Filosofia Grega Antiga: Del Mite al Logos i els Grans Pensadors

Introducció a la Filosofia Grega Antiga

Els Antics Mites Grecs

Els grecs se sentien diferents, amb una consciència difusa d'un origen comú. Un mite és l'actuació exemplar d'uns personatges, una narració que perdura en la memòria col·lectiva i s'hereta del passat. Hesíode: El mite de Cronos, fill d'Urà i Gea, que es casa amb Rea i té com a fill Zeus.

El Primer Bressol: L'Escola de Milet

Homer escriu les seves obres a Jònia. Tales s'inicia en la filosofia. Anaximandre i Anaxímenes qüestionen les explicacions mítiques; són els primers que filosofen, buscant explicacions lògicament necessàries. Són els primers a protagonitzar el pas del mite al logos. Responen preguntes que els inquieten. Buscaven una llei per explicar racionalment.

• Tales: El principi (arkhé) en la natura és l'aigua.
• Anaximandre: L'Àpeiron (l'indeterminat).
• Anaxímenes: L'aire.

El naixement de la racionalitat es deu a: societats obertes, contactes i els seus mites no controlats per dogmes.

Els Pitàgorics

Naixement d'una forma alterna de pensament racional. El primer a afirmar-se filòsof. Moviment intel·lectual, religiós, moral i polític. Una secta que busca la purificació de l'ànima (corporal i intel·lectual). Busca l'estructura o forma del cosmos. Afeccionats a la música, descobreixen que és reductible a proporcions matemàtiques.

Heràclit vs. Parmènides: El Canvi i l'Ésser

Heràclit: El canvi constant, el perpetu fluir de totes les coses; tot passa, tot s'escola. Metàfora del foc (arkhé, principi de tot, perdura) i les flames (moment). Parmènides escriu en forma de poema (Títol: Sobre la Natura), on proclama la immutabilitat radical de la realitat. El que diu Heràclit, per a ell, són aparences sensorials; la raó ens fa negar-les. S'ha de fer cas a la raó abans que als sentits. Diu: «L'ésser és i el no-ésser no és».

Els Pluralistes

D'Heràclit, que la physis és un procés de canvi constant, i de Parmènides, que el que és no pot venir del que no és. L'existent surt de diferents elements primigenis. Els canvis que observem són combinacions dels elements primigenis. Empèdocles: Teoria dels 4 principis (foc, terra, aigua, aire). Aquestes combinacions estan regides per l'Amor i l'Odi. Anaxàgores, acusat de dir que el sol no era una divinitat sinó una pedra incandescent. Per a ell, hi ha tants elements primigenis com tipus de coses. Predomina un element depenent d'una força (nous, és a dir, pensament o intel·lecte).

Els Sofistes: Retòrica i Relativisme

Rebutgen preguntes cosmològiques per la impossibilitat de donar resposta al problema de la physis i s'ocupen de qüestions de l'ésser humà. L'ensenyament de l'habilitat retòrica, entesa com a habilitat política. L'ensenyament de l'excel·lència o areté que permetia el domini del llenguatge. Qüestionaven la capacitat humana d'assolir coneixement segur i universal. Protàgores, sobre els déus: «No podem dir si existeixen perquè la nostra vida és massa curta i el tema té gran dificultat».

Sòcrates: El Pare de la Filosofia Moral

Sòcrates no va escriure mai cap obra. El que sabem d'ell prové de tres fonts, que estan en desacord:

• Xenofont
• Plató
• Aristòfanes

Aristòtil el presenta preocupat només per temes de teoria del coneixement. És el Sòcrates que apareix als primers escrits de Plató.

Sòcrates i els Sofistes: Crítica i Areté

Segons Plató, és el crític i polemitzador: rebutja l'escepticisme i el relativisme. L'optimisme envers la raó humana el duu a creure en l'existència de lleis estables. Afirma de manera irònica: «Només sé que no sé res» (és com si volgués dir que només aquell que es reconeix ignorant opta al camí cap al coneixement).

Sòcrates comparteix amb els sofistes la preocupació per l'educació dels joves i per l'assoliment de l'excel·lència o areté (per a ell, és coneixement). Pretenen ensenyar l'excel·lència, però afirmen que el coneixement és impossible (les pretensions dels sofistes, argumentava, eren absurdes). Si no hi ha coneixement, no coneixem l'areté general de la vida.