com a éssers que han de poder contenir en ells mateixos el fi d’aquesta acció. Immanuel Kant.

Exercici 1: Pregunta I.

Expliqueu breument (entre setanta i cent deu paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

En aquest text, Kant explica que no podem utilitzar les persones com a simples mitjans per aconseguir els nostres objectius, ja que això va en contra del respecte que mereixen com a éssers racionals. Posa com a exemple la falsa promesa, on un individu enganya un altre per obtenir un benefici, sense que aquest comparteixi el fi. Això vulnera el principi moral segons el qual cal tractar sempre les persones com a fins en si mateixes. Aquest principi és la base del deure estricte envers els altres, que implica respectar la seva llibertat i dignitat.

Exercici 1: Pregunta III.

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant, de la següent afirmació del text: «Aquí es fa manifest, en efecte, que el transgressor dels drets dels homes té la intenció de servir-se de la persona dels altres simplement com a mitjà, sense prendre en consideració que ells, com a éssers racionals, sempre han de ser valorats al mateix temps com a fins.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

En aquest fragment, Kant diu que no està bé utilitzar una altra persona només per aconseguir un benefici propi, sense tenir en compte la seva voluntat. Fer una falsa promesa, robar o fer mal a algú són exemples d’això, perquè no respecten l’altre com a persona racional, amb capacitat de decidir per si mateixa. Per a Kant, tota persona ha de ser tractada com un fi en si mateixa, no com una eina. Aquesta idea forma part de la seva moral: actuar correctament vol dir respectar els altres com a éssers lliures i racionals, i no aprofitar-se’n.

Exercici 2: Comparació de Conceptions del Deure

Compareu la concepció de Kant sobre quan tenim l’obligació de fer una determinada acció amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

Kant pensa que tenim l’obligació de fer una acció quan aquesta segueix la llei moral, i fem aquesta acció per deure, no per interès o emoció. No importa el resultat, sinó si actuem correctament segons la raó. En canvi, John Stuart Mill diu que el que importa és que les accions tinguin bones conseqüències. Segons ell, una acció és bona si fa feliç a més gent o redueix el dolor. Per tant, Kant pensa que hem d’actuar pel deure, i Mill diu que hem d’actuar pel resultat.

Exercici 3: Obligació Moral envers els Animals

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Com que els animals (no humans) no són éssers racionals, no tenim realment cap obligació moral envers ells. En particular, els podem criar simplement amb la finalitat de poder menjar-ne després la carn, i no ens hem de preocupar de si l’objectiu que nosaltres tenim de poder menjar-ne la carn és (o no) un objectiu que ells (si ho poguessin entendre) compartirien amb nosaltres.»

No estic d’acord amb l’afirmació. Encara que els animals no siguin racionals com les persones, poden sentir dolor i patiment. Per això, no és correcte criar-los només per menjar-los, sense preocupar-nos de com viuen o pateixen. Hi ha filòsofs com Peter Singer que defensen que, com que poden patir, mereixen respecte. No es tracta només de menjar o no animals, sinó de tractar-los bé i evitar el sofriment innecessari. Per tant, sí que tenim una responsabilitat moral cap als animals.