Filosofia Grega: Naturalesa (Physis) i Coneixement (Gnoseologia)

La Naturalesa (Physis): Ontologia Naturalista Grega

Una de les idees centrals del pensament grec és la de naturalesa, que en grec s'expressa a través de la paraula physis.

Noció de Naturalesa

De manera general, per als grecs (i també per a nosaltres) la paraula naturalesa o physis té dues grans accepcions:

1. Sovint es parla de la naturalesa com del conjunt dels éssers que poblen l'univers, llevat de les coses produïdes per l'ésser humà (més endavant veurem la importància d'aquesta excepció):
   • Així, actualment es parla de prendre mesures per a la protecció de la naturalesa: en aquesta accepció general, la naturalesa coincideix amb la totalitat de l'univers, amb la totalitat de l'Ésser.
2. El terme naturalesa adquireix un segon significat quan l'utilitzem per referir-nos a classes o conjunts de coses:
   • Per exemple, quan ens preguntem per la naturalesa d'una cosa, per la naturalesa humana, etc.: en aquest cas, naturalesa significa el que les coses són, el que anomenem essència: la manera de ser permanent o constant de les coses.

Trets de la Naturalesa segons els Grecs

Un cop distingit aquest doble ús del terme (com a univers en la seva totalitat i com a ésser intrínsec, permanent, de les coses), a continuació indiquem els trets que caracteritzen la naturalesa segons la filosofia grega:

1. En primer lloc, el concepte de naturalesa està indissolublement vinculat al concepte de necessitat; això és vàlid per a les dues accepcions que acabem d'establir:
   • a) Pel que fa a l'univers en tant que totalitat, la necessitat comporta que aquest és un tot ordenat, un cosmos i no un caos;
   • b) Ara bé, l'univers no pot ser un tot ordenat si no és que els diferents éssers que l'integren (els astres, la Terra, els elements, els éssers vius) estiguin en el seu lloc i es comportin de la manera que els correspon: precisament la naturalesa dels diferents éssers (entesa com el seu ésser propi i intrínsec, la seva essència) és la que determina el seu lloc en l'univers i la seva forma de comportar-se.
2. En segon lloc, la noció grega de naturalesa està vinculada a la idea de dinamisme, de canvi i de moviment:
   • L'univers com a totalitat mostra un ordre dinàmic en el qual els moviments dels astres, les estacions, les generacions dels éssers vius, etc., se succeeixen ordenadament; la naturalesa de les diferents substàncies determina les seves propietats i les seves formes de comportar-se;
   • Negar el canvi, el moviment, és negar la naturalesa: per això, Aristòtil es referirà a Parmènides com a aphysikós, és a dir, negador de la naturalesa, ja que Parmènides negava la racionalitat del moviment.
3. La naturalesa implica, per tant, moviment i activitat, però un moviment i una activitat intrínsecs i propis de l'ésser natural: aquesta tercera característica, molt important, és la que marca la separació radical entre els éssers naturals i els éssers artificials o artefactes, val a dir, les coses que són producte del treball o de la indústria dels humans:
   • Una cadira —en tant que cadira— no posseeix propietats físiques a part de les que corresponen als materials dels quals està feta: parafrasejant Aristòtil, suposem que sembrem cadires de pi: per descomptat, no creixerà res;
   • Però si creixés alguna cosa, no serien cadires, sinó pins: aquests tenen una activitat intrínseca i pròpia, que una cadira —un ens artificial— no té.

Precisament en virtut d'aquesta activitat intrínseca i pròpia que caracteritza la naturalesa, l'univers

• No pot ser concebut pels grecs, en general (deixem de banda el cas de Demòcrit i l'atomisme), segons el model d'una màquina (model que presidirà la concepció de l'univers en la modernitat);
• Més aviat haurà de concebre's segons el model d'un organisme.

Aquesta noció de naturalesa explica alguns dels trets característics del pensament grec:

1. En primer lloc,
   • Atès que la idea de naturalesa està unida a la idea de necessitat,
   • Els grecs van poder desenvolupar una consideració racional (logos) de la naturalesa davant de la seva explicació mítica.
2. En segon lloc,
   • Ja que la naturalesa es concep com a principi intrínsec de moviment i de canvi,
   • La pregunta fonamental sobre la naturalesa va ser, des dels presocràtics, la pregunta sobre l'origen de l'univers.
3. En tercer lloc,
   • I atès que on hi ha naturalesa hi ha canvi i moviment,
   • La idea de naturalesa delimita un àmbit de la realitat: l'àmbit de les coses sotmeses a moviment:
     • a) Molts filòsofs grecs (des dels presocràtics) van pensar que no existeix res fora de la naturalesa [→ física];
     • b) No obstant això, d'altres (des de Parmènides) van pensar que existeixen realitats immòbils que, per aquesta raó, no pertanyen a l'àmbit de la naturalesa [→ metafísica]: aquest és el cas de les "idees" de Plató i de la "substància" o "entitat primera" (Déu) de la filosofia d'Aristòtil.

La filosofia grega va desenvolupar, a part d'això, els dos models fonamentals d'explicació de la naturalesa:

1. El model mecanicista, el defensor més qualificat (i gairebé solitari) del qual fou Demòcrit, amb la seva teoria atomista;
2. El model teleològic [télos= finalitat], proposat inicialment per Anaxàgores i desenvolupat, sota diferents formes, per Plató i Aristòtil.

Naturalesa, Essència, Origen i Causa

Concloem aquest apartat mostrant la relació que aquesta idea de naturalesa manté amb el conjunt de conceptes que abans hem considerat com les coordenades de l'explicació racional o logos. El que fins ara hem exposat ens permet de comprendre aquesta relació d'acord amb les següents observacions:

1. La naturalesa, com a mode de ser propi i permanent de les coses, s'identifica amb el que denominem essència; existeix, tanmateix, una important diferència de matís que resulta del caràcter dinàmic de la naturalesa que també hem indicat:
   • L'essència és la manera de ser permanent de les coses per oposició als seus aspectes variables i canviants;
   • La naturalesa és aquesta mateixa manera de ser permanent, però en tant que determina un cert tipus d'activitats o operacions pròpies.
2. Aplicant aquesta diferència al quadre d'oposicions que hem vist més amunt, direm que
   • Mentre que l'essència prescindeix dels aspectes variables i canviants de les coses,
   • La naturalesa explica precisament aquestes variacions i canvis:

El concepte de naturalesa, per tant, fa de pont entre els membres de les diverses oposicions del gràfic:

1. És allò permanent, però en tant que explica els canvis;
2. És allò que realment són les coses, però en tant que fonament del que semblen ser;
3. És el principi d'unitat capaç de generar la pluralitat:

Preguntar, doncs, per la naturalesa és preguntar pel que les coses són per tal d'explicar-ne els moviments i processos.

La pregunta dels filòsofs grecs és, des del primer moment (des de Tales), una pregunta per la naturalesa, per la physis. El principi o principis darrers (l'aigua, l'aire, etc.) són la naturalesa de les coses perquè:

• Són allò a partir del qual es generen els éssers de l'univers: el principi així concebut és l'origen;
• Són allò en què consisteixen els éssers de l'univers (en la hipòtesi de Tales les coses no només provenen de l'aigua sinó que són, en darrer terme, aigua): el principi així concebut és allò permanent, el substrat darrer;
• Són allò que és capaç d'explicar les diverses transformacions de l'univers: el principi així concebut és causa.

La pregunta dels filòsofs grecs pel principi o principis de la totalitat del real presenta, doncs, una doble característica:

1. La seva radicalitat (per tal com pretén assolir el principi o principis darrers i originaris) i
2. La seva universalitat (car aspira a assolir el principi o principis de tot allò real):

Es tracta, doncs, d'una pregunta filosòfica, o més exactament, es tracta de la pregunta amb què sorgeix la filosofia.

El Coneixement (Gnoseologia) a la Filosofia Grega

Els grecs varen desenvolupar amb amplitud el tema del coneixement des de diferents aspectes i plantejaments.

Raó vs. Sentits

Els grecs estaven fermament convençuts que,

• Per molt útil que sigui el coneixement sensible, els sentits no són suficients per proporcionar-nos el coneixement del que són vertaderament les coses, de la seva essència o naturalesa;
• Només la raó ens pot portar al coneixement de la realitat:

Entre els presocràtics, aquesta distinció de coneixement sensible i coneixement racional va ser promoguda fonamentalment per Parmènides i afirmada expressament per Demòcrit (els àtoms no són perceptibles per mitjà dels sentits; mitjançant la raó arribem a la seva existència i a la seva naturalesa).

L'oposició entre la raó i els sentits va donar lloc a dos punts de vista diferents respecte al coneixement:

1. Una posició escèptica, que es va desenvolupar àmpliament durant el període hel·lenístic:
   • Atès que els sentits no aconsegueixen manifestar-nos l'ésser vertader de les coses,
   • I atès que no tenim altra font d'informació que els sentits,
   • Els escèptics van concloure que és impossible conèixer la realitat tal com és en si mateixa;
2. No obstant això, altres filòsofs van confiar en la capacitat de la raó per assolir el coneixement de la realitat:
   • Aquest és el cas de Plató, per a qui la raó és afí a les idees i, per tant, pot conèixer-les;
   • I és també el cas d'Aristòtil, per a qui l'enteniment humà és capaç de captar l'essència de les coses a partir de les dades subministrades pels sentits.

El Concepte Grec de Ciència

Els grecs desenvoluparen, a més, una teoria de la ciència i del saber:

• El saber estricte, rigorós, en grec s'anomena episteme, paraula de la qual procedeix el terme epistemologia i que normalment es tradueix per ciència;
• En la teoria grega de la ciència destaquen, sobretot, les aportacions de Plató i d'Aristòtil.

La ciència és coneixement universal i necessari: fonamentalment això significa dues coses:

1. Que les lleis que enuncia són necessàries; i, atès que les lleis científiques es refereixen a la realitat,
2. Que les realitats de les quals s'ocupa la ciència han de ser, al seu torn, necessàries:
   • Per això Aristòtil va afirmar que la ciència s'ocupa de les coses que no poden ser de cap altra manera que com són.

A més, la ciència és coneixement per causes:

• Posseir ciència sobre alguna cosa és conèixer
  • No solament que les coses succeeixen d'una manera determinada,
  • Sinó per què les coses succeeixen d'aquesta manera i no d'una altra;
• Plató va definir la ciència com a opinió vertadera basada en raons, una definició que continua essent acceptada àmpliament:
  • Basada en raons significa que aquell que posseeix ciència pot exhibir les causes que fan que les coses siguin com la ciència estableix que són.