Filosofia Grega Antiga: Demòcrit, Sofistes i Sòcrates

L'Atomisme de Demòcrit

Demòcrit d’Abdera va aportar el concepte d’àtom, la peça primigènia, allò amb què tot està fet.

Característiques dels Àtoms

• Cos simple sense parts i, per tant, indivisible.
• Es mouen (xoquen, s’apropen, s’allunyen i es combinen) en el buit (espai sense matèria). Sempre hi ha buit entre dos àtoms.
• Només tenen propietats quantitatives: mida (magnitud), forma i moviment, que són qualificables matemàticament. No tenen qualitats (color, textura…); és a partir de les combinacions de les qualitats quantitatives que es formen les qualitatives.
• No es pot observar empíricament. Un cos observable sempre és un conjunt d’àtoms.

Tot succeeix per atzar. Les combinacions entre àtoms es produeixen per pura mecànica de xocs.

EL MÓN NO ÉS MATEMÀTIC PERÒ ES POT MESURAR

La Democràcia Atenenca i els Sofistes

Context: Esparta i Atenes

Grècia era un conglomerat de 5.000 polis independents. Les més importants eren Esparta (ciutat bàsicament de guerrers, amb valors militars i de la guerra, i una educació espartana sense cap tipus de consideració) i Atenes (poble amb un exèrcit poderós, però amb valors culturals i sensibilitat artística, que sentia la necessitat de dialogar i pactar).

El Relativisme Moral

Això els porta al relativisme moral. Dos sofistes destacats:

Protàgores d’Abdera (480 - 410 a.C.)

Segons Protàgores, l’home era la mesura de totes les coses; per tant, cada individu tenia la seva veritat, i cada ciutat, la seva. Els seus viatges li van mostrar la diversitat de valors i, segons ell, totes les opinions podien ser vàlides (tot i que algunes eren més importants que les altres dins la polis). Expressió màxima del relativisme.

Per tant, l’important era com es veien les coses, la perspectiva de cada home en un moment concret (perspectivisme). Només podíem saber el que vèiem en cada moment; per tant, no podíem conèixer les coses en si mateixes. I, per tant, tampoc podíem parlar de Déus (no sabia com eren ni si hi eren: hi havia massa impediments per arribar a saber-ho), i per aquest motiu el van expulsar de la ciutat, per impietat, acusat d’ateisme.

Gòrgies de Lentini

No sabem quan va néixer i es diu que va viure 109 anys. D’una manera irònica cap a Parmènides i els seus axiomes, afirmava que tot era mentida:

1. Res no existeix.
2. Si alguna cosa existís, no podria ser coneguda per l’home.
3. Si alguna cosa pogués ser coneguda, no podria ser expressada.

Deia que quan parlàvem no parlàvem de res que sabéssim. Era escepticisme radical (tot era mentida), tot el contrari que Protàgores (tot era veritat). Però, en el fons, es fonamentaven en el mateix: no hi havia criteri per reconèixer la veritat (i la justícia), i tot es podia defensar. Per tant, el poder de la paraula no tenia límits, i tot es podia defensar retòricament.

Sòcrates (470 - 399 a.C.)

La Filosofia Socràtica

Ell buscava el bé i els sofistes, l’èxit.

Sòcrates veia la filosofia com una manera de viure, no com una teoria. Era viure buscant la veritat, que s’havia de buscar en un mateix i en els altres. Significava un alliberament, perquè si érem capaços de pensar lògicament per nosaltres mateixos, aconseguiríem ser més independents i lliures de les opinions dels altres. Podríem viure segons les nostres conviccions.

Ensenyava als joves a pensar per si mateixos; els ensenyava com pensar, no què pensar.

Fonts Documentals sobre Sòcrates

No va escriure mai res (la filosofia no era una teoria que es pogués escriure o estudiar). Ens arriba el seu pensament a partir de tres fonts:

• Aristòfanes: va escriure la comèdia «Els núvols», on li feia una caricatura i se’n burlava.
• Xenofont: va escriure «Dites memorables de Sòcrates». No entenia gaire de filosofia i en va ser deixeble molt poc temps. La va escriure temps després de la seva mort i no s’hi acabava de reflectir la seva importància.
• Plató: era la font principal. En els seus «Diàlegs» era sempre el protagonista (excepte a «El Parmènides»). Com que l’admirava, a vegades l’idealitzava molt. Principalment els que va escriure poc després de la mort de Sòcrates. En els posteriors, Sòcrates era el portaveu del seu propi pensament.

El Judici de Sòcrates

Plató ho explica en el diàleg «Apologia de Sòcrates».

Sòcrates es va defensar a ell mateix explicant la seva trajectòria vital: de jove, tenia un fort desig de saber i sempre buscava algun savi que li pogués aclarir els seus dubtes. No es considerava a ell mateix savi, però li agradava conversar sobre qüestions filosòfiques. El seu amic Querefont (del partit democràtic) va demanar a l’Oracle de Delfos, i la resposta va ser que no hi havia en tota Grècia un home més savi que Sòcrates. Era el més savi, però l’únic que sabia era que ell no sabia res, cosa que volia dir: la resta de grecs no eren ni conscients de la seva pròpia ignorància. I si no sabia res, els seus ensenyaments no podien ser perjudicials per als joves.

Va ser declarat culpable i el van condemnar a mort.