Filosofia de Kant: Epistemologia i Ètica del Deure

La Filosofia de Kant: Introducció al seu Pensament

Tipus de Judicis i Coneixement

Kant distingeix entre diferents tipus de judicis:

• Judicis analítics: El predicat ja està inclòs en el subjecte; la seva negació és impossible (ex:"El triangle té tres costat").
• Judicis sintètics: Amplien informació i la seva negació és possible (ex:"La taula és de fust").

També diferencia segons l'origen del coneixement:

• A priori: Són universals i necessaris, no depenen de l'experiència.
• A posteriori: Són contingents i depenen de l'experiència.

Un judici científic, per a Kant, ha de ser sintètic (perquè amplia coneixement) i a priori (perquè és universal i necessari). El coneixement té un caràcter empíric, relacionat amb els elements transcendentals.

Kant vol saber què podem conèixer, si amb les nostres facultats de coneixement podem arribar al coneixement científic.

Divisió de la Crítica de la Raó Pura

Divideix la seva obra principal, la Crítica de la Raó Pura, en:

• Estètica Transcendental
• Lògica Transcendental:
  • Analítica Transcendental
  • Dialèctica Transcendental

La Crítica de la Raó Pura: Epistemologia Kantiana

L'Estètica Transcendental: La Sensibilitat

L'Estètica Transcendental analitza la facultat de la sensibilitat. Aquesta ens permet rebre informació mitjançant els sentits. Aquesta informació, que Kant anomena intuïcions, la rebem segons les estructures a priori de la sensibilitat. La sensibilitat possibilita el coneixement, però aquest només es completa quan utilitzem l'enteniment.

Les estructures a priori de la sensibilitat són l'espai i el temps.

L'Analítica Transcendental: L'Enteniment

L'Analítica Transcendental analitza la facultat de l'enteniment. L'enteniment agrupa les dades sensibles mitjançant les dotze categories (estructures a priori de l'enteniment). L'enteniment és actiu i està sotmès a les estructures a priori.

El coneixement es forma amb la sensibilitat i l'enteniment. Per obtenir coneixement, són imprescindibles tant les intuïcions de la sensibilitat com les categories de l'enteniment. Les intuïcions empíriques sense les categories no tenen sentit; són inconnexes. I les categories sense intuïcions empíriques seran estèrils. Només amb la unió de totes dues podrem entendre els fenòmens.

El fenomen és la realitat tal com se'ns apareix, la realitat segons la nostra manera de percebre-la.

La Dialèctica Transcendental: La Raó i les Idees

Amb la raó, ordenem els conceptes en idees de l'ànima, el món i Déu. La raó entra en escena relacionant els judicis generats a partir dels conceptes en arguments o raonaments, amb l'objectiu de proporcionar coneixements o principis més generals sobre el món, l'ànima i Déu. Sense aquesta tasca de la raó, el nostre coneixement seria fragmentari o parcial.

Les idees a priori de la raó són l'ànima (síntesi dels fenòmens interns), el món (síntesi dels fenòmens externs) i Déu (síntesi de les dues idees anteriors, el principi més general). L'ús correcte d'aquestes idees és quan es tracten com a principis reguladors.

Per orientar la raó en la recerca de lleis i principis més generals, la raó no es pot considerar una facultat de coneixement en si mateixa. Simplement es limita a entendre diverses idees transcendentals com a objectius ideals. És a dir, la raó no genera coneixement, sinó que considera l'ànima, el món i Déu com a objectius ideals i no com a realitats objectives, ja que no tenen referent en l'experiència. Per tant, la raó no pot anar més enllà del fenomen i no pot accedir al noümen.

Quan la raó pretén anar més enllà del noümen, és víctima d'enganys, contradiccions i fal·làcies. Tot i que aquesta tendència de la raó és natural en l'ésser humà, la metafísica no és una ciència. Kant defensava que l'opció més coherent era ser agnòstic. Però l'ésser humà no es limita a conèixer, sinó que també actua en l'àmbit de la raó pràctica. En aquest àmbit, les idees de l'ànima, el món i Déu troben el seu lloc.

La Crítica de la Raó Pràctica: L'Ètica Kantiana

Què he de fer? El Deure Moral

Segons el punt de vista moral, una acció contrària al deure és fer el contrari d'una norma. Una acció conforme al deure és complir la norma, però una acció per deure (o per amor al deure) és complir la norma per voluntat mateixa, per respecte a la llei moral. Actuar així és estar d'acord amb la llei moral. Kant diu que no hem de seguir una sèrie de lleis, sinó només la llei moral.

L'ètica del deure no busca la felicitat pròpia; el seu únic objectiu és el respecte a l'ésser humà. És una ètica purament racional i universal.

Crítica a les Ètiques Materials Anteriors

Les ètiques materials són un llistat de normes expressades com a imperatius hipotètics. Aquests imperatius ordenen o prohibeixen una acció en funció d'un objectiu (per exemple, "Si vols X, fes Y"). Són condicionats ("fes-ho si et convé") i, per tant, no són universals, ja que no tothom les farà.

Presenten dos problemes principals:

• A) Ètiques empíriques: El contingut prové de l'experiència (a posteriori). Comprovem si són adequades per obtenir un objectiu. Per tant, són ètiques interessades que promouen certes accions a canvi d'una recompensa.
• B) Ètiques heterònomes: La nostra voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó pròpia, sinó d'alguna instància externa (Déu, la societat, etc.). Només podem decidir si complir la norma o no, però no la creem. Actuem conforme a la llei, però no per la llei.

L'Ètica Formal de Kant

Les ètiques formals són ètiques sense objectiu de recompensa, és a dir, desinteressades. Són sense contingut (no ens diuen què hem de fer, sinó com hem d'actuar), incondicionades i universals. Són estrictes (Kant no mira el context, hem d'actuar sempre segons la llei moral).

L'Imperatiu Categòric: La Llei Moral

L'imperatiu categòric és l'única llei moral. Kant en formula diverses versions, entre elles:

• "Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que esdevingui una llei universal."
• "Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi i mai simplement com a mitjà."

Si actuem bé o malament depèn de si estem actuant amb la raó, per respecte a la llei moral. Sembla que el deure i la felicitat són contraris.

Els Postulats de la Raó Pràctica

Els postulats de la raó pràctica són veritats que no podem demostrar teòricament, però que són necessàries per a l'existència de la moralitat:

1. La llibertat humana: Encara que els fenòmens naturals estiguin determinats per les lleis de la natura i l'ésser humà en formi part, cal pressuposar la llibertat humana. Aquesta permet el poder de decidir sobre la pròpia acció. Encara que sigui indemostrable, és necessària si volem parlar de comportament moral (sense llibertat, no té sentit parlar de moralitat).
2. La immortalitat de l'ànima: Encara que no podem tenir coneixement de l'ànima, la seva immortalitat esdevé imprescindible perquè, en última instància, tingui sentit l'exigència de moralitat de l'imperatiu categòric. Resulta evident que el comportament correcte poques vegades és recompensat en aquesta vida. Fer el que hem de fer (actuar per deure) no acostuma a protegir-nos de les injustícies. Només si suposem la immortalitat de la nostra ànima podem confiar que la nostra virtut serà recompensada justament amb una existència feliç.
3. L'existència de Déu: Igual que l'ànima i la llibertat, Déu és una realitat de la qual no podem tenir coneixement, ja que no en podem tenir experiència. Tanmateix, la seva realitat es converteix en necessària com a garantia que dóna sentit a l'existència humana. Només Déu pot avalar que aquells que s'han fet dignes de felicitat l'obtinguin.

Virtut i Felicitat: La Tercera Pregunta Kantiana

Tot això es pot considerar la resposta a la tercera pregunta kantiana: "Què puc esperar si faig el que he de fer?" Kant vol dir que si actuem de manera desinteressada i sense esperar res a canvi, podrem aspirar a la felicitat. Ara bé, aquesta aspiració no sempre es veu justament recompensada en aquesta vida. Per això, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu poden garantir que la virtut (actuar per deure) i la felicitat s'arribaran a identificar.

La Majoria d'Edat Moral

Per Kant, aquell que actua per deure o per amor al deure serà considerat major d'edat (en el sentit de la Il·lustració, d'autonomia moral).